Sobre la sentència de José Luis Ábalos de la qual tots estem parlant aquesta setmana, el fragment més meravellós és quan es remarca que cal tancar-lo 24 anys a la presó sobretot perquè la seva corrupció no és com la de qualsevol altra persona. Com que va ser ministrem, “mina l’arquitectura democràtica de l’Estat”, rebla el magistrat. En matemàtiques tenim la famosa regla de tres. No sabem si els jutges del Suprem, tant els dits progressistes –els de dretes– com els conservadors –els d’ultradreta–, la sabrien aplicar arribat al cas. Que no arribarà. Si a un ministre corrupte li corresponen 24 anys pel “deteriorament de la confiança ciutadana” que ha provocat el seu comportament, quants anys li tocarien a Joan Carles I, per exemple, que va ser durant quatre dècades el cap d’estat d’aquesta esmentada democràcia? Per als que vulguin fer els seus propis càlculs, Ábalos només va ser ministre durant tres anys, o sigui, va tenir molt menys temps per posar la mà a la caixa i altres deliris seus –com el de les dones–que el successor de Franco, que va gaudir d’inviolabilitat judicial absoluta i permanent. Des del moment en què el Suprem ha fet una sentència amb una càrrega moral de tanta magnitud, què li hauria passat al Borbó? Com més responsabilitat tens davant dels ciutadans, més càstig has de rebre? Mala peça al teler.
Des d’Abu Dhabi, Joan Carles I, el primer que deu haver pensat d’Ábalos i Koldo és “quin parell de ximples!”. Els Fernando Esteso i Andrés Pajares de la perversió política socialista, o els Mortadel·lo i Filemó de la prevaricació governamental. Ell, el Borbó, ha fet el mateix multiplicat per 40 anys i mita’l, tan feliç. Només petites notes a peu de pàgina de rojos i separatistes que li van al darrere mentre els dos grans partits del règim, el PSOE –que ara tant plora– i el PP, ja li preparen un gran funeral d’estat per quan arribi l’hora.
Però tornem a l’amic Ábalos i a la seva colla de delictes, perquè tots ens recorden precisament la figura de l’emèrit, al qual al Suprem no s’atrevirà a jutjar ni en mil anys. Resulta, caram, que el ministre formava part d’una organització criminal. Com definiríem els tripijocs del Borbó amb els seus múltiples testaferros escampats per paradisos fiscals arreu del planeta? Fins i tot un fiscal de Suïssa li va anar al darrere i si només la meitat del que diu Villarejo és cert, caldria l’ordre de detenció més gran que s’ha publicat mai. Quina prova més volem de les seves martingales si el fill mateix ha renunciat a la seva herència? El diner ha de ser més negre que el petroli del qual s’ha aprofitat sempre a l’Aràbia Saudita. Resulta que Ábalos també subornava gent de tota mena amb l’afer de les mascaretes i feia tràfic d’influències, una misèria al costat de la xarxa que tenia muntada l’antic monarca a La Zarzuela. I aquí arribem, és clar, al delicte de malversació de fons públics. Per això a l’antic dirigent socialista li cauen tres anys i sis mesos. El successor de Franco va viure permanentment d’aquesta apropiació indeguda. El més divertit del cas és que el Suprem inclou en la sentència d’aquesta setmana els pagaments irregulars que s’havien fet a diferents dones que havien estat acompanyants del ministre. Si traslladem la mateixa acusació al rei, que tenia una dona a cada port ben pagada pels impostos dels ciutadans, què hauria escrit el jutge Leopoldo Puente en la seva sentència final? Només amb les declaracions de Bárbara Rey, i no diguem les de Corinna, ja en tindria per redactar 200 planes per justificar no només un empresonament, sinó tota una tesi sobre l’exemplaritat que necessita la democràcia.
Fer un judici contra el Borbó, amb tot, és utòpic perquè tots els delictes que supuren de la seva activitat a La Zarzuela han prescrit i, per acabar-ho d’adobar, qui seria el valent de portar-lo davant d’un tribunal? Investigar i jutjar l’organització criminal que va mantenir amb el suport del Cesid i de partits polítics seria un daltabaix. Que vagin ministres a la presó ho podem suportar, però a la cuina de La Zarzuela no hi entra ni Déu. “Tampoc n’hi ha per a tant”, deuen pensar jutges de tots colors. El rei va continuar governant amb les formes del seu predecessor. Si Franco i els seus col·laboradors eren corruptes de mena, per què ell havia d’actuar d’una forma diferent, sobretot quan els redactors de la Constitució li havien mantingut la inviolabilitat? No només això. Els ciutadans ho van aprovar en referèndum. Via lliure, doncs.
El rol de l’empresari Víctor de Aldama en tot aquest afer d’Ábalos podria servir, és clar, perquè algun dels testimonis del paper del rei en els darrers 40 anys aixequés el dit per confessar a canvi d’impunitat, però tots aquells dels quals s’ha sospitat que tenien una relació amb la corrupció de la casa reial han preferit anar a la presó directament abans que acusar el seu capo d’alguna mena d’actuació irregular.
Felip VI tampoc ha de patir per acabar, com Ábalos, algun dia en un judici o en un sumari. Manté la inviolabilitat i no pot ser jutjat per cap tribunal civil, penal o administratiu. Si juga bé les seves cartes, doncs, podrà continuar exercint legalment la malversació de cabals públics a costa nostra. No només són els diners que li arriben dels pressupostos generals de l’Estat cada any, sinó tot el que paga Patrimonio Nacional i altres ministeris en partides més dissimulades perquè les despeses no semblin tan exagerades. De fet, el seu pare encara manté diferents serveis pagats per l’Estat, com ara el de seguretat. I no para, és clar, d’anar amunt i avall. Les mariscades a Galícia són una obligació. I mentrestant Zapatero tremolant per un presumpte tràfic d’influències que al costat de les activitats de l’antic cap d’estat semblen una broma.
