Ens trobem en un moment de replegament polític important, després de que les onades mobilitzadores del 2017 i 2019 no fossin suficient per aconseguir la victòria. El moment de paralització i atordiment en què ens trobem s’agreuja davant el desgavell estratègic i la manca de lideratge polític que vivim des de l’independentisme d’esquerres.
Ens trobem governats per la sucursal del PSOE a Catalunya, per un PSC que competeix amb si mateix per esdevenir cada cop més espanyolista i més afí als interessos del capital i de les grans corporacions econòmiques, que té la màniga ampla quan parlem de turisme sense mesura, de precarització dels llocs de treball i de vendre’s el país al millor postor. El PSC del despropòsit diari de rodalies, de l’ampliació de l’aeroport del Prat i del retrocés dels drets lingüístics.
Un PSC apuntalat per una estratègia pactista que, més enllà de respondre als interessos del poble català, només ha respost als interessos particulars i de partit, tant d’Esquerra com de Junts, que, tot i ser uns dels nostres aliats necessaris (juntament amb la CUP i altres agents de l’independentisme), ha fet perdre bous i esquelles a l’independentisme institucional, situant-nos en un escenari de desmobilització.
Aquesta dinàmica s’ha vist agreujada per la normalització política de l’extrema dreta —pretesament catalanista— i per l’onada reaccionària mundial que la sosté. Ja no és només el discurs de deshumanització i de banalització de la violència i la tensió constant a la qual estem abocades, sinó també el reforç que suposa per al projecte espanyolista i espanyolitzador. Ens calen nous independentistes, per guanyar cal ser més, i això només serà possible si arraconem la patuleia d’Aliança Catalana i tota la seva comparseria, si insistim en el projecte acollidor de l’independentisme i busquem la reflexió conjunta de quin país volem ser allunyats de l’agenda política que ens proposa l’extrema dreta. L’extrema dreta catalanista té més en comú amb el projecte de l’espanyolisme que no amb la resta de partits i organitzacions independentistes. Cal tenir ben clara la consigna de que feixisme mai més enlloc contra ningú.
Ara bé, no tot l’escenari és negatiu. El passat 23 d’abril vam viure una gran mobilització en defensa de la llengua, que ens demostra que aquest és el camí, que les polítiques públiques que puguem impulsar des de la institució han d’anar de la mà de la mobilització popular i de l’acció col·lectiva i amb un impuls del teixit associatiu que ens permeti poder seguir vivint en català. És més important que mai recosir i mantenir aquesta xarxa associativa que es converteix en eina de transmissió de la llengua però també en espai de trobada i de creació de consciència política en clau republicana i independentista. Des de Poble Lliure celebrem l’aparició d’iniciatives com el Correllengua Agermanat, que des de diferents racons del conjunt dels Països Catalans, situa la lluita per la llengua com a l’eix vertebrador del país. Però també reclamem l’impuls d’un veritable moviment per la llengua que tingui la mobilització com un element fonamental, impulsant una mobilització nacional que ens permeti reagrupar-nos i crear una xarxa de Grups de Defensa de la Llengua que busqui donar resposta a cadascuna de les agressions lingüístiques que es produeixen.
El moviment per l’habitatge també és una espurna d’esperança en la defensa dels drets bàsics i col·lectius en aquest moment de paràlisi que se’ns vol exigir i imposar. Les grans manifestacions a favor del dret a l’habitatge i les victòries aconseguides en la defensa d’aquest bé bàsic per a la vida ens demostra que la paralització i la desmobilització a què ens aboquen té moltes resistències així com és precisament l’independentisme d’esquerres qui és capaç de posar sobre la taula del debat públic el qüestionament a aquest model econòmic i productiu que ens retalla drets fonamentals.
També les grans onades de solidaritat que estan mobilitzant el País Valencià en resposta a les conseqüències del pas de la Dana i de la gestió criminal que en van fer PP i VOX, així com els voluntaris i voluntàries del Principat que s’hi desplaçaren, ens han demostrat que, tot i la tragèdia humana i social, els Països Catalans es van articular en la defensa de la seva gent. És aquesta defensa i lluita el que ha permès que el criminal de Carlos Mazón ja no sigui President de la Generalitat Valenciana i el que el situa, dia rere dia, més a prop de la presó, que és on hauria d’estar.
Així doncs, tot i aquestes petites grans victòries, se’ns plantegen grans reptes que com a independentistes d’esquerres hem de poder afrontar en aquesta nova fase del camí cap a l’alliberament del nostre poble.
Des de Poble Lliure constatem que precisament aquest difús espai polític que conforma l’independentisme d’esquerres requereix d’una reflexió profunda que li permeti sortir del moment de crisi en què es troba immers des del tancament del cicle el 2019. Amb aquesta voluntat, el març del 2024 vam donar el tret de sortida a la campanya «Fem Foc Nou», amb l’objectiu de posar sobre la taula la nostra voluntat d’obrir una nova etapa en aquest espai que pogués revertir aquesta situació de desànim col·lectiu i de manca d’estratègia, si més no compartida. Quan dèiem (i diem) que cal fer Foc Nou ens referim, doncs, a aquesta necessitat en la renovació de les formes, de les eines de les que disposem, dels discursos que teixim i, sobretot, de creació de nous lideratges capaços de fer front a aquesta nova etapa que es va obrir a finals del 2019 i que ens situa en l’atzucac en el qual ens trobem.
Avui fem un pas més cap aquest horitzó, emplaçant l’independentisme d’esquerres, totes les organitzacions, fraccions, associacions, partits i persones a títol individual que se senten part d’aquest espai que planteja i entén la ruptura amb l’Estat espanyol com la oportunitat de teixir una vida digna per a la majoria social d’aquest país, independentment del seu lloc de naixement, de la llengua primera , dels ingressos que tinguin, del lloc del país on visquin, del seu nivell formatiu o de la seva identitat de gènere, a construir plegats. A construir un espai de trobada ampli que entomi els grans reptes que té l’independentisme sobre de la taula i que aconsegueixi marcar clarament quina és la direcció política a seguir si el que volem és recuperar la iniciativa i tornar al tauler de joc.
En definitiva, llancem avui una crida per l’ampliament de la Unitat Popular. Una Unitat Popular molt més àmplia i que no defugi responsabilitats, capaç de construir alternatives palpables i que arraconi les consignes fàcils que ens fan petits i no ens deixen avançar en la construcció d’aquesta amplitud del projecte polític, amb la voluntat d’interpel·lar tot el gruix de persones i col·lectius que se senten orfes de projecte en clau independentista i rupturista. Foragitant, també, els cants de sirena de les propostes polítiques que releguen la nació a un segon terme, en pro d’unes conquestes socials irrealitzables sense una perspectiva independentista. Una Unitat Popular que serveixi per afrontar els grans reptes en clau interna de país que planteja el moment, enfortir l’independentisme i preparar-nos per al nou embat que vindrà.
Així doncs, cal que aquesta Unitat Popular àmplia aposti decididament per un model sindical nacional i de classe sense el qual no serà possible l’alliberament del nostre poble i la nostra classe, lluny de models sindicals caducs i sucursalistes que poc aporten al poble treballador català. Cal una nova embranzida, hem patit sindicalment el sotrac després de la frenada en sec de les alegries del 2019 i just ens estem tornant a alçar per recuperar terreny. Ara cal un revulsiu, cal agitació, que ens formem sindicalment i políticament, ja que poca cosa guanyarem només negociant. Cal carrer i cal un moviment sindical, nacional i de classe.
La Unitat Popular que volem també cal que posi a sobre de la taula i de manera urgent la necessitat de repensar el país tenint en compte el conjunt del territori i de les seves necessitats, apostant per un model econòmic, productiu i de país capaç de crear riquesa col·lectiva i redistribuir els recursos en peu d’igualtat. Hi ha molt país fora de les grans conurbacions urbanes. Cal que pensi quin model energètic volem i per a què, apostant per un decreixement planificat que ens permeti revertir el compte enrere de la finitud dels recursos naturals i de l’escalfament desenfrenat del planeta. Cal que parli de drets col·lectius i humans i de com anul·lem els discursos d’odi que planen sobre el nostre dia a dia. Cal apostar per un futur del i en català, garantint-lo com a llengua d’ús social i aprofitant totes les eines de les que disposem per així fer-ho.
En definitiva, cal posar sobre la taula del debat polític els elements principals de construcció nacional i social, amb l’objectiu de redefinir l’estratègia de l’independentisme combatiu.
Tenim clar que, l’organització és el motor de la victòria i que tots els reptes que tenim per endavant no es podran pas aconseguir sense enquadrament i mans. Cal, doncs, militar, organitzar-se i construir conjuntament aquest lideratge que necessita l’independentisme d’esquerres. Cal recuperar els espais de socialització i trobada, revindicant els espais de creació de consciència política republicana, donant la rellevància i valor fonamental que tenen els ateneus, les entitats de cultura popular, les associacions, els caus, els esplais, els centres culturals, les plataformes veïnals… i tants d’altres espais que hem anat oblidant pel camí i que són la baula que ens farà guanyar aquesta batalla.
Nosaltres tenim avantatge, però. Un avantatge que és diu memòria —viva— i tradició política, el fil roig de l’independentisme combatiu. Perquè nosaltres hem heretat l’esperança d’aquells i aquelles independentistes que es van enquadrar al Front durant el franquisme, per retrobar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional i que el 1974 fundaven el PSAN Provisional i, sense saber-ho (però sabent-ho molt, perquè tenien l’objectiu molt clar) van sembrar la llavor que ens porta on som ara, a aquest independentisme revolucionari que té la voluntat de ser moviment de masses, que té molt clar que l’alliberament nacional és també social i que no hi ha ordre en els factors perquè tot és el mateix i tot té sentit alhora.
Avui, que vivim moments de ressorgiment de cert pujolisme decadent, convé recordar aquella llavor dipositada el 1974 i enfortida el 79, amb l’aparició d’Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la claredat en l’estratègia i visió, que perdura.
Aquesta tradició política, però, no seria res tampoc sense el fil lila que uneix la història al present. I és que tenim una gran tasca històrica pendent, que és el reconeixement a totes les dones que hi van ser i que van construir, amb el seu esforç i visió política, la tradició de l’independentisme d’esquerres. Per això, per justícia històrica i amor militant, estem treballant en aquest reconeixement a totes les dones que, en moments molt complicats, enquadrades en espais polítics, en ocasions poc amables, van construir un moviment que, també, tingués present l’alliberament de la nació en clau de gènere.
Per totes vosaltres, per les que hi sou i les que ja no, el nostre reconeixement i agraïment.
El repte és majúscul. Però també ho és la voluntat i l’esperança de que amb feina, reflexió conjunta, organització i estratègia ho aconseguirem.
