Hi ha alguna cosa profundament estèril en la manera com s’està desenvolupant el debat sobre immigració dins de l’esquerra independentista. Uns acusen els altres de racisme, els altres acusen els primers de cosmopolitisme; uns parlen d’internacionalisme i els altres de sobirania; uns denuncien l’explotació de la classe treballadora migrant i els altres la incapacitat de l’esquerra per reconèixer els límits materials d’un país. L’article de Tanyada, “Una crítica a l’antiimmigracionisme d’esquerres” de Jordi Castellví i Oriol Velasco posa l’accent en el primer problema; la rèplica de Tomàs Sindermann publicada a Nexe Nacional insisteix en el segon. Tots dos tenen raons poderoses al darrere. El problema és que, si acceptem els termes en què sovint es planteja aquesta disputa, acabem atrapats en una alternativa falsa: o bé nació, o bé classe; o bé internacionalisme, o bé sobirania; o bé defensa dels drets dels migrants, o bé defensa dels interessos del país. I aquesta és precisament la trampa que una tradició catalana d’esquerres, de la qual Jordi Arquer és una de les expressions intel·lectuals més importants, ens hauria d’ajudar a superar.
La qüestió no és decidir quin principi és més pur. És construir una política capaç d’articular-los. Una política revolucionària no consisteix a tenir una resposta moralment impecable per a cada conflicte social, sinó a convertir conflictes diferents en una força política comuna. I aquí el debat actual revela una crisi molt més profunda que la qüestió migratòria: hem deixat de saber construir un subjecte polític d’esquerres que sigui simultàniament nacional i de classe. Una part de l’esquerra ha acabat pensant que la qüestió nacional és una desviació respecte del veritable problema, que seria la classe. Una altra ha reaccionat convertint la nació en la categoria capaç d’explicar-ho gairebé tot. I entre aquestes dues posicions l’espai d’un independentisme d’esquerres queda progressivament destruït. No perquè nació i classe siguin incompatibles, sinó perquè ja no sabem pensar políticament la seva articulació.
El pensament de Jordi Arquer és útil precisament perquè parteix d’una premissa que avui hem anat abandonant: la qüestió nacional catalana només pot tenir una sortida emancipadora si és pensada des de la perspectiva de les classes populars, però les classes populars catalanes no poden ser concebudes al marge de la realitat nacional concreta en què existeixen. Això obliga a rebutjar dues temptacions simètriques. D’una banda, el nacionalisme burgès, que presenta la nació com una comunitat d’interessos situada per damunt de les classes i demana als treballadors que subordinin els seus interessos als de les classes propietàries en nom de la pàtria. De l’altra, un obrerisme abstracte que imagina que la solidaritat de classe pot construir-se prescindint del territori, la llengua, les institucions i la història concreta en què els treballadors viuen. Les classes existeixen dins de societats concretes; les nacions són travessades per conflictes de classe —la nostra història nacional n’és l’exemple més fidel. La qüestió política és com articular-los en un projecte d’alliberament.
Aquesta perspectiva permet entendre millor el conflicte migratori. La pregunta «immigració sí o no?» és massa pobra. La pregunta política és quina estructura de poder produeix la immigració que tenim i qui se’n beneficia. Qui necessita treballadors disposats a acceptar salaris baixos? Qui es beneficia de la precarietat? Qui guanya amb l’encariment de l’habitatge? Qui decideix el model productiu? Qui té capacitat per modificar-lo? Els treballadors autòctons poden patir l’encariment de l’habitatge, la pressió sobre els salaris o la saturació de determinats serveis sense que els immigrants siguin responsables d’aquests fenòmens. Els treballadors migrants poden patir precarietat i discriminació sense que això faci inexistents els problemes materials de les comunitats on arriben. Els empresaris poden beneficiar-se d’una força de treball vulnerable i, alhora, fomentar l’arribada de nous treballadors. Totes aquestes coses poden ser certes simultàniament.
Per això una esquerra materialista no pot començar preguntant-se quin grup és moralment innocent i quin és culpable. Ha de preguntar-se quines relacions de poder produeixen el conflicte i com podem organitzar-lo políticament. La immigració no és la causa de tots els problemes socials que se li atribueixen, però tampoc és políticament neutra. Una determinada intensitat migratòria pot tenir efectes sobre l’habitatge, els serveis públics, el mercat laboral o la capacitat d’integració d’una societat. Negar aquestes tensions perquè la dreta podria utilitzar-les és tan poc materialista com atribuir-les als migrants. La política d’esquerres ha de disputar-ne la interpretació: amb quins interessos es gestionen els fluxos migratoris, per a quin model productiu, amb quines condicions laborals, amb quina política d’habitatge i amb quin projecte lingüístic i de ciutadania.
Aquí la qüestió nacional apareix inevitablement. Una nació sense estat no controla plenament les condicions materials de la seva reproducció política. Això no converteix automàticament qualsevol demanda de sobirania en progressista, però sí que fa impossible aquella posició segons la qual la qüestió nacional seria simplement una distracció respecte de la qüestió social. La sobirania és una qüestió de poder, i l’esquerra ha de plantejar què farà amb aquest poder i en benefici de qui.
Aquesta és la diferència entre l’independentisme d’esquerres i un nacionalisme simplement progressista. La independència no és el socialisme. Una Catalunya independent podria continuar sent capitalista, desigual, precaritzada i sotmesa al capital financer; podria tenir un estat propi i mantenir intacte un model econòmic basat en el turisme, els salaris baixos i la dependència. Per això la pregunta no és només si Catalunya ha de tenir capacitat per decidir sobre immigració o economia, sinó per què volem aquesta capacitat. La resposta només és d’esquerres si concep la sobirania com una eina per transformar les condicions materials de vida de les classes populars.
Això també obliga a rebutjar una resposta a la immigració limitada a garantir drets i combatre el racisme. Naturalment que cal fer-ho. Però una política migratòria no pot ser només una política antidiscriminatòria, de la mateixa manera que tampoc pot reduir-se a controlar fronteres. Una esquerra conseqüent no hauria de voler simplement menys immigrants; hauria de voler menys dependència d’un model econòmic que necessita permanentment treballadors pobres. No hauria de limitar-se a controlar fluxos; hauria de controlar el mercat laboral. No hauria de denunciar només la precarietat migrant; hauria d’impedir que aquesta precarietat sigui utilitzada per pressionar a la baixa les condicions de tota la classe treballadora.
Al mateix temps, dir que existeixen efectes materials de la immigració no implica convertir els migrants en el problema. Dir que una comunitat política ha de poder decidir sobre les seves fronteres no implica que aquesta comunitat sigui ètnica. Dir que el català ha de ser la llengua comuna no implica excloure qui no el té com a llengua d’origen. I dir que existeix una continuïtat nacional catalana no implica negar el caràcter històric i canviant de la nació. No existeix una Catalunya amb un únic interès nacional: existeixen classes socials que lluiten dins d’una nació subordinada.
Aquesta afirmació és decisiva per pensar què significa formar part del poble català. Un independentisme d’esquerres no pot concebre el poble com una comunitat ètnica. Els migrants poden i han de formar part del poble català, però això no significa simplement residir en un territori. Significa formar part d’una comunitat política. I una comunitat política necessita institucions, una llengua comuna, unes formes de solidaritat, una memòria i un projecte. Integrar és incorporar políticament. És fer possible que qui arriba passi a formar part d’un nosaltres que existeix abans que ell i que, alhora, es transforma amb la seva incorporació.
Això no és assimilacionisme ètnic. És concebre la nació com una construcció política oberta. El català ha de ser llengua comuna, els drets socials han de ser universals, els treballadors migrants han de poder organitzar-se sindicalment i participar plenament en la vida política. Però també cal transmetre una cultura política i nacional. Una societat sense llengua comuna, sense institucions compartides i sense un projecte col·lectiu és molt més fàcil de fragmentar. I una classe treballadora fragmentada per origen, estatus jurídic, salari, llengua i barri és molt més difícil d’organitzar.
Per això la construcció d’una comunitat nacional comuna pot ser també una política de classe. El capitalisme pot conviure perfectament amb una societat multicultural fragmentada —de fet és la seva principal característica actual— pot beneficiar-se d’una força de treball dividida i segmentada. El projecte socialista hauria de fer el contrari: convertir persones d’orígens diferents en una força política comuna. Aquesta és una de les claus que permeten connectar la tradició d’Arquer amb una concepció més àmplia de l’hegemonia. La política no consisteix a eliminar les contradiccions abans d’actuar, sinó a construir una voluntat col·lectiva capaç d’articular-les.
És també en aquest sentit que les experiències de l’OLP d’Arafat i del Moviment 26 de Juliol de Castro poden resultar útils, sempre que no les convertim en estampes revolucionàries ni oblidem les seves enormes diferències històriques i les seves contradiccions. Palestina i Cuba no són Catalunya. Però aquestes experiències recorden que els moviments d’alliberament nacional poden intentar construir políticament un subjecte col·lectiu i convertir-lo en una força capaç de disputar el poder. L’OLP va intentar articular una societat palestina dispersa i sotmesa a una situació de dominació nacional, i en el seu interior hi van conviure corrents nacionalistes, marxistes i revolucionaris. El M-26-7 va convertir la lluita contra Batista i per la sobirania cubana en el punt de partida d’un procés que posteriorment adquirí una dimensió revolucionària. La lliçó no és copiar-los. És recordar que l’alliberament nacional i la transformació social no han estat sempre concebuts com a projectes incompatibles.
Aquí és on el relativisme actual resulta especialment destructiu. Una part de l’esquerra diu que, com que la nació és una construcció històrica, no pot constituir el centre d’un projecte emancipador. Però també l’Estat, la classe, els drets i les institucions són construccions històriques. Que una realitat sigui construïda no la fa políticament irrellevant. L’altre relativisme comet l’error invers: com que la nació és una realitat política, qualsevol política presentada com a defensa nacional adquireix una legitimitat especial. Però una nació no és un subjecte innocent ni homogeni. També està travessada per propietaris i llogaters, capital i treball, rics i pobres. La nació és un camp de batalla, no una comunitat reconciliada.
El problema, doncs, no és escollir entre nació i classe. És construir una política nacional de classe i una política de classe nacional. Una política que pugui dir al treballador autòcton que el migrant no és el seu enemic, sense negar les tensions materials que existeixen. Que pugui dir al migrant que no serà un ciutadà de segona, sense renunciar a construir una comunitat política comuna. Que defensi el català sense convertir-lo en una frontera ètnica. Que defensi la sobirania sense convertir-la en un xec en blanc per al capital. Que defensi els drets universals sense convertir-los en una excusa per renunciar a la política concreta.
Això és molt més difícil que triar entre «antiimmigracionisme» i «antiracisme», o entre «nacionalisme» i «internacionalisme». Però precisament per això és política. La política no consisteix a trobar una posició des de la qual desapareguin totes les contradiccions; consisteix a donar una direcció.
Per això el problema de fons de la polèmica actual no és només quina política migratòria hauria de defensar l’independentisme. És si encara és possible construir un independentisme d’esquerres que sigui alguna cosa més que la coincidència accidental entre dues paraules. Si la nació queda en mans del nacionalisme burgès, la dreta acabarà definint què significa ser català. Si la classe queda en mans d’un universalisme que no sap construir subjectes polítics concrets, l’esquerra quedarà condemnada a administrar conflictes sense poder. Si la immigració queda en mans de la dreta, serà interpretada com una guerra entre poblacions. I si la independència queda reduïda a una qüestió institucional, acabarem construint un estat propi sense haver construït un projecte propi.
El que cal recuperar, per tant, no és una nova ortodòxia sobre immigració. És una determinada concepció de la política. La qüestió nacional catalana només té sentit per a l’esquerra si es converteix en un terreny d’emancipació popular; i la lluita de les classes populars només pot adquirir una dimensió política plena si és capaç d’organitzar-se dins la realitat nacional concreta en què viu. Aquesta és la síntesi que la tradició d’Arquer ens ajuda a pensar i que el debat actual sembla haver oblidat.
No necessitem decidir si Tanyada o Nexe Nacional tenen tota la raó. Necessitem superar els termes en què tots dos plantegen el conflicte. La crítica a l’antiimmigracionisme és necessària quan impedeix convertir els migrants en boc expiatori. La defensa de la sobirania és necessària quan impedeix que la nació sigui una simple població administrada des de fora. Però cap de les dues constitueix, per si mateixa, un projecte polític.
El projecte apareix quan som capaços de respondre per a qui volem la nació, per a què volem la sobirania i quina societat volem construir amb ella.
Perquè la nació no és el final del projecte. És el terreny polític en què es disputa el poder. La classe no és una abstracció universal. És una realitat concreta que viu, treballa, parla i s’organitza en societats concretes. La immigració no és ni la salvació ni la condemna del país, és un fenomen social que pot ser governat pel capital o políticament articulat per les classes populars. La independència no és el socialisme, però pot ser una eina per construir una política pròpia de transformació social.
No volem una Catalunya independent perquè necessitem simplement una bandera pròpia. La volem perquè volem disposar del poder necessari per transformar la societat. No volem una política migratòria pròpia perquè els migrants siguin menys importants. La volem perquè una comunitat política sobirana ha de poder decidir les condicions de la seva reproducció. No volem integrar els migrants per fer-los menys estrangers, sinó perquè volem construir un poble polític real.
Aquesta és la síntesi que hem perdut.
I sense recuperar-la, no hi haurà independentisme d’esquerres. Hi haurà independentistes d’esquerres discutint eternament sobre què significa ser d’esquerres. Nació i classe no són els dos pols entre els quals hem de triar. Són les dues dimensions que hem d’aprendre a convertir en una mateixa força d’alliberament.
