El politòleg Nil Jaile presenta una obra sistemàtica entorn de la casuística del dret a la lliure determinació dels pobles. Casuística que conté contextos polítics configurats al voltant de fluxos revolucionaris i de conjuntures de qüestiomanent de l’Europa sorgida del model absolutista arran de la pau de Westfàlia (1648). L’enfocament de l’autor, situat en el marc de la dialèctica política, concep l’emergència autodeterminsta com a resultat de la centralitat de la llibertat de les comunitats nacionals. Jaile supera l’enfocament analista —estàtic— que concep la història com a jerarquia de drets civils, polítics i socials assolits arran de “1789”, els quals esdevenen drets fonamentals adscrits fonamentalment als estats. La història, però, no es una tipologia, i la lluita pels drets col·lectius no comença amb la revolució francesa. En el cas de la lluita dels pobles i de les nacions és gairebé determinant tenir en compte el procés de configuració de les comunitats ètniques i nacionals i llurs processos de lluita envers processos annexionistes moderns i contemporanis. Jaile l’encerta en superar la ‘història tipològica’ o vertical i acarar la històra real (pp. 19-20).
El pricipi d’autodeterminació —els fonaments filosòfics i polítics i del qual són analitzats al primera capítol— sorgeix entre l’autonomia individual i el dret col·lectiu, entre Kant i Fichte. Ha estat —i és— un dret ocultat per una tradició política —liberal i d’esquerra— que avantposa la llibertat de l’individu a la llibertat del col·lectiu. I oblida, per tant, que tota llibertat individual se circumscriu a una cultura o identitat. Es tracta d’un liberalisme (i d’una esquerra socialdemòcrata) aplicat reiteradament en processos de glotofàgia (bilingüisme unidireccional) contra llengües minoritzades català. Aquest liberalisme, però, no ignora que no existeix cap dret individual que, en darrera instància, no al·ludeixi a una identitat ‘comunitària’.
Jaile elabora, en efecte, una ‘guia’, per la qual transcorre l’evolució de la formulació del dret col·lectiu dels pobles després de fixar-ne uns primers referents intel·lectuals (no tot el moviment il·lustrat era contrari al dret col·lectiu) configurats segons la definició de les correlacions polítiques predominants —el camí comprès entre la fi de la primera guerra i segona guerra mundials (1918-1945)— i legitimats pels avenços del moviment de lluita anticolonial.1 Ambdues circumstàncies (correlacions i avenços) mostren acords que reflecteixen, d’una banda, l’ordenament polític sorgit del Tractat de Versalles, i, de l’altra, l’emergència de nous estats fruit de la lluita contra el colonialisme/ imperialisme; una lluita entesa com a dret humà (Drets Humans de l’ONU de 1948, Drets Civils i Polítics de 1966 o la Carta d’Alger de 1976). El segon capítol abasta la fonamental identificació entre autodeterminació i dret humà.
Tot plegat indica, com clarament mostra l’estudi que ens ocupa, que el dret a ser un estat no és un principi moral, o no és de manera suficient una defensa ètica, sinó que sobretot és un principi polític derivat de la disposició de forces de l’escaquer del poder interior i internacional (el dret humà com a dret polític). En aquest sentit, i en el context dels fonaments històrics del dret a la llibertat dels pobles, cal atorgar rellevància a l’aportació pròpia —coetània a la de Marx— de Narcís Roca i Farreras, com esmenta l’autor (p. 30). (Cal reconèixer, com més va més, la tradició nacional —Batista i Roca com a exemple— pel que fa a la formulació de l’autodeterminació.)
Una aportació central d’El Dret dels pobles és la introducció de la variable de la lluita per l’autodeterminació de les nacions sense estat que objectivament no són colònies però que són subjecte d’ocupació: de tracte colonial. Jaile, de manera convincent, mostra casos europeus ben recents —entre la dècada dels anys vuitanta i la primera del segle XXI— on ha existit aplicació del ‘dret dels pobles.’ De fet, quatre dels vuit capítols són orientats a l’explicació que l’autodeterminació és un dret democràtic participatiu que no s’exhaureix en una situació determinada (fora del continent europeu i, per extansió, enllà de l’anomenta ‘primer món’), sinó que és aplicat on existeix una situació de vulneració de drets col·lectius (o de drets històrics). Aquesta projecció fins a l’actualitat fa que el treball de Jaile ajudi a fixar la centralitat de la politització del fet nacional en la societat dels nostres dies. (De fet, tractar l’autodeterminació comporta abordar l’evolució política de les nacions.)
A partir de la coetaneïtat autodeterminista, la lectura que l’autor fa del cas de l’estat espanyol —i l’oportuna denúncia de Gil de San Vicente de l’actitud nacionalista d’estat de l’esquerra espanyola (republicana i transaccional postfranquista) (p. 17)— il·lustra de manera suficient quin és el subjecte quant a l’aplicació dret de lliure determinació. Així, el recent exercici d’aquest dret (Catalunya: 2017) resta situat en la vasta argumentació juridica que aporta Jaile. Hi resta sintetitzat entorn de la configuració del subjecte d’imputació política i del principi de colonialisme intern exercit pel Regne d’Espanya vers el Poble Català. El nostre cas, és clar, reflecteix la importància de les aliances de solidaritat amb països internacionals i rebla l’evidència que cap estat (autoproclamat mononacional) no és democràtic en exercir la violència i la repressió amb la pretensió d’acabar amb l’exerci de la llibertat d’una nació sense estat.2 I és que una derivació general de l’estudi de Nil Jaile —recollida en una al·lusió al filòsof i activista (no tan sols en la lluita per la pau!) Lluís-Maria Xirinacs— du a contrastar entre la sobirania dels pobles (com a imperatiu) i el dret (dels estats esdevinguts ‘presons de pobles’) (construcció política, artefacte artificial) (p.140).
Segons que es desprèn del treball de Jaile, el dret d’autodeterminació és un principi en construcció perquè depèn de l’avenç en la lluita política. Més que partir, doncs, de principis teòrics generalistes o cosmopolites (com aporta Jaile amb la tesi del ‘patriotisme constitucional’ —el patriotisme dels estats— del pensador socialdemòcrata Habermas) és la praxi política la que acaba condicionant el dispositiu jurídic. És per aquest condicionament pragmàtic (allò que Jaile qualifica de ‘consciència jurídica’) que el darrer capítol de l’estudi és dedicat a l’anàlisi de l’autodeterminació al si de l’independentisme català d’esquerra. Es tracta d’una visió panoràmica —sense exceptuar-ne el matís— de l’objecte d’estudi tot seguint l’evolució històrica entre 1969 i l’actualitat. Es tracta d’un capítol necessari que, d’alguna manera, contraposa el legalisme (habermasià) de l’estat a les etapes de la lluita per l’alliberament nacional, i permet de mostrar que l’autodeterminació comporta formes d’independència o l’assoliment final de la nova forma d’estat. És il·lustrativa, en aquest sentit, la concreció (horitzontal) de l’autodeterminació com a procés de construcció nacional dins la formulació estratègica de la lluita independentista definida en la XXIIª Trobada Independentista de 2006 (p. 170).
El Dret dels Pobles —que compta amb sengles epílegs d’Aureli Argemí, referent en la codificació del dret de l’autodeterminació dins el marc de l’Europa dels Pobles (‘Declaració Universal dels Drets Col·lectius del Pobles’ [1998]), i de l’economista Elisenda Paluzie, presidenta que fou de l’Assemblea Nacional Catalana (2018–2022)— aporta elements juridicopolítics substancials per a comprendre, en el cas català en relació amb el cas espanyol, el perquè de l’autodeterminació unilateral i no consensuada amb l’Estat.
L’assaig és una aportació ben estructurada i ben útil en relacionar dret internacional i història política (contraposició entre raó d’estat i raó dels pobles), alhora que significa una legitimació del dret a l’autodeterminació com a dret humà: com a dret democràtic d’un poble, ètnia o nació, a lluitar contra una situació d’opressió amb independència que aquest conflicte —nació/poble-estat ocupant— s’esdevingui al ‘centre’ o a la ‘perifèria’ del sistema-món.
Notes
1 L’autor potser podria tenir en compte (al primer capítol) l’aportació —prèvia als anys seixanta— del jurista Francesc Maspons i Anglasell en el marc de la Societat de Nacions. I, en conseqüència, analitzar l’obstruccionisme del diplomàtic espanyol liberal, Salvador de Madariaga, davant les propostes d’internacionalització del cas català al nou fòrum esmentat constituït el 1920.
2 Espanya com a democràcia ètnica —manllevant el concepte introduït pel sociòleg Juan José Linz el 1975 i posteriorment estudiat pel sociòleg Sammy Smooha— en legitimar impositivament la cultura d’un grup ètnic i marginar-ne la identitat dels no castellans.
