Per Martí Majoral, militant d'El jutge, tot defensant-se afirma que cap part, ni fiscalia ni propietaris de l’edifici van sol•licitar el desallotjament i torna la pilota a Interior... Al cap i la fi un nou joc per distreure’ns d’allò que és real, la política de fets consumats. Quantes vegades els jutjats han declarat il•legals els desallotjaments d’immobles quan ja fa temps que han estat enderrocats? De què serveix evidenciar ara que de nou som davant d’un desallotjament il•legal? Servirà per un nou escarni públic contra el futur ex-conseller Saura, i també per a una millor defensa jurídica dels nostres detinguts. Però no per desemmascarar una de les mentides de la jornada: que allí era on es feien i desfeien tots els plans per cremar la ciutat.
En realitat és sabut que feia setmanes que els piquets de barris treballaven per coordinar-se i ja era coneguda abans de l’okupació del banc la convocatòria del piquet central a les 12 del migdia a la plaça Catalunya.
A més, a ningú se li escapa el detall que, en aldarulls anteriors al dia de la Vaga, ja fossin per celebracions esportives o per mobilitzacions de tota mena, el Banc encara no havia estat okupat.
I encara més, podem preguntar-nos si, en cas de no haver existit el Banc Okupat, no hauríem 
tingut els mateixos incidents, com els del fotogènic cotxe de la guàrdia urbana en flames, en una jornada de vaga general.
I si volem donar-hi més voltes... des de quan cal un Banc Okupat per assegurar la fugida i refugi? Arribant a l’absurd: podríem demanar que, i per posar un exemple, fos desallotjat tot un edifici de Gràcia, i empresonats tots els veïns i veïnes, pel fet que un dels detinguts durant les festes majors s’hi va refugiar després de patir una càrrega policial?
Sobre la teoria de la defensa de l’ordre públic
El que no s’està reconeixent és que el piquet central volia avançar, tranquil•lament, però en tensió, la normal d’una vaga general, pels carrers de Barcelona i els Mossos no ho van permetre. Una vegada més, cordons policials pretenien marcar la ruta a seguir als membres del piquet. Arribats a l’entrada de la Rambla, els Mossos barraven el pas i els vaguistes van canviar el recorregut sense protestar. Però arribats a l’inici de la ronda de Sant Antoni, a la plaça Universitat, veient que es repetia l’escena, que els membres de la Brigada Mòbil no ens deixaven passar, la ràbia va esclatar. Encara és hora que algun opinador a sou denunciï aquesta insistència dictatorial de la cúpula d’Interior de fixar rutes a les manifestacions. Amb l’acord de la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, el senyor Delort va posar punt i final al dia pacífic que fins al moment només havia tingut mínimes expressions de tensió i només 3 detencions a Barcelona. Volien gresca i la van aconseguir.
Massa vegades, a pilota passada, s’avoquen grans dosis de mentida sobre col•lectius que treballem per l’alternativa econòmica, política i social amb l’excusa de la violència. Però massa vegades veiem que en realitat qui provoca la violència no són altres que els qui diuen combatre-la. De nou, els Mossos, a Barcelona, en defensa de l’ordre públic van generar els desordres ocorreguts amb posterioritat. Fent del desallotjament del Banc Okupat un simple acte d’orgull i d’imposició gratuïta. La violència ja havia començat hores abans per la seva obsessió de colpejar manifestants pel simple fet de voler recuperar el que és nostre, els carrers de Barcelona.
Sobre la teoria dels 200 antisistema enquistats a Barcelona
Ja fa anys que l’Ajuntament de Barcelona, assessorat per Joan Delort va llençar la xifra dels “200”. A voltes són més, potser 300, potser 400... sigui com sigui, el que va començar com una excusa per justificar la suspensió d’una cimera de ministres d’habitatge de la Unió Europea, a l’octubre del 2006, ha anat calant entre els opinadors a sou de diaris i ràdios. És força recorrent, i antic, que ciutats com Roma, Marsella, Bilbao, Madrid, Berlín, Atenes, etc. facin referència a grups organitzats per justificar la persistència de fenòmens de violència urbana als quals no s’ha trobat mai la solució, almenys per la via violenta policial i penal.
Però què porta als creadors de l’opinió pública a insistir en l’existència d’aquest nombre de desconeguts encaputxats? L’economia s’imposa també aquí i ens dóna una dobla resposta: d’entrada, més superficial però irrefutable, és l’economia aplicada als mass mèdia. No és ni rendible ni productiu pretendre encarar l’explicació d’aquests fenòmens de violència urbana des de l’anàlisi del context, cercant comparatives en el temps i descobrint-hi així les constants que han fet d’aquestes expressions una constant en la societat urbana post-industrial. És més efectiu posar una histèrica Rahola a cridar en prime time carregant contra els manifestants, insultant-los, demanant més ma dura, mostrant com, en la seves escales de valor, són més importants les coses (béns immobles) que les persones (la dignitat dels treballadors i treballadores d’aquest país... o la vida mateixa quan es tracta del genocidi que pateix el poble palestí). A aquest nivell d’opinadores, que encaixen perfectament en els requisits del poc temps que es disposa en els mitjans de comunicació, s’hi afegeix la raó més de fons, també econòmica. Ideològicament econòmica, en pro de l’ordre establert. I és que en admetre que els fenòmens assenyalats s’han repetit periòdicament des dels temps més grisos del franquisme, o bé evidencien que els “200” tenen la fórmula de l’eterna joventut, o suposen l’acceptació que el problema que no envelleix és un altre: la desigualtat social i la pobresa democràtica... Més accentuades, més dissimulades, més crues, més o menys evidents, però sempre reals en el sistema capitalista.
En definitiva, podem posar el carro davant del burro, seguir fixant-nos en la violència viscuda, desviar l’atenció de l’èxit de la vaga i, si cal seguir carregant a l’esquena dels qui treballem pel canvi real el pes de totes les desgràcies de la humanitat. Però a la pràctica, les desigualtats segueixen creixent, les retallades les anem patint cada dia més i som molt conscients de qui genera la violència és el seu sistema econòmic i que la policia exerceix de piquet de la patronal.
I finalment, respecte als 253.000 € de desperfectes, coincidim plenament, ara sí, amb la premsa oficialista, que de cap manera hauria de ser un cost carregat a l'erari públic. Ara bé, imputem-lo als seus veritables responsalbes. Exigim que siguin abonats de les nòmines dels senyors Saura, Boada, Delort i de la senyora Assumpta Escarp.
