L'insult, l'ocurrència i la frase destinada a fer-se viral han guanyat terreny a l'argument. Els parlaments esdevenen escenaris, la política s'acosta a l'espectacle i les tertúlies i les xarxes amplifiquen la confrontació. La manera com parlem dels conflictes també contribueix a determinar la societat que construïm.
Fa pocs dies teníem davant nostre un problema ben real. Maricarmen, una dona de 87 anys, era desnonada del pis de Madrid on havia viscut durant 71 anys. El seu cas va provocar una forta mobilització i va tornar a posar damunt la taula una de les grans qüestions socials del nostre temps: l’habitatge. Hi havia molt de què parlar. Dels preus dels lloguers, dels desnonaments, de l’habitatge públic, dels fons d’inversió, de l’especulació, dels salaris i de les responsabilitats de les diferents administracions. Però una part del debat polític va trobar ben aviat altres protagonistes.
Pedro Sánchez, mentre anunciava que el seu govern preparava noves mesures d’habitatge, va carregar contra Isabel Díaz Ayuso amb la metàfora d’un «niu» i els «voltors». Ayuso, per la seva banda, havia acusat Sánchez d’encoratjar «algaradas» i de promoure la «quema de calles» arran de les protestes. Voltors, aldarulls, carrers cremant. I l’habitatge?
No es tracta de decidir qui insulta més, qui va començar primer o qui té més habilitat per construir una frase demolidora. Tampoc de reclamar una política sense confrontació. La política és, inevitablement, confrontació d’idees, d’interessos i de projectes de societat. Precisament per això necessita paraules capaces d’explicar aquesta confrontació. Confrontar no és insultar. I ser contundent no significa ser vulgar.
La política parla com les xarxes
El problema va molt més enllà de Sánchez o Ayuso. Una part de la política ha adoptat progressivament el registre de les xarxes socials: frases curtes, provocacions, hipèrboles, malnoms, metàfores ofensives i rèpliques preparades perquè puguin circular separades del discurs que les contenia. La frase ja no necessita explicar. Necessita impactar.
No és exactament el llenguatge espontani del carrer. Sovint és una espontaneïtat calculada. Allò que sembla una ocurrència pot haver estat pensat precisament perquè es converteixi en titular, en vídeo de quinze segons o en missatge viral. I aquí Orwell continua resultant incòmodament actual. Quan el 1946 va escriure Politics and the English Language, no parlava de Twitter ni de TikTok, evidentment, sinó d’un llenguatge polític carregat de fórmules, metàfores gastades i expressions prefabricades que permetien escriure —i pensar— gairebé automàticament. Avui la paradoxa és que fins i tot la falsa espontaneïtat pot estar prefabricada.
Karl Kraus havia anat encara més al fons en la seva crítica de la premsa i del llenguatge públic. Per a ell, la degradació de la paraula no era una simple qüestió d’estil. Quan les paraules perden precisió, també es deteriora la nostra capacitat de comprendre la realitat. Aquest és el problema. No que un polític parli més o menys elegantment. Sinó que el soroll acabi substituint el significat.
El Parlament convertit en escenari
Aquesta transformació resulta especialment preocupant quan arriba a les institucions. Les sessions parlamentàries al Congrés espanyol i al Parlament s’han convertit massa sovint en una successió de rèpliques, gestos, interrupcions, acusacions i frases destinades a obtenir repercussió fora de l’hemicicle. Naturalment, els parlaments sempre han tingut alguna cosa de teatre. Hi ha oradors, rèpliques, gestualitat, silencis, aplaudiments i una retòrica destinada a convèncer. Però una cosa és la teatralitat de la política i una altra la política convertida en espectacle.
Avui el parlamentari no parla només a qui té assegut davant. Sap que hi ha una càmera. Sap que probablement milions de persones no escoltaran els quinze minuts de la seva intervenció. En veuran quinze segons. I això acaba condicionant la manera de parlar. La frase memorable, que podia ser la culminació d’un raonament, corre el risc de convertir-se en l’objectiu mateix del discurs. Ja no construïm necessàriament el discurs perquè en quedi una frase.
Construïm el discurs al voltant de la frase que volem que en quedi.
Aquí Walter Benjamin ens proporciona una intuïció especialment suggeridora. Quan va reflexionar sobre la reproductibilitat tècnica i sobre l’estetització de la política ho feia en un context històric radicalment diferent, que seria absurd traslladar mecànicament al present. Però la pregunta que hi ha al darrere continua sent útil: què succeeix quan la representació de la política adquireix una importància comparable a la mateixa acció política? Avui cada intervenció és reproduïble, fragmentable i distribuïble pràcticament a l’instant. El polític ja no produeix només un discurs. També produeix una imatge.
Quan tot esdevé espectacle
Aquesta lògica no queda tancada dins dels parlaments. La política produeix la frase. El mitjà la converteix en titular. La tertúlia l’amplifica. Les xarxes la multipliquen. L’adversari respon amb una altra frase i el mecanisme torna a començar. A poc a poc, podem acabar més pendents de qui ha «guanyat» el debat que de què s’hi estava discutint. La lògica de l’espectacle pot penetrar fins i tot en àmbits que haurien de funcionar amb altres temps i altres regles.
El judici del procés en va oferir un exemple extraordinari per la seva dimensió mediàtica. La retransmissió íntegra era una garantia de publicitat i transparència. Però aquelles 52 sessions celebrades durant 18 setmanes van representar també unes 300 hores d’emissió televisiva en directe només al Canal 24 Horas a Catalunya. Al voltant del judici es va construir inevitablement un altre relat: tertúlies, fragments de declaracions, gestos analitzats, interpretacions immediates i valoracions sobre què havia passat aquell dia.
No és que un judici sigui teatre. És que la societat de l’espectacle té una extraordinària capacitat per convertir qualsevol esdeveniment públic en representació. Parlament, tribunal, plató televisiu i xarxa social poden acabar compartint una mateixa exigència: produir alguna cosa que mantingui permanentment la nostra atenció.
La tertúlia permanent
Hem anat construint així una societat que sembla viure dins d’una tertúlia permanent. Tot necessita una opinió immediata. Tot necessita dos bàndols. Tot necessita una rèplica. Tot necessita algú que guanyi i algú que perdi. Escoltar sembla feblesa. Dubtar, inseguretat. Rectificar, derrota. I anem perdent una de les coses més necessàries en qualsevol societat complexa: el matís. Umberto Eco va comprendre molt aviat les contradiccions de la cultura de masses i, posteriorment, d’Internet. La seva famosa provocació sobre les xarxes donant veu a «legions d’imbècils» ha estat repetida milers de vegades, sovint descontextualitzada. Eco reconeixia també les possibilitats positives d’Internet; la seva preocupació de fons era la dificultat de discriminar, jerarquitzar i contextualitzar enmig d’una quantitat immensa d’informació.
Avui podríem afegir-hi una nova paradoxa: la xarxa ja no només transmet el llenguatge de la política; la política ha començat a parlar amb el llenguatge de la xarxa. I així arribem al cafè de bar. No perquè hi hagi res de menyspreable en parlar de política en un bar. Al contrari. El problema apareix quan el registre més elemental de la discussió de bar, amplificat per les xarxes i convertit en espectacle televisiu, acaba entrant a les institucions. El Parlament hauria de poder fer el moviment contrari: elevar la conversa pública sense deixar de ser entenedor.
Parlar bé no és parlar difícil
No es tracta de reclamar polítics que parlin com catedràtics. Ni de confondre cultura amb pedanteria. Ni d’enyorar una suposada època daurada en què tots els parlamentaris pronunciaven discursos extraordinaris i es respectaven exquisidament. La història parlamentària està plena d’insults, interrupcions i enfrontaments. El que hem de reivindicar és una altra cosa.
La cultura no consisteix a parlar difícil. Consisteix a saber explicar amb claredat allò que és difícil.
Aquesta hauria de ser una qualitat essencial d’un dirigent polític: agafar un problema complex, explicar-lo, identificar els interessos que hi ha en joc, confrontar les alternatives i defensar-ne una amb arguments que qualsevol ciutadà pugui entendre. Això dona categoria a qui parla. Es pot ser radical en les idees i elegant en les paraules. Es pot ser contundent sense ser vulgar. Es pot denunciar una injustícia sense convertir l’adversari en una caricatura. I es pot mantenir una confrontació política duríssima sense necessitat de convertir-la en una baralla personal. La qualitat del llenguatge no rebaixa el conflicte polític. L’eleva.
Quin exemple estem donant?
I queda una pregunta que potser és més important que totes les anteriors. Quin exemple oferim a la ciutadania i, sobretot, a la gent jove? Els demanem que aprenguin a dialogar, que argumentin, que escoltin, que respectin qui pensa diferent, que no insultin a les xarxes i que resolguin els conflictes parlant.
Però després poden veure representants públics competint per aconseguir la desqualificació més enginyosa, tertúlies on massa sovint sembla que tingui més valor qui interromp millor i xarxes que converteixen la humiliació de l’adversari en una victòria. Hi ha una contradicció evident.
La política també educa quan parla.
No perquè els polítics hagin de donar lliçons a ningú, sinó perquè ocupen algunes de les tribunes més importants de la societat. Les seves paraules contribueixen a determinar què considerem normal i acceptable en una discussió pública. I després ens sorprèn la crispació. Però una societat crispada no neix només dels problemes que acumula. Potser ha arribat el moment de recuperar la categoria de la paraula. Un llenguatge culte sense ser elitista. Entenedor sense ser simplista. Contundent sense ser vulgar.
Necessitem una política que pensi, expliqui i discuteixi millor.
Perquè si convertim els parlaments en escenaris, els debats en espectacles, les tertúlies en combats i les xarxes en tribunals permanents, correm el risc de construir una societat que sap enfrontar-se però que cada vegada sap menys discutir. I una societat que només aprèn a cridar acaba perdent la capacitat d’escoltar-se.
