Aquest Onze era tremendament advers perquè la gent sortís al carrer. Conflictes poc esperançadors arreu. També dins les organitzacions indepes. Les guerres cruentes que hi ha al món podien desmobilitzar la nostra lluita d’alliberament. La política estatal i europea està polaritzada pel creixement de l’extrema dreta i una esquerra funcionarial que deserta d’un projecte europeu: o fan de gosset falder de Trump o raspallen Xi.
A Catalunya una part dels ciutadans –tant de dretes com d’esquerres– reneguen de l’autodeterminació i aplaudeixen el supremacisme espanyol. D’algunes esquerres hem sentit discursos nítidament racistes quan pretenien ser antiracistes. Es veu que la policia catalana no pot fer-se càrrec del control de la immigració perquè és racista. I no era un acudit. Alhora accepten que els funcionaris i sindicats i d’hisenda i dels ferrocarrils boicotegin el traspassos de l’Estat a Catalunya. Mentrestant dins l’independentisme s’estenia la remor d’una múltiple batalla en totes les files.
L’ANC no n’ha pogut estar al marge. Aquests debats en part són connaturals a la cosa política fins a certs límits (els excessos són ben retratats en la Vida de Brian). La qüestió és que l’ANC ha sabut enlairar-se per sobre dels debats dels lideratges, les estratègies a seguir, o del sorgiment de noves sigles. L’ANC ha pogut reafirmar-se com a punta de llança de la unilateralitat, de la desobediència civil i dels drets socials i nacionals. No ha estat sola, molta gent i altres organitzacions han estat al peu del canó, però només l’ANC s’ha plantat sempre al carrer als llocs i en els moments candents. Ha estat el far enmig de la contínua tempesta. Sense les plantades dels avis i les iaies de l’ANC, a la Renfe, als tribunals de justícia espanyola, a la caserna de la Via Laietana, al MNAC, etc., difícilment hauria sortit el jovent aquest Onze
