Aquest estiu, com cada any, infants sahrauís han tornat als Països Catalans per passar els mesos de juliol i agost lluny de les temperatures extremes dels campaments de refugiats de Tindouf. A Catalunya n’han arribat 207, repartits entre 85 municipis. A les Illes el programa també continua viu i al País Valencià les associacions de solidaritat mantenen les acollides. Vacances en Pau, per tant, continua. Però només cal mirar enrere per comprovar que alguna cosa ha canviat.
Quan l’arribada dels infants sahrauís era notícia
L’estiu de 2001, Catalunya va acollir 800 infants sahrauís. Hi participaven 800 famílies, 90 entitats i 138 municipis. Vint-i-cinc anys després, els 207 infants arribats aquest 2026 representen aproximadament una quarta part dels que venien aleshores.
Durant els anys noranta i els primers dos mil, l’arribada dels infants tenia també una considerable repercussió pública. Els mitjans informaven de les arribades, les recepcions als ajuntaments, les famílies d’acollida i el retorn als campaments. Cada estiu, durant unes setmanes, el Sàhara Occidental tornava a entrar a les cases dels Països Catalans.
Amb el pas dels anys aquesta presència s’ha anat esvaint. El programa continua generant informacions locals i institucionals, però costa molt més trobar aquella dimensió pública que havia convertit Vacances en Pau en una de les expressions més conegudes de solidaritat amb el poble sahrauí. I aquesta pèrdua de visibilitat també té conseqüències.
Molt més que unes vacances
Vacances en Pau mai no ha estat simplement una iniciativa perquè uns infants passin unes setmanes fora del desert. Durant dos mesos poden evitar temperatures extremes, rebre revisions mèdiques i odontològiques, millorar l’alimentació i participar en activitats impossibles de realitzar en les mateixes condicions als campaments. Però el programa tenia —i continua tenint— una altra dimensió.
Cada infant que arribava significava també una família que coneixia directament la realitat sahrauí. I darrere d’aquella família hi havia els avis, els amics, els companys de feina, l’escola, el barri o el poble. Vacances en Pau va construir una extraordinària xarxa popular de solidaritat. No era només acollir infants. Era explicar per què aquells infants vivien enmig del desert.
La davallada no té una única causa. Les associacions fa anys que alerten de les dificultats per trobar noves famílies. Moltes de les persones que van començar a participar en el programa durant els anys noranta han envellit i no sempre s’ha produït el necessari relleu generacional.
La crisi econòmica també va afectar el programa. Ja el 2010 es constatava una reducció de les acollides relacionada amb les dificultats de finançament, i posteriorment les entitats han continuat advertint de la disminució de famílies i recursos. A això cal afegir-hi la precarietat laboral, els problemes d’accés a l’habitatge, les dificultats de conciliació i els canvis en les formes de vida familiar. Però potser no tot es pot explicar per aquestes dificultats materials. Cal preguntar-se també què ha passat amb la presència política i social de la causa sahrauí.
El gir de Pedro Sánchez
A aquesta pèrdua progressiva de visibilitat s’hi va afegir, el març de 2022, una decisió política de gran transcendència. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va comunicar al rei del Marroc, Mohamed VI, que Espanya considerava la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara Occidental com la base «més seriosa, creïble i realista» per resoldre el conflicte.
Era un canvi substancial respecte de la posició mantinguda fins aleshores i significava donar preferència a la proposta d’autonomia plantejada pel Marroc davant la reivindicació sahrauí d’un referèndum d’autodeterminació. La decisió tenia, a més, una càrrega històrica especial. L’Estat espanyol havia estat la potència colonial del Sàhara Occidental fins al 1975 i el procés de descolonització continua sense haver-se resolt definitivament.
Aquell gir diplomàtic no va fer desaparèixer la solidaritat amb el poble sahrauí. Les associacions, els municipis i les famílies van continuar treballant. Però es produïa en un moment en què aquella solidaritat ja havia perdut una part de la centralitat social i mediàtica que havia tingut dècades enrere.
Quan desapareix la notícia
Potser aquest és un dels aspectes menys visibles de la història de Vacances en Pau. Quan arribaven centenars d’infants i els mitjans ho explicaven, no només es parlava d’una experiència solidària. Es recordava que existia un conflicte polític sense resoldre.
Es parlava dels campaments de Tindouf, de l’ocupació del Sàhara Occidental, del Front Polisario, del referèndum pendent i de les responsabilitats històriques de l’Estat espanyol.
Quan aquella notícia es va fent més petita, també disminueix l’espai públic dedicat a explicar per què aquells infants necessiten Vacances en Pau. La solidaritat continua, però esdevé menys visible.
Què hem perdut pel camí?
Aquest 2026, 207 infants han tornat a trobar famílies a Catalunya. A Mallorca, Menorca i diferents municipis del País Valencià altres famílies han mantingut viu el mateix compromís. No és poca cosa. Però recordar que només a Catalunya n’havien arribat 800 l’any 2001 obliga a fer-se preguntes.
Què ha passat amb les famílies? Què ha passat amb les entitats? Què ha passat amb aquella presència als mitjans? I què ha passat amb la solidaritat política amb el poble sahrauí? Vacances en Pau continua sent una extraordinària iniciativa d’acollida. Però reduir-la a això seria oblidar una part essencial de la seva història.
Aquells infants van contribuir durant dècades a mantenir viu als nostres pobles i ciutats un conflicte que quedava molt lluny geogràficament però molt a prop històricament. Potser per això recuperar Vacances en Pau no significa únicament aconseguir més famílies d’acollida.
Significa també tornar a posar el Sàhara Occidental al centre de la memòria col·lectiva, recuperar la solidaritat amb el seu poble i recordar que darrere de cada infant que arriba dels campaments hi ha una qüestió política que continua sense resoldre: el dret del poble sahrauí a decidir el seu futur.
