La sentència del Suprem del 2015, de la qual va ser ponent Manuel Marchena, va posar l’accent no només en les conductes individuals dels manifestants, sinó també en el context general en què es produïen. La resolució parlava d’un «clima coactiu», una «atmosfera intimidatòria», «violència i intimidació», «fustigació» i un «entorn tumultuari» per valorar penalment els fets.
Aquest plantejament ha estat conegut posteriorment com la doctrina de la «violència ambiental»: la possibilitat d’atribuir transcendència penal a la participació d’una persona en una mobilització pel context intimidatori o violent creat pel conjunt, encara que no se li pugui atribuir individualment una acció violenta concreta.
Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans posa un límit clar a aquesta interpretació. Estrasburg remarca que els tribunals espanyols no van atribuir cap acció violenta concreta als quatre demandants i recorda que una persona no perd la protecció del dret de reunió pacífica perquè altres participants en una manifestació protagonitzin episodis de violència.
El TEDH admet que algunes de les conductes dels manifestants podien resultar intimidatòries o molestes per als diputats, però considera que perseguir-los, increpar-los o cridar consignes no constituïa, en els casos examinats, violència ni incitació a la violència. Per això conclou que imposar-los tres anys de presó va ser una resposta desproporcionada i susceptible de provocar un efecte dissuasiu sobre l’exercici del dret de protesta.
La qüestió té una dimensió especialment significativa perquè conceptes semblants als utilitzats en la sentència d’«Aturem el Parlament» van tornar a aparèixer posteriorment en la causa contra el procés independentista. La resolució del 2015 es va convertir així en un precedent controvertit sobre la manera d’interpretar la intimidació i la violència en mobilitzacions col·lectives.
Quinze anys després dels fets, Estrasburg estableix un principi especialment rellevant per al dret de protesta: la responsabilitat penal no es pot construir simplement a partir de l’ambient d’una manifestació ni traslladar a una persona els actes violents comesos per tercers. Cal valorar la seva conducta concreta i preservar la protecció de qui participa pacíficament en una mobilització.
