A les Terres de l’Ebre hi ha una gran manca d’autoestima. Hi ha, també, un abandonament i menysteniment estructural i històric —de fet, igual que al País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord, podríem parlar de colonialisme intern. Patim, també —o, fins i tot, sobretot— un endèmic focus fatalista en la queixa i el lament —coherent amb la nostra subalternitat. Ara bé: l’absència realment rellevant, a les Terres de l’Ebre, és la del nostre propi projecte de futur: qui i què volem ser, i com ho farem per arribar-hi. Una mancança de projecte, la del nostre territori, que opera en paral·lel a una altra absència: la de projecte de país. És justament en l’encontre entre estes dos negativitats que pot hi haure, tal vegada, la clau per avançar en els dos àmbits. ¿Què podem aprendre, així, el país, de les Terres de l’Ebre? ¿I què podem aprendre les Terres de l’Ebre del país?
És il·lustratiu que este raconet de terres alteritzades de l’Ebre siguem, a més de la cruïlla de territoris històrics que conformem el país, el pulmó lingüístic dels Països Catalans i —en un context d’uniformització cultural creixent, també d’uniformització de la catalanitat— un dels territoris que més conserva el caràcter propi. L’aparent contradicció entre una privació d’infraestructures, serveis i dignitat social per a qui al mateix temps més estem mantenint qui som, és a dir, la llengua… no és sinó la millor mostra de la pròpia raó independentista. I està clar que no podem obviar el paper històric —i contemporani— de les elits catalanes en el menyspreu que patim com a ebrenques: però abans que res, les Terres de l’Ebre som víctimes del projecte imperial i colonial espanyol. Significativament, el port des del qual els moriscos serien expulsats en l’anomenada «reconquesta» —l’inici del projecte imperial espanyol modern— fou la badia dels Alfacs, però no cal anar tan lluny. La proliferació nuclear, màxim exponent de l’extractivisme energètic contemporani, és marca de la casa de les polítiques franquistes —recordem l’il·lustrativa història, Fecsa es va presentar a Ascó anunciant la creació d’una fàbrica de xocolata per evitar protestes, i no és fins que s’assenta l’idea de la possibilitat d’una nova indústria en un territori tan necessitat com el nostre que es destapa l’engany— tal com sense la traïció històrica espanyolista de les elits tortosines —el Banc de Tortosa malvenut per Joaquim Bau al Banco Central com a paradigma— no pot entendre’s el nostre subdesenvolupament ebrenc contemporani o l’administració provincial, que és el nostre principal escull administratiu.
Les Terres de l’Ebre, que tantes vegades ens sentim emocionalment allunyades de la resta de Catalunya, som al capdavall qui més interès tenim en la independència nacional. D’això, l’Estat n’és conscient, i d’aquí també l’interès històric per fer de la seua pròpia política de desequilibri territorial una forma de desnacionalitzar-nos —l’invisible fil d’interessos que unix els invents i la promoció del tortosinisme i leridanismo, el blaverisme i gonellisme, el LAPAO o Tabàrnia. D’entrada, les Terres de l’Ebre som qui major interès hi tenim per limitar l’extractivisme energètic que patim —un tema a banda és que l’hem de reequilibrar i hem d’exigir compensacions dignes— i per dignificar el nostre transport públic —totes dues qüestions, exemple de competències en mans de l’Estat. Però també necessitem d’un Estat propi per poder generar una mínima administració com a Terres de l’Ebre —ja hem vist en els darrers anys que, mentre estiguem sota el jou espanyol, no serà possible activar les vegueries, l’intent més paregut que tenim al respecte— que ens permeta generar una mínima planificació i gestió autocentrada; tal com per reequilibrar el nostre propi pes dintre de l’aritmètica electoral catalana. Quin és el programa col·lectiu que hem de defensar com a territori a partir d’aquí és, però, com dèiem al principi de l’article, una de les assignatures pendents que ebrenques, ebrencs i ebrenquis de totes les famílies i colors polítics faríem bé d’empomar com abans millor: en temps de refugiats climàtics, ens ho juguem tot.
El país, al seu torn, quan mira les Terres de l’Ebre —sovint, per damunt del muscle— en realitat es veu en un espill: el de l’alterització —cultural i de classe— que rep de part d’Espanya i França i en el conseqüent autoodi. I en esta fantàstica —i de manual d’iniciació d’oprimits— reproducció de la roda de la violència i les opressions que vivim, en l’orientalització de les Terres de l’Ebre, el país hi perd també una oportunitat: la d’incorporar una altra manera de viure la catalanitat, l’ebrenca, que en la seua periferització i alterització està plena de claus que poden fer-nos anar més enllà de l’atzucac polític nacional. Al capdavall, a més de pulmó lingüístic, cultura folkloritzada i drama administratiu i d’infraestructures, les Terres de l’Ebre som un dels territoris més empobrits del país, i també un dels més orgullosos. I, lumpenproletariat nostrat com som, és en alguns dels trets que configuren la caricatura ebrenca que es percep des d’altres indrets del país —i no entrarem ara en l’encara rellevant divisió Catalunya Nova / Catalunya Vella o en els vells nuclis carlistes que seguixen influint la cultura i polítiques contemporànies catalanes— on veiem mancances de les estratègies i polítiques del país. ¿Què hauria passat si en el Procés hi hagués tingut un lloc un senyor pobre independentista ebrenc hiperventilat, emprenyadíssim i sense cap temor de ser qui és? ¿Què unix el caçador catalanoparlant de Deltebre i el taxista migrat de l’AMB? D’entrada, una subalternitat que, tot i éssent llunyana entre si, coincidix entre d’altres elements en una absència de representació, però sobretot d’incorporació en l’àmbit cultural, administratiu i polític nacional. Incorporació perquè el rellevant és que sigue la cultura —la forma de fer— d’estes perifèries la que forme part del projecte, un projecte (el de l’esquerra i el de l’independentisme) massa sovint segrestat en formes de fer de la classe mitjana i d’una catalanitat determinada.
Este buit —com molts d’altres— ens dona una pista de cap on hem d’avançar en este moment de reconstrucció de les forces polítiques del país —de foc nou en l’independentisme d’esquerres— per tal que el pròxim embat sigue el definitiu. Necessitem la mala llet, l’irreverència, la franquesa, l’incorrecció política, l’actitud de no tindre res a perdre-hi, la comunitat —però també la transparència, la falta de pretensió, el tirar avant sigue com sigue— pròpies de la cultura —de la realitat de classe— dels més periferitzats i desposseïts per trencar les cotilles encara massa fortes d’una catalanitat i d’una esquerra excessivament urbanitzada, massa cooptada per l’academicisme, pel pujolisme, pel noucentisme, per una fantasia de classemitjanisme —diguem-ne els -ismes que vulguem— que ara mateix se’ns estan acabant d’escolar d’entre les mans. Aliança Catalana o els Comuns, de fet, són dos expressions —cap a la dreta i cap a l’esquerra— d’un mateix buit: el d’una política nacional i de classe autocentrada i ruralitzada, nacional-populista, hereva de la cultura dels qui saben que dels nou fills que ha tingut la família en sobreviuran dos o tres, i que així és la vida, i no passa res, i els has de tindre igual perquè t’han de treballar l’arròs tots perquè puguem sobreviure; Catalunya necessita aprendre una cultura política que interpel·la estes classes populars i mesocràtiques més allunyades de la centralitat cultural i política perquè en forma part i n’és fruit. Catalunya necessita permetre’s el desacomplexament de les Terres de l’Ebre, i les Terres de l’Ebre necessitem la consciència i articulació d’un front «nacional» regional ebrenc com el que gairebé vam construir el 2017 —a més de redistribuir recursos. Germanes, escoltem-nos i avancem: tenim lo futur a les nostres mans.
