Els darrers anys, en un context de tancament per dalt del cicle polític protagonitzat pel procés independentista català, s’ha posat de relleu el retrocés de l’ús social de la llengua catalana. L’independentisme va emmarcar el conflicte polític amb l’Estat espanyol en termes de manca de democràcia, negació del dret a decidir i de ruptura per construir una república socialment més justa i lliure. No obstant això, sobretot en el cas dels partits independentistes majoritaris (Junts i ERC) es va relegar el conflicte lingüístic i la identitat nacional a un segon pla.
Dirigents destacats d’aquestes forces polítiques van entendre que una defensa massa contundent de la llengua pròpia del país, el català, podia restar adhesions al projecte entre població castellanoparlant i ser utilitzada per l’espanyolisme per titllar el moviment d’identitari i excloent. Aquesta anàlisi va traduir-se en actituds paternalistes com ara dirigir-se en castellà a un potencial electorat castellanoparlant o afirmar que el castellà també seria llengua oficial en una futura república catalana independent. Tanmateix, aquesta posició que evitava problematitzar el bilingüisme no va impedir els atacs per part de l’espanyolisme, el qual des del principi ha intentat deslegitimar l’independentisme per «xenòfob» i «supremacista» sense fonament real. D’altra banda, cal assenyalar l’absurditat paternalista d’adreçar-se en castellà a unes capes populars que, tot i no fer servir el català de manera habitual, el coneixen i l’entenen perfectament i s’identifiquen amb la catalanitat fins al punt d’estar predisposades a donar suport al projecte independentista.
Llengua i identitat
Tot i que n’hi ha d’altres, la llengua catalana és actualment l’element identificador fonamental de la catalanitat, el més definitori i generador de cohesió de la nostra nació. La llengua és un dret individual i col·lectiu: s’ha de poder viure en català a totes les esferes. Per això, no és suficient apel·lar al voluntarisme individual; cal exigir a les administracions la seva obligació de garantir els drets lingüístics, de manera que el català sigui útil i necessari a l’escola, la feina, l’administració, els serveis públics, etc.
Pel que fa als reptes que se’ns plantegen, cal tenir en compte que, en determinats contextos del país, hi ha un nombre important de persones, generalment procedents d’onades migratòries de diversos territoris de l’Estat espanyol, que se senten part de la nació i es consideren catalanes i/o independentistes, tot i no parlar habitualment en català. Atès que la identitat es construeix històricament, la nostra identitat col·lectiva també és fruït de les lluites i els conflictes compartits. Per exemple, a partir del conflicte nacional amb Espanya, s’ha format un moviment popular articulat al voltant de l’oposició a un estat opressor i homogeneïtzador. A més, hi ha altres factors d’identificació estretament vinculats a l’adscripció nacional, com la memòria de lluita del moviment obrer, de sindicats i partits clandestins, amb els seus components simbòlics i emocionals, que vinculen la identitat nacional catalana a les classes populars.
També, ens hem de fixar en factors catalanitzadors com ara el Barça, les seleccions esportives catalanes, les colles castelleres, la cultura popular, etc. Tant aquests elements de «nacionalisme banal» com aquells associats a la lluita de classes i pels drets col·lectius contribueixen a què persones castellanoparlants es vinculin a la catalanitat. D’altra banda, hi ha gent que viu a Catalunya, no se sent catalana i rebutja el català. Per això, convé distingir entre una part de la població obertament hostil envers la catalanitat (per motius ideològics i/o per formar part de l’aparell d’ocupació) i una altra que, tot i no tenir el català com a llengua familiar o d’origen, és potencialment aliada del nostre projecte nacional transformador.
Així mateix, cal tenir en compte altres factors d’entorn, com la disminució significativa de l’ús social de la llengua entre el jovent, molt influenciat per les dinàmiques de les xarxes socials i per un context comunicatiu on el català es troba minoritzat. Tot i que es manté la transmissió familiar, ens trobem amb dificultats per ampliar el nombre de parlants. Això ens porta a un altre dels reptes que tenim per a la reproducció social de la catalanitat: la incorporació de les persones d’origen migrant a la nostra comunitat nacional.
En primer lloc, cal assenyalar els estats ocupants com a principal amenaça per a la identificació amb el país. L’Estat espanyol fa servir les seves armes perquè la gent nouvinguda i els seus fills i filles no s’identifiquin amb la catalanitat, la qual cosa suposa un risc d’espanyolització de la nova immigració. Els atacs contra la llengua, tant els més frontals com els més subtils, contribueixen a què el català sovint no sigui percebut com a necessari i útil. A més, l’Estat i l’extrema dreta que fa la funció d’apuntalar-lo operen per desenfocar el debat i desviar el conflicte nacional cap als impactes de la població immigrada. Cal desemmascarar els actors polítics al servei de l’espanyolisme i del capitalisme, que amb el seu discurs i les seves accions tracten d’impedir la nostra construcció nacional i de dividir el poble treballador català per raons d’origen i racialització.
Immigració i reproducció de la catalanitat
Certament, els darrers cicles migratoris han tingut una naturalesa diferent quant a la diversitat dels països d’origen, especialment de Llatinoamèrica i del nord d’Àfrica. A més, cal distingir entre aquells que acaben d’arribar i els fills i filles d’immigrants, que són nascuts aquí i s’escolaritzen al nostre país. També, hem d’analitzar el fenomen migratori des d’una perspectiva de classe. Generalment, quan es parla de la immigració, es fa referència a persones migrants de classe treballadora; tanmateix, no podem obviar la presència important d’immigrants rics o expats, un sector quantitativament minoritari, però amb una influència important en el consum, l’empresa privada, els comerços i els usos lingüístics.
En aquest sentit, un dels factors que dificulten la reproducció de la catalanitat i la identificació nacional és aquest tipus de migració «flotant», que arriba buscant oportunitats econòmiques, torna a marxar quan no les troba i, per tant, no arrela al país. Així mateix, la dimensió econòmica de l’ocupació que pateixen els Països Catalans dificulta, en gran mesura, garantir els drets socials de les classes populars. Cal tenir també en compte que, a diferència del que passava des dels anys 60 fins als 80 del segle XX, i fins l’impacte de l’onada neoliberal, les noves generacions, i en particular la gran majoria de les persones nouvingudes, no tenen un horitzó clar de progrés material. Per això, és imprescindible un sindicalisme nacional, de classe i combatiu que lluiti per la millora de les condicions laborals i vitals del conjunt de les classes populars amb independència del seu origen.
Atesa aquesta creixent diversitat i complexitat de la nostra societat, l’associacionisme que ens ha caracteritzat històricament com a poble pren una importància cabdal a l’hora de generar cohesió social. En un context d’accentuació de l’individualisme i l’atomització, és fonamental recuperar la capacitat integradora de les associacions veïnals, de barris, els casals, els ateneus, les organitzacions de dones, etc. Sens dubte, aquest teixit associatiu juga un paper molt destacat com a vector de catalanització, així com ho fan el model d’escola pública i en català i els referents culturals.
Propostes polítiques
Partint de l’anàlisi desenvolupada als apartats anteriors, volem exposar una sèrie de propostes que van en les línies següents: fer que el català sigui una llengua útil i necessària per viure als Països Catalans; augmentar la combativitat per la llengua i reforçar el vincle entre l’ús del català i la identificació amb la catalanitat; així com incorporar la població nouvinguda, amb tots els drets de ciutadania, a la nostra societat nacional, lluitant contra la segregació, facilitant l’arrelament i fomentant la cohesió social.
- Establir un marc de drets i deures lingüístics que garanteixi viure plenament en català. Exigir a la Generalitat que faci efectius el dret a aprendre i el deure de conèixer la llengua. Les administracions han de garantir el dret a ser atès i a treballar en català i que es compleixin els requisits lingüístics als serveis públics (sanitat, educació, universitats, etc.), si cal aplicant mesures coercitives proporcionades.
- Introduir requisits de coneixement i ús del català a tots els contractes (públics i privats) a l’àmbit laboral, amb garanties reals d’aprenentatge (oferta suficient i durant la jornada laboral), acompanyament d’una Taula Sindical per la Llengua i període d’adaptació per a les noves incorporacions.
- Insistir en el paper fonamental dels ajuntaments en la reproducció de la catalanitat, sobretot en l’aspecte lingüístic, amb instruments com les taules locals per la llengua.
- Combatre el bilingüisme, en tant que eina de minorització: per exemple, mitjançant l’aplicació de polítiques lingüístiques adaptades a contextos territorials i socials diversos, amb l’objectiu que el català esdevingui la llengua d’ús normal a l’esfera pública.
- Crear plataformes en defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants, per canalitzar els sentiments individuals de malestar cap a una acció col·lectiva, també orientada a treballar conjuntament per revertir la tendència decreixent en l’ús social del català.
- Enfortir el moviment popular, la seva disposició i capacitat de mobilització per la llengua, de manera que qualsevol pla de normalització del català impulsat per les institucions no quedi en una mera declaració d’intencions, sinó que s’apliqui íntegrament.
- Potenciar l’organització de persones amb diverses especialitats que comparteixin la motivació d’expandir l’ús del català en àmbits on té menys presència, com ara l’informàtic.
- Facilitar l’accés a eines i activitats que generin consciència lingüística i facin atractiu i quotidià l’ús social del català: activitats extraescolars, esportives, associacionisme veïnal, sociocultural, juvenil, estudiantil, educació en el lleure, cultura popular, etc. Garantir la formació sociolingüística dels educadors i responsables de les entitats.
- Tenint en compte que la catalanització és gradual, proposem una doble via: una via ràpida (inicial) per a persones nouvingudes, amb suport per a l’aprenentatge de la llengua i un ús intensiu, i una via més lenta per a altres grups, com ara castellanoparlants que s’identifiquen amb la catalanitat, de caràcter sostingut i permanent per promoure la identificació amb la catalanitat.
- Crear itineraris d’acollida lingüística, orientació i seguiment bàsics per a persones immigrades, espais comunitaris on puguin compartir trajectòries individuals, dols migratoris i situacions d’irregularitat i, des d’aquest punt de partida, facilitar la projecció del seu futur vital a la terra d’acollida. Això crea un ambient favorable per decidir vincular-se a la catalanitat, adoptar la llengua i formar part de la comunitat nacional.
- Difondre un discurs inclusiu, que no es refereixi als immigrants «en tercera persona», establint un «ells» i un «nosaltres», ja que aspirem a ser un sol poble.
