Segurament, des de les vagues de la primavera del 1988, no s’havia vist una mobilització tan gran i tan continuada dels treballadors i treballadores de l’ensenyament. A què penseu que es deu?
A diversos factors. D’una banda, la plataforma reivindicativa recollia el malestar docent que s’acumulava des de fa temps: pèrdua de poder adquisitiu, ràtios altes d’alumnat, massa burocràcia, infraestructures abandonades (especialment les de la zona dana), plantilles de professorat insuficient i maltractament de la llengua.
D’altra banda, les polítiques del PP, amb el suport de VOX, han empitjorat el malestar del professorat, amb retallades de plantilles docents, intents d’arraconament del valencià amb la consulta a les famílies, manca de resposta a les necessitats dels centres, abandonament de la zona dana, polítiques de privatització, censura al currículum de Valencià, etc.
I finalment, la negativa en el mes de setembre de l’aleshores conseller Rovira a negociar la plataforma reivindicativa va impulsar la mobilització del professorat.
El conjunt del professorat i del personal d’atenció educativa i PAS ha vist una oportunitat en aquesta mobilització que, a més, era unitària (només ANPE no va convocar cap de les mobilitzacions durant tot el curs i només al final es va sumar a la vaga indefinida) perquè des de STEPV es va acordar contactar amb la resta de sindicats de la Mesa Sectorial d’Educació per iniciar aquesta mobilització en el mes de juny de 2025.
Un element molt important que ha contribuir a incrementar la participació del professorat en les mobilitzacions i, especialment, en la vaga indefinida, ha estat l’aparició d’un moviment assembleari a mitjan curs, després de la primera jornada de vaga de l’11 de desembre, i que va anar estenent-se com una taca d’oli a pràcticament totes les comarques del País Valencià.
Això ha apoderat el professorat i ha ajudat a l’autoorganització d’aquesta mobilització i fer-la extensible a pràcticament totes les capitals de comarca. Això ha permès estendre la marea verda per tot arreu i que el conjunt de la societat prenguera consciència que el professorat i el sistema educatiu tenen problemes que cal atendre i solucionar.
Quin paper han tingut en el malestar dels i les docents les decisions sobre la llengua que ha pres darrerament la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats?
De fet, la mobilització d’aquest curs naix com a continuïtat de la que vaga que vam convocar en maig de 2024, en conèixer l’esborrany de la mal anomenada llei de “llibertat educativa”, que va ser el detonant d’aquella mobilització, tot i que també es reivindicaven la resta de temes, com ara.
Per això, la llengua ha sigut un dels temes de la plataforma reivindicativa i, jo crec que ha servit perquè molt de professorat prenguera consciència de la importància del valencià a l’ensenyament i de la necessitat de defensar-lo, però també ha servit perquè el conjunt de la societat també prenguera consciència de la situació d’arraconament del català al País Valencià. De fet, un dels lemes més cantats en les manifestacions era “Per un ensenyament públic, de qualitat i en valencià”.
Quina ha estat l’actitud de la Conselleria davant les demandes del professorat? Ha canviat al llarg de la mobilització? Quina ha estat la seva estratègia principal?
La Conselleria ha jugat durant tot el conflicte a dilatar en el temps la negociació. Ja a setembre, quan STEPV, CCOO i UGT vam plantejar la necessitat de negociar la plataforma reivindicativa, Rovira ens va dir que no. La nova consellera Ortí ens va dir en gener que negociaríem la plataforma però les meses de negociació no arribaven mai. No va ser fins la convocatòria de la vaga indefinida que la Conselleria es va seure a negociar, però va tornar a jugar a dilatar en el temps la negociació, amb molts pocs avanços després de cada reunió, per cansar el professorat i que la vaga indefinida fos un fracàs, cosa que no van aconseguir. Precisament per aquesta capacitat de resistència del professorat la Conselleria va haver d’anar acceptant propostes dels sindicats, tot i que de forma insuficient. Ens donaven molletes i volíem el pa sencer.
I d’altra banda, durant la negociació la Conselleria ens ha aplicat el manual de mala fe negociadora, com la limitació a dos del nombre de representants de cada sindicat quan la consellera portava tot el seu equip a les meses de negociació o la presentació in situ dels documents sense temps d’estudiar-los prèviament. Igualment, van jugar a trencar la unitat sindical que finalment van aconseguir quan ANPE i CSIF van signar un acord retributiu rebutjat pel conjunt del professorat.
Quina ha estat l’actitud de les famílies durant la davant la vaga indefinida?
De suport total. L’associació majoritària de de famílies, la Confederació de Pares i Mares Gonçal Anaya, ens ha donat suport des del primer dia. Cal tindre en compte que la Confederació forma part de la Plataforma per l’Ensenyament Públic, on hem treballat històricament colze a colze per la millora de l’ensenyament.
Però, a més, les famílies han entès perfectament que el que demana el professorat és millorar l’atenció dels seus fills i filles. No demanem un augment de sou i prou, demanem unes condicions de treball dignes per poder atendre millor el nostre alumnat.
Precisament una de les característiques particulars d’aquesta mobilització ha estat el suport social, perquè tot el món ha entès que no era una reivindicació purament laboral, sinó, d’evitar el desmantellament del servei públic educatiu i d’atendre el nostre alumnat amb millors garanties.
Enguany els sindicats han mantingut el contacte constant amb els treballadors i treballadores i els han consultat a l’hora de prendre les decisions. És una aposta organitzativa del vostre sindicat?
STEPV sempre ha funcionat així històricament, per tant, en aquesta mobilització també vam apostar des del principi per la consulta al professorat. No volíem fer res sense l’aval del professorat. De fet, el calendari de mobilitzacions publicat a novembre, on ja anunciàvem la vaga indefinida a maig, va ser fruit d’un procés assembleari durant tot el mes d’octubre. I en eixe calendari de mobilitzacions anunciàvem la convocatòria d’assemblees després de cada jornada de vaga.
També la concreció de la plataforma reivindicativa va tindre un procés de consulta al professorat, per recollir les seues propostes concretes de cada punt, per traslladar-les després a la Conselleria.
Les decisions importants, com la convocatòria de vagues, les propostes que es defensen en la negociació, la signatura o no d’acords, sempre les hem consultat al conjunt del professorat. I això STEPV ho porta fent des de fa 50 anys. No entenem el sindicalisme d’una altra manera.
Com valoreu la vaga indefinida del mes de maig i juny?
Ja l’hem qualificat com a històrica. A més ha tingut unes particularitats importants, com per exemple que ha participat moltíssim de professorat jove. També ens ha sorprès la creativitat i imaginació del professorat per a elaborar materials reivindicatius, consignes, etc., la resistència per acudir pràcticament cada dia a una manifestació o concentració i la capacitat d’autoorganització. Per exemple, la creació de la Manifa’s Band (més de 900 mestres músics) ha sigut un encert espectacular per animar les mobilitzacions.
Aquesta vaga indefinida també ha servit per teixir xarxa entre professorat de centres, localitats i comarques diferents i així com per cohesionar el col·lectiu docent i crear consciència de classe entre el professorat.
Per tant, ha estat una mobilització importantíssima i que marca marcarà un abans i un després, que no només està condicionat aquest govern si no que n’estem convençuts que condicionarà futurs governs a l’hora d’aplicar determinades polítiques educatives.
De cara al curs vinent, quina és la vostra proposta de mobilitzacions?
Nosaltres acabem de publicar una proposta de mobilitzacions per al curs que ve, que respon a una estratègia progressiva, territorialitzada i sostinguda, que combina mobilització, denúncia pública, pedagogia amb famílies i pressió institucional.
Aquesta proposta també ha sigut fruit d’un procés assembleari després de la suspensió de la vaga indefinida l’11 de juny. La idea és anar in crescendo a partir del mes de setembre i reactivar la vaga quan el professorat considere oportú si la Conselleria continua sense atendre les demandes sindicals i del professorat.
El professorat ens ha traslladat que la mobilització ha de continuar el curs que ve i la pressió s’ha de mantindre i per això hem publicat una bateria d’accions que es poden dur a terme sense necessitat de reprendre la vaga que, insistim, serà activada quan així ho considere el professorat, perquè la vaga indefinida no està desconvocada, sinó en suspensió.
Us ha sorprès l’oposició tan contundent dels treballadors i treballadores quan ham estat consultats sobre les propostes de la Conselleria? Per què?
En la proposta conjunta de la Conselleria, no ens ha sorprès la resposta del professorat. Només l’apartat de la reducció de la burocràcia ha comptat amb l’aval del professorat perquè pràcticament des del principi la Conselleria havia inclòs la majoria de les nostres propostes, però en la resta de temes, tot i que s’ha anat avançant, les mesures recollides per Conselleria són encara insuficients.
En l’apartat de reducció de ràtios és on més pense que s’ha avançat, tot i que no hem arribat a les ràtios que considerem òptimes. Hem aconseguit avançar l’aplicació de la reducció de ràtios a un curs abans del que paral·lelament està plantejant en Ministeri d’Educació per a tot l’estat i en Batxillerat la Conselleria proposa unes ràtios millors que les del Ministeri, però així i tot el conjunt del professorat les considera insuficients.
Un altre tema molt important és la millora de les plantilles docents, on també s’ha avançat però el calendari d’aplicació de la Conselleria és incrementar en quatre cursos la plantilla en poc més de 2000 docents més, però progressivament en cinc cursos. Un increment que no compensa la retallada de professorat i amb una progressivitat clarament insuficient.
De la resta de temes s’ha avançat poc. La Conselleria ja ha donat per tancat l’augment retributiu signat amb ANPE i CSIF que és clarament insuficient (200€ progressius fins a gener de 2028) perquè no compensa la nostra pèrdua de poder adquisitiu. I del Valencià, quasi millor ni parlem, perquè és l’únic punt en què no s’ha aconseguit cap millora des de la primera proposta de Conselleria, que no va més enllà de fer formació al professorat.
Penseu que hi ha canvi en la relació entre els treballadors i treballadores i els sindicats, en el sentit que els primers demanen que les decisions es prenguin després de consultar-los?
Per a STEPV no hi ha cap canvi en la relació amb el professorat, com ja hem explicat abans, perquè forma part del nostre ADN consultar el professorat en moments decisius. Però sí que pense que aquesta mobilització ha servit perquè el professorat conega millor les diferències entre uns sindicats i altres a l’hora d’actuar en un conflicte tan intens com el que hem viscut durant la vaga indefinida. En eixe sentit, crec que ha crescut la cultura sindical entre el professorat, especialment entre el de més recent incorporació al sistema educatiu, perquè han tingut l’oportunitat de veure quins sindicats signen a la primera i d’esquenes al professorat i quins sindicats resisteixen l’embat, tenen en compte l’opinió del professorat i tenen capacitat per condicionar l’administració. En eixe sentit, i potser queda malament que ho diga jo, ha estat clau que STEPV siga el sindicat majoritari de l’ensenyament.
STEPV reivindica una inversió del 7% del PIB en educació. Ara bé, creieu que és possible arribar a aquest nivell d’inversió en un País Valencià autonòmic, que a més pateix una espoliació fiscal de tipus colonial?
Òbviament és molt complicat, governe qui governe al País Valencià. L’espoli fiscal que patim condiciona els pressupostos valencians i no només els d’educació. I si el govern està en mans del PP i de VOX ja ni parlem. Però tampoc amb el govern del Botànic, tot i que va créixer la inversió en ensenyament, perquè el País Valencià mai ha sigut una prioritat per a l’estat.
La nostra dependència de l’estat espanyol fa que, com a molt, l’estat pose pedaços en les seues propostes de millora del finançament, com està proposant ara.
Mentre això continue així, veiem complicat arribar a un 7% d’inversió en educació al País Valencià.
Per a vosaltres el sindicat és en el fons una eina diguem-ne reformista l’objectiu del qual és aconseguir millores dels treballadors i treballadores o pot ser una eina diguem-ne revolucionària, que vagi més enllà?
STEPV forma part d’Intersindical Valenciana i som un sindicat de classe, que tenim per objectiu la transformació social, més enllà de la de la pura millora de les condicions laborals de les treballadores i treballadors que, òbviament, també és un dels objectius prioritaris com a sindicat. Per això, com a sindicat participem també en molts moviments socials transformadors (habitatge, medi ambient, cultura, llengua, solidaritat internacional, LGTBI, immigració, erradicació de la pobresa, etc.). De fet, acollim en les nostres seus moltes organitzacions que treballen en l’activisme per transformar la societat.
Per posar un exemple recent, Intersindical Valenciana ha tingut un paper molt actiu en la mobilització per fer fora a Mazón del govern. De fet, la portaveu d’Intersindical Valenciana, Beatriu Cardona, va ser també una de les portaveus de la Plataforma Mazón Dimissió que, finalment, va aconseguir que deixara de ser president de la Generalitat.
En l’àmbit educatiu, què diferencia la STEPV-Intersindical Valenciana de la resta de sindicats docents?
Moltes coses. Algunes ja les hem explicat, com per exemple que som un sindicat assembleari. Però també la nostra manera d’organitzar-nos internament. No tenim presidència o secretaria general, els nostres òrgans són col·legiats. També ens definim com a sindicat de confrontació i no de concertació, com són la resta de sindicats. També som un sindicat molt arrelat al territori, amb una estructura comarcal, d’obediència valenciana i on la defensa del valencià és una marca d’identitat del sindicat.
Heu mantingut contactes amb les mobilitzacions dels docents de Catalunya? Amb qui?
Sí, de sempre el sindicat germà a Catalunya és USTEC-IAC i aquest curs hem intercanviat molta informació sobre la situació a cada territori en relació amb les mobilitzacions i les respectives negociacions amb l’administració. Ens vam reunir presencialment la diada de Sant Jordi a Barcelona, on també va participar l’STEI d’Illes Balears, per aprofundir en la situació en cada territori dels Països Catalans.
També tenim molt bones relacions amb Intersindical Catalana i recentment ens hem reunit amb sindicats d’altres nacions de l’estat que volien conèixer de primera mà la situació actual després de les mobilitzacions al País Valencià i Catalunya.
Un fet que sorprèn quan es comparen les mobilitzacions dels dos països és el fet que mentre que al País Valencià CCOO i UGT han estat acompanyant-vos al capdavant de les mobilitzacions, fins i tot de la vaga indefinida, a Catalunya aquests dos sindicats es van afanyar a signar a començament de març un acord amb el Govern Illa, àmpliament rebutjat. Creieu que aquesta diferència té a veure amb qui governa la Generalitat i, per tant, aquests sindicats no són autònoms?
CCOO i UGT al País Valencià han arribat a acords amb governs anteriors del PP que STEPV no va signar perquè anaven contra els interessos de les treballadores i treballadors i que vam aconseguir revertir, com l’acord de professorat interí de 2013. Això explica perquè STEPV té majoria absoluta des de 2014 i CCOO i UGT són minoritaris també al País Valencià. També és cert que durant el Botànic, l’únic sindicat que va convocar mobilitzacions davant d’algunes mesures amb les quals no vam estar d’acord va ser STEPV. I això té relació amb allò que hem dit abans que STEPV és un sindicat de confrontació i la resta de concertació, independentment de qui governe.
Enguany, CCOO i UGT han participat des del principi en la convocatòria de totes les mobilitzacions i també han acatat la voluntat del professorat després de les diferents assemblees i consultes al professorat que s’han dut a terme durant tot aquest curs. També és possible que després que a Catalunya CCOO i UGT signaren en març aquell acord a esquenes del professorat, haja pogut condicionar que al País Valencià es mantingueren en una posició més contundent enfront de l’administració.
El que sí que tenim clar, i torne a dir que potser queda malament que ho diga jo, és que la mobilització d’aquest curs no s’haguera produït sense el lideratge i la iniciativa de STEPV, que és el sindicat que va impulsar aquesta mobilització des de principis d’aquest curs 2025/26.
