L’independentisme català es troba avui en una cruïlla. Després d’anys de desmobilització, divisions estratègiques i desgast intern, s’ha fet evident que les fórmules del passat recent ja no funcionen. La paràlisi del moviment, el distanciament respecte d’una part de la seva base social i la incapacitat de construir una estratègia compartida han generat desencís i pessimisme. Davant d’aquest escenari, recuperar un independentisme combatiu i transversal no és només una opció entre d’altres: és una necessitat per tornar a donar sentit, força i perspectiva al projecte.
El primer pas, però, ha de ser assumir amb honestedat els errors comesos. Cap sector del moviment pot atribuir-se tota la raó ni considerar-se exempt de responsabilitats. Les estratègies han fallat, les expectatives no s’han complert i les divisions internes han acabat debilitant un projecte que, en el seu moment de màxima força, va ser capaç d’aglutinar sensibilitats polítiques i socials molt diverses. Reconèixer-ho no és un signe de feblesa, sinó una condició imprescindible per començar una nova etapa. Cal deixar enrere els retrets, el sectarisme i la temptació de convertir les diferències internes en una batalla permanent.
Durant massa temps, l’independentisme ha gastat bona part de les seves energies en les seves pròpies disputes. Cada sector ha tendit a tancar-se en el seu espai ideològic, prioritzant sovint la puresa del relat o els interessos partidistes per damunt de l’objectiu nacional compartit. Aquesta dinàmica ha contribuït a la fragmentació i ha acabat alimentant una sensació d’impotència que avui pesa sobre bona part de les bases independentistes. El problema no és que existeixin sensibilitats diferents —això és natural en qualsevol moviment polític ampli—, sinó que aquestes diferències es converteixin en un obstacle insalvable per actuar conjuntament.
La transversalitat, precisament, ha estat una de les grans fortaleses de l’independentisme contemporani. Els anys previs al 2017 van demostrar que era possible superar les dinàmiques de puresa ideològica i construir una majoria social al voltant d’un objectiu compartit. El moviment va ser capaç d’aplegar persones provinents de tradicions polítiques diverses, des del centredreta democràtic fins a l’esquerra anticapitalista, passant per sectors sindicals, culturals, associatius i econòmics. Aquella capacitat d’aglutinar sensibilitats diferents va permetre convertir l’independentisme en una força política i social de primer ordre.
Recuperar aquella transversalitat no significa idealitzar el passat ni repetir mecànicament les fórmules de 2017. Tampoc significa negar els errors comesos ni obviar les mancances d’aquella etapa. Significa entendre què va fer possible arribar fins allà: la capacitat de posar per davant els objectius compartits, d’aplegar persones que no pensaven igual en moltes altres qüestions i de construir una força social que superava àmpliament les estructures dels partits.
Aquesta transversalitat no pot ser confosa amb una unitat artificial. No es tracta que dreta i esquerra deixin de ser dreta i esquerra, ni que les diferents sensibilitats renunciïn a les seves conviccions. Es tracta d’assumir que existeix un àmbit nacional compartit que pot i ha de superar les sigles. L’objectiu és tornar a construir ponts entre sensibilitats diferents i establir una estratègia comuna en allò que afecta la sobirania de Catalunya i la seva capacitat de decidir lliurement el seu futur.
Avui, en canvi, massa sovint les diferents famílies polítiques han quedat atrapades en dinàmiques de blocs i en lògiques electorals que dificulten aquesta visió de conjunt. El risc és que l’independentisme perdi personalitat pròpia i acabi subordinant les seves prioritats nacionals a les dinàmiques de la política espanyola. Quan això passa, tant l’espai de dretes com el d’esquerres corren el perill de diluir la qüestió nacional dins dels seus respectius marcs ideològics estatals. I això és precisament el contrari del que necessita l’independentisme.
Per això cal recuperar una cultura política pròpia, capaç de defensar la nació sense complexos i, alhora, d’entendre la pluralitat ideològica del país. L’independentisme no pot convertir-se en una simple extensió de les dretes o les esquerres espanyoles. Ha de ser capaç de formular una proposta catalana pròpia, amb una agenda nacional clara i amb capacitat per dialogar amb persones que tenen visions diferents sobre l’economia, la societat o el model de país.
Però aquesta transversalitat només serà real si torna a tenir una base popular àmplia. L’independentisme no pot limitar-se a un debat institucional o partidista. Ha de tornar a connectar amb la vida quotidiana de la gent i demostrar que la República Catalana no és simplement un projecte de símbols o fronteres, sinó una eina per construir una societat més justa, pròspera i cohesionada.
La construcció de la República no pot ser un debat abstracte. Ha de respondre a les necessitats materials de la ciutadania. L’independentisme ha de fer seves les grans preocupacions de la societat catalana: l’habitatge, la precarietat laboral, els salaris, les pensions, la sanitat, l’educació, el transport públic, les infraestructures i les oportunitats de futur per als joves.
La crisi de l’habitatge és probablement una de les expressions més evidents d’aquesta fractura entre la política i la vida quotidiana. Milers de persones tenen dificultats per emancipar-se, mentre famílies i veïns es veuen expulsats dels seus barris i municipis. Al mateix temps, la precarietat laboral continua condicionant les expectatives de les noves generacions. Un projecte nacional que vulgui ser majoritari no pot mirar aquestes realitats de perfil. La independència ha d’anar associada a la possibilitat de viure millor, de tenir una feina digna, d’accedir a un habitatge i de disposar d’uns serveis públics de qualitat.
Això implica també defensar una sanitat i una educació públiques fortes, un transport públic eficient i unes infraestructures que responguin a les necessitats del país. Catalunya necessita recuperar capacitat de decisió sobre aquelles qüestions que determinen el seu desenvolupament econòmic i social. La sobirania no pot ser només una aspiració política: ha de traduir-se en capacitat efectiva per gestionar els recursos, planificar el territori i garantir el benestar de la ciutadania.
Aquesta defensa de les classes populars ha de ser àmplia i inclusiva. L’orgull de pertànyer a la classe treballadora i a la Nació Catalana no pot convertir-se en una frontera identitària. Ha d’incloure els assalariats, però també els autònoms, els petits empresaris, els comerciants i tots aquells que sostenen bona part de l’activitat econòmica i social del país. Malgrat les seves diferències, comparteixen sovint aspiracions i preocupacions típiques de la classe treballadora és humil. Precarietat, fiscalitat, estabilitat.....és ja un sentiment i una realitat transversal. L’objectiu comú ha de ser la prosperitat, el progrés i la cohesió social.
Un independentisme popular ha de ser capaç de parlar a tots aquests sectors sense prejudicis. No hi haurà majoria nacional si una part de les classes treballadores percep la independència com un projecte aliè, però tampoc n’hi haurà si petits empresaris, autònoms o professionals senten que no hi tenen cabuda. La República Catalana ha de ser un projecte de país i, precisament per això, ha de ser capaç d’oferir un horitzó de dignitat i progrés a una majoria social transversal.
De la mateixa manera, un independentisme renovat ha de saber incorporar plenament la diversitat d’una Catalunya que ha canviat profundament durant les darreres dècades. Catalunya ha estat, és i ha de continuar sent un país d’acollida. La capacitat de sumar persones d’orígens diversos ha estat una de les seves grans fortaleses i ho continuarà sent en el futur. En aquest sentit cal foragitar d’una banda les visions purament identitàries però també el sectarisme ideològic. AC és excessivament identitari i excloent, però sectors d’ERC i CUP son exageradament sectaris i alhora excloents amb qui no pensa com ells. I Junts senzillament navega entre aigües sense projecte esperant retorns messiànics que tothom sap que ja no sumen.
La integració dels ciutadans d’origens diversos dins del catalanisme no és, per tant, una qüestió secundària, sinó una necessitat nacional. La llengua i la cultura catalanes no han de ser percebudes com una barrera, sinó com el principal espai de trobada i cohesió. Cal oferir a tothom que viu i treballa a Catalunya la possibilitat de sentir-se part d’un projecte col·lectiu, independentment del seu lloc de naixement. La catalanitat ha de ser una identitat oberta, cívica i inclusiva, capaç de créixer i evolucionar i alhora d’incorporar noves generacions i nous catalans.
En aquest sentit cal insistir en foragitar les visions més excloents i sectàries que els pols més extrems de les dretes i les esquerres pretenen imposar. No ens serveix un independentisme reclòs i pur reduït a una minoria ( AC) ni ens serveix un independentisme descatalanitzat, sectari i minoritari ( sectors d’ERC i CUP). Aquests visions reduccionistes no sumen sinó que resten.
Cal recordar que voluntat d’integració no significa renunciar a la defensa de la llengua, la cultura o la identitat nacional. Al contrari. Significa entendre que una llengua només pot sobreviure com a llengua d’un país si és també una llengua de cohesió, d’oportunitats i de futur. L’independentisme ha de defensar el català sense complexos, però també ha de ser capaç de fer que aquesta defensa sigui percebuda com una oportunitat compartida i no com un element d’exclusió.
I és aquí on pren tot el sentit la idea de combativitat. Ser combatiu no significa apostar per la confrontació buida.Significa recuperar la iniciativa política, abandonar la resignació i tornar a actuar. Vol dir reconstruir el teixit associatiu, sindical, cultural i veïnal, ser presents als carrers i als barris i practicar una confrontació democràtica i contundent amb l’estat centralista i els agents del 155 perjudicials per als interessos de Catalunya.
L’independentisme ha de perdre la por de defensar els seus objectius. Durant massa temps, el desencís i la frustració han alimentat una política de resistència passiva. Però cap moviment nacional no pot sobreviure indefinidament si renuncia a la iniciativa. La combativitat no consisteix a cridar més fort, sinó a recuperar la capacitat d’organitzar-se, mobilitzar-se i condicionar la realitat. Cal tornar a ocupar l’espai públic, no només físicament, sinó també políticament i culturalment.
Aquesta mobilització, però, no pot ser un fi en si mateixa. Ha d’anar acompanyada d’una estratègia política clara i sostinguda. No es tracta de recuperar una unitat cosmètica entre partits ni de tornar simplement als esquemes d’una etapa anterior. Es tracta de construir una nova unitat d’acció al voltant d’objectius concrets, compartits i assumibles, amb una perspectiva de llarg termini.
Aquesta reconstrucció haurà de superar les sigles i donar més protagonisme a la societat civil. Partits, entitats, sindicats, associacions, moviments socials, professionals, agents econòmics i ciutadania organitzada.La força d’un moviment transversal no rau en el fet que tothom pensi igual, sinó en la capacitat de posar en comú allò que comparteix.
Cal recuperar, en definitiva, la idea que la unitat no és uniformitat. Una Catalunya independent haurà de ser necessàriament plural, i el moviment que la vulgui construir també ho ha de ser. La diversitat ideològica no és una feblesa si existeix un compromís ferm amb uns objectius nacionals compartits. El que sí que és una feblesa és permetre que les diferències acabin impossibilitant qualsevol acció col·lectiva.
L’independentisme també ha de recuperar la confiança. I la confiança no es demana: es construeix amb coherència, proximitat i resultats. Cal tornar a escoltar una ciutadania que en bona part s’ha allunyat de la política independentista, entendre les raons del seu desencís i demostrar que el projecte té capacitat per afrontar els problemes reals del país. No es pot exigir a la gent que torni a mobilitzar-se si abans no percep que existeix un projecte seriós, útil i amb voluntat real de transformar la realitat.
Aquesta reconstrucció exigeix també recuperar l’orgull. Orgull de ser català, però també orgull de formar part d’una societat diversa, treballadora i amb voluntat de decidir el seu propi futur. Durant massa temps, el pessimisme i el victimisme han ocupat l’espai que abans ocupava la il·lusió. Cal capgirar aquesta dinàmica. Un moviment nacional no pot oferir únicament greuges: ha d’oferir esperança.
En definitiva, sortir de l’atzucac actual exigeix abandonar tant la resignació com el sectarisme. L’independentisme necessita recuperar la seva capacitat d’interpel·lar una majoria social diversa, defensar sense complexos la sobirania de Catalunya i, al mateix temps, convertir aquesta aspiració nacional en un projecte concret de justícia social, prosperitat i cohesió.
La nova etapa no pot consistir a mirar enrere amb nostàlgia, sinó a aprendre del passat per tornar a avançar. Recuperar l’independentisme combatiu i transversal significa reconstruir la unitat des de la pluralitat, recuperar el carrer des de la societat civil, defensar la llengua i la cultura com a espais de cohesió, incorporar plenament els nous catalans al projecte nacional i posar les necessitats quotidianes de la ciutadania al centre.
No es tracta de tornar exactament al moviment que vam ser, sinó de recuperar allò que el va fer fort: la capacitat d’unir persones diferents al voltant d’un objectiu compartit, la confiança en la mobilització popular i la voluntat de no renunciar al futur nacional de Catalunya.
Només així es podrà tornar a generar il·lusió. Només així la independència podrà deixar de ser percebuda com un horitzó abstracte i tornar a presentar-se com una proposta de futur compartit: un país més lliure, més just, més cohesionat i més capaç de decidir per si mateix.
Jordi Navarro i Morera, conserge-mantenidor de professió i llicenciat en Geografia.
Actualment és delegat sindical per la Intersindical, fou regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona i milità en el moviment ecologista català.
