Una de freda i una de calenta. Així funcionava la política dels partits sobiranistes, sobretot d’ERC, fins fa quatre dies. Les cessions al PSC i al PSOE anaven acompanyades de futures promeses i acords imminents sobre estructures d’estat o d’eines d’autogovern que amb el temps si tenies fe serien tangibles, com el finançament singular, la recaptació de l’IRPF, la gestió dels trens i els aeroports, el reconeixement del català a Europa, l’amnistia plena o, fins i tot, un referèndum d’autodeterminació. Ara, per molt que engeguem la dutxa independentista amb el mànec vermell, només cau aigua freda. Glaçada.
Així, mentre ahir Oriol Junqueras feia la seva pròpia obra de teatre a RAC1 amb el tren orbital, la Zona Franca, els pressupostos del PSC, la seva amistat amb Gabriel Rufián i la convergència i unió que existeix al seu partit, el líder del Partit Nacional Escocès (SNP), el reelegit primer ministre escocès John Swinney, prenia possessió del seu càrrec amb un missatge clar: cal un nou referèndum d’autodeterminació. A diferència de la nostra, la moral dels escocesos està pels núvols. La selecció de futbol tornarà a un mundial 28 anys després –on són les nostres seleccions?– i l’extrema dreta sigui nacional o britànica brilla per la seva absència en la major part del país. Allà, les promeses incomplertes dels laboristes els han castigat electoralment –56-17 a favor de l’SNP–, fet que confirma que allò del “mirall escocès” és cada vegada més un desideràtum que no pas una realitat comparable. Alguns dels acords, ja ens ho ha dit la consellera Alícia Romero, depenen de la bona voluntat del PSOE. Un ciri a Montserrat, doncs.
Insistir, com fa Swinney, en la defensa del poble escocès a decidir el seu propi futur és, per exemple, una idea a mil anys llum del que vam veure ahir mateix al Congrés espanyol. Rufián defensant sense vergonya José Luis Rodríguez Zapatero, el president espanyol que va trair ara fa vint anys en primera persona el seu partit quan va pactar l’Estatut amb Artur Mas a esquenes de Carod-Rovira. ERC era partidari d’un vot nul, però les bases van decantar la decisió del partit, que va demanar votar no en el referèndum. Això va costar el càrrec a tots els consellers republicans. La diferència amb el panorama actual, de submissió constant als govern d’Illa i Sánchez, és desoladora.
A Junqueras tampoc li preocupa, ni tan sols, l’opinió de Jovent Republicà, els joves del partit. Es farà el que digui ell. La comèdia catalana s’explica sola amb la trobada d’ahir de la comissió bilateral Estat-Generalitat d’ahir. Ministres del PSOE per una banda i del PSC per l’altra. Que passi el següent.
Una gran bossa de votants republicans sempre havien estat els professionals de les escoles i els instituts del país, mestres i professors que confiaven que el dia que l’esquerra independentista arribés a les institucions, la seva vida canviaria a millor. Doncs això tampoc. En ple conflicte entre el govern i els sindicats, també amb els professionals d’escoles bressol, Junqueras tampoc va poder garantir que el suport als pressupostos de Salvador Illa sigui l’antesala d’un futur acord en educació, un sector que viu la revolta més gran de les últimes dècades, tot i el seguidisme de la UGT i Comissions Obreres.
