1. EL CINISME DEL TERME “LLIBERTAT EDUCATIVA”
En primer lloc, El Tempir rebutja l’apropiació perversa que el PP i VOX fan en aquesta proposició de la paraula “llibertat” per dues raons. Així, d’una banda, primera raó, volen modificar la realitat educativa valenciana corrompent el llenguatge a fi de convéncer la població valenciana que aquesta llei sí que garanteix —no com la del Botànic segons l’opinió d’aquests dos partits— als pares la lliure elecció de la llengua vehicular i d’instrucció per als seus fills, base i paradigma del nou model lingüisticoeducatiu. D’una altra, la segona raó, és el cinisme amb què utilitzen el terme “llibertat educativa”, perquè el llenguatge en política no és mai innocu ni càndid. I en el cas en què ens centrem és un llenguatge irresponsable. De fet, és una aberració parlar de “llibertat” d’elecció quan les dues llengües oficials no són tractades de manera equitativa i igual en tots els àmbits d’ús, sobretot els formals i administratius. PP i VOX se salten aquesta premissa perquè per a ells el valencià i el castellà ja estan prou “igualades” —amb escreix, pensen—, cosa que és absolutament falsa: no compten amb el mateix poder i prestigi ni amb la mateixa força social.
A més a més, cal deixar ben clar que a l’escola pública els pares ni trien la llengua vehicular ni tan sols si la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin s’ha d’explicar. De fet, El Tempir ha recordat sempre en el seu Decàleg de plurilingüisme que en cap país del món els pares elegeixen la llengua vehicular dels seus fills en un ensenyament públic. En conseqüència, els pares no tenen un dret a elegir la llengua en què han de rebre l’ensenyament els fills, perquè l’administració educativa és qui en regula l’ús tal com assenyala la sentència del Tribunal Constitucional 337/1994. Per tant, ací, és competència de la Generalitat Valenciana, i en concret de la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació, perquè, per un costat, és part del dret a l’educació que ha de desenvolupar i, per l’altre, de l’organització de l’activitat educativa que ha de gestionar. Cap sentència ni tribunal internacional ha reconegut mai als pares el dret a
elegir la llengua vehicular en l’educació. En realitat, aquesta és una “llibertat” condicionada, en què l’administració en mans de PP-VOX realment tria la llengua vehicular (afavoreix desvergonyidament el castellà) per tots nosaltres. És una llibertat dissenyada per a ignorar deliberadament el valencià en el món educatiu. És una llibertat tramposa.
Finalment, perquè les campanyes insidioses de la dreta poden fer versemblant el que no ho és, cal recordar també que la Llei de 4/2018, la del plurilingüisme botànic, permetia que les famílies, representades per les AMPA, participaren en l’aprovació del projecte lingüístic de centre mitjançant el consell escolar i conjuntament amb la resta de la comunitat educativa escolar. Aquesta participació era molt més democràtica i plural que la prevista en la proposició de llei que ho deixa tot en mans de les famílies i nega la participació de la resta de sectors educatius. Una barbaritat!
2. L’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ: SENSE METODOLOGIA I AMB EL MAL DELS PERCENTATGES
El Tempir ja va criticar en el seu moment la Llei 4/2018 per considerar que era inviable (també irracional) vehicular les llengües oficials per percentatges que, en la immensa majoria de casos, eren inaplicables en la realitat docent de cada dia. Eren inviables en aquell moment i ho són ara en aquesta proposició de llei (malgrat que siguen xifres més redones). Una autèntica política lingüisticoeducativa democràtica ha d’assegurar que l’alumne, en acabar la seua etapa escolar obligatòria, estiga capacitat per a expressar-se oralment i per escrit en les dues llengües oficials, sobretot en valencià, la llengua minoritzada. Així, aquest estudiant podrà expressar-se al mateix nivell i amb la mateixa seguretat que un castellanoparlant que fa servir la seua llengua en els espais d’ús que considere.
En conseqüència, tot programa educatiu que no establisca una impartició de matèries en valencià per damunt del 50% no dota competencialment els alumnes en aquesta llengua. I no sols això, a més cal que es faça servir una metodologia adequada de tractament integrat de llengües i de tractament integrat de llengües i contingut (TIC i TILC) perquè l’aprenentatge lingüístic siga efectiu. La proposició de llei de PP-VOX estableix percentatges, però en cap cas al·ludeix a quina metodologia cal fer servir, com si vehicular una matèria en una llengua o altra s’haguera de fer de la mateixa manera sense tenir en compte les realitats sociolingüístiques de totes dues, cosa que és un desencert pedagògic i metodològic. De fet, el decret de plurilingüisme de l’exconsellera María José Català (Decret 127/2012, de 3 d’agost), ara batlessa de València, permetia aplicar metodologia d’immersió en l’ensenyament en valencià. Amb el Botànic, el mot immersió desaparegué —s’havia convertit en paraula maleïda arran dels embats contraris de la dreta a aquest terme i, en atenció això, es va assumir el marc referencial de l’oposició— i l’actual proposició de llei directament ja ni parla de metodologia ni recupera l’esperit metodològic de Català. Un autèntic retrocés!
Òbviament, els percentatges vehiculadors previstos en la proposició de llei per a la zona de predomini lingüístic castellà (ZPLC) estan pensats per a fer impossible que els alumnes siguen competents en valencià, molt especialment a la comarca del Baix Segura, per ser el territori castellanoparlant amb un pes demogràfic més important dins el país i el més iracund amb la llengua d’Estellés. En efecte, el valencià com a llengua vehicular queda reduïda únicament a la matèria pròpia d’ensenyament de la llengua, de la qual l’alumne podrà demanar l’exempció. És a dir, en la pràctica l’alumne pot cursar els estudis en qualsevol ZPLC sense haver tingut cap contacte amb el valencià. En altres paraules, és una aberració per diverses raons:
1a Hem de recordar que l’exempció va nàixer amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) com un fet puntual i excepcional, que el PP sempre ha volgut que fora genèrica i que tota l’esquerra valenciana i valencianista no tingué mai un pla per posar-hi punt final. Més de 40 anys després de l’aprovació de la LUEV es continua degradant la interpretació correcta de l’atorgament de l’exempció com un fet que hauria de ser inusual i esporàdic. Per contra, la dreta extrema i l’extrema dreta vol que continue sent genèrica i àmplia.
2a La LUEV també apuntava que a la ZPLC la introducció del valencià en les àrees no lingüístiques s’havia de fer progressivament a fi que l’alumne fora competent en la llengua pròpia del país, que també és patrimoni de les zones declarades castellanoparlants. Fet i fet, quaranta anys més tard no s’ha produït i, a més, aquesta proposició de llei posa bastons a les rodes perquè permet que l’exempció siga a l’abast de tothom com mai s’havia fet. Si PP-VOX criticava que el Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI) entrava en contradicció amb la introducció vehicular progressiva del valencià en aquestes zones, la proposició de llei de la dreta escapça qualsevol intent de complir amb la LUEV en aquesta progressió. Un autèntic exercici d’hipocresia i de degradació de l’oficialitat del valencià en aquestes zones. S’hi continuaran formant ciutadans analfabets en la llengua pròpia, que viuran del lament etern perquè se’ls exigiran coneixements de valencià en qualsevol concurs-oposició a l’administració autonòmica o local; o bé, tindran dificultats per cursar una carrera universitària que pot estar vehiculada en llengua catalana a qualsevol punt del nostre domini lingüístic.
Quant a les zones de predomini lingüístic valencià (ZPLV), la proposició obliga que les dues llengües oficials entren en competició per determinar quina vehicularà majoritàriament el sistema educatiu des de l’Educació Infantil. Vist i contrastat estadísticament el procés de minorització constant del valencià i, paral·lelament, la forta castellanització de la nostra societat, sobretot a les ciutats grans i mitjanes del país, aquesta competició afavorirà el castellà i impedirà que les minories lingüístiques valencianes urbanes vegen els seus drets lingüístics garantits en l’ensenyament i, de retruc, en altres àmbits administratius. És tot un despropòsit vestit d’una aparent neutralitat vertaderament enganyosa. Menció a banda mereix destacar que en Primària s’impartisca les matemàtiques en la llengua base triada pels representants legals de l’alumnat —ja sabem quina tria faran— seguint així l’estela del PP gallec, que impedeix
que les àrees científiques (matemàtiques, física o química) siguen vehiculades en llengua gallega. El bilingüisme cordial de Feijóo arriba també al País Valencià.
3. EL DESTRELLAT DE L’ACREDITACIÓ DE LA COMPETÈNCIA COMUNICATIVA
Però si déiem adés que aquesta proposició de llei no parla de la metodologia que cal fer servir respecte a una llengua minoritzada, tampoc fa referència —i ho fa de manera premeditadíssima— a l’objectiu que assenyala clarament la LUEV, i en concret, que els alumnes aconseguisquen una competència oral i escrita, també en coneixement, de les dues llengües oficials per igual. I no ho fa perquè PP-VOX són sabedors que amb aquesta proposició impulsen el castellà de manera descarada i redueixen la presència del valencià a l’escola per la despietada llei del “mercat” (els pares ho decideixen tot sense cap regulació compensadora a favor del valencià) en una societat àmpliament familiaritzada amb el castellà i l’anglés. En fi, pur neoliberalisme de mercat aplicat a les llengües més febles.
Així doncs, la proposta d’acreditació de competències que preveu aquesta proposició és una insensatesa. El Tempir ja va exigir en el seu moment la retirada del projecte de decret del Consell governat pel Botànic, pel qual es regulava el reconeixement de la competència lingüística de valencià per a l’homologació dels estudis en el sistema educatiu valencià. Aquest projecte ja preveia concedir el nivell d’acreditació del C1 segons el Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR) als alumnes de BAT que obtingueren en eixa etapa educativa postobligatòria una nota mitjana de 7. Ara aquella absurditat botànica ha obert el camí perquè PP-VOX la reprenga com a via vàlida d’acreditació amb l’agreujant que també es podrà obtenir en les proves d’accés a la universitat si traus un 7 en l’examen de valencià. Les raons del rebuig d’El Tempir a aquesta doble via són ben clares:
a. És sorprenent que la concessió del C1 a alumnes de BAT supose tractar el valencià com a una autèntica llengua primera o L1 en un model educatiu que a partir del 2025 la tractarà per sota fins i tot d’una L2 o de l’anglés. No vivim en una societat en què el valencià haja aconseguit el paper de llengua de cohesió social perquè es produïsca aquesta acreditació gratuïta.
b. La concessió del C1 només garanteix un títol i no futurs ciutadans prou competents en valencià. Per tant, s’avança així en el menysteniment de la llengua pròpia i es devalua l’exigència del coneixement del valencià. Aquests títols restaran totalment desvirtuats per al propòsit que foren creats. Seran regalats amb un simple tràmit administratiu i no per l’esforç de l’estudiant que sí que s’esforçarà per ser acreditat en anglés.
c. No hi ha cap estudi que determine quin és el nivell de competència lingüística en valencià aconseguida pels alumnes de BAT. De fet, el
contingut del BAT en l'àrea de valencià té poc o res a veure amb la consecució d’un C1 o fins i tot d’un B2.
d. Si la Conselleria d’Educació considera que els alumnes amb un 7 en BAT tenen el nivell de llengua necessari per a obtenir un C1, per què no s’aplica el mateix criteri per a la concessió de la mateixa acreditació en anglés als estudiants del batxillerat?
e. La pressió que rebran els professors de valencià en BAT serà insuportable, pressió que no sols vindrà per part de famílies i alumnes, sinó també d’equips directius, més preocupats en la mitjana de la nota de l’alumnat en l’Avaluació per a l’Accés a la Universitat (AVAU) i a no perdre posicions en el rànquing d’instituts públics i públics concertats més prestigiosos a l’hora de formar-los per a l’accés universitari. Per tant, aquesta proposició conflictivitza la vida acadèmica als centres docents encara més.
f. És inacceptable que la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació no consensue amb les universitats públiques valencianes l’acreditació lingüística de les proves d’accés a la universitat en tant que són aquestes les que preparen i organitzen la prova de l’exercici de Valencià: Llengua i Literatura. És un mostra més del desdeny de la Conselleria d’Educació cap a les entitats científiques que treballen en la normativització del valencià o en el seu estudi, siga l’AVL o la universitat.
4. ANIQUILAMENT DEL REQUISIT LINGÜÍSTIC EN ENSENYAMENTS ESPECIALS
Crida l’atenció en aquesta proposició de llei que, com a requisit lingüístic, per a impartir docència en valencià es demane el C1 —adeu a la capacitació lingüística, eliminada incomprensiblement pel Botànic i que ara el PP n’aprofita l’eliminació— només a Educació Infantil, Educació Primària, Educació Secundària Obligatòria, Batxillerat i Educació de Persones Adultes. En la Formació Professional i en la resta d’ensenyaments especials el coneixement de valencià es baremarà com un mèrit, per exemple, en escoles d’arts i oficis, conservatoris, escoles oficials d’idiomes (grans oblidades), últims reductes més resistents a complir amb el requisit en l’època botànica. Òbviament, és molt més greu que tampoc es regule la proporció de llengües vehiculars en la Formació Professional, de manera que es deixa en l’aire. Per tant, podem trobar-nos amb professors que poden argumentar que no tenen per què entendre el valencià en els ensenyaments (especials) en què la llengua pròpia es barema com a mèrit. Fins i tot, el reconeixement que s’hi fa als professors que vehiculen docència en llengua estrangera (art. 18) provoca desigualtat amb els professors que imparteixen docència en valencià. Per què? Perquè eixe reconeixement es podria haver aplicat als segons per ancorar docents i donar continuïtat a les tasques i als projectes pedagògics dels departaments de valencià en l’ensenyament i el foment de la llengua pròpia i en la reversió de l’exempció en zones de predomini lingüístic
castellà com el Baix Segura. Una vegada més, el prejudici i el supremacisme imperen en la filosofia d’aquesta futura llei.
5. LA INSPECCIÓ I LA DESAPARICIÓ DELS ASSESSORS LINGÜÍSTICS
Finalment, la disposició addicional sisena en el seu punt 2 expressa clarament que les funcions de supervisió de la proporció de les llengües vehiculars als centres docents corresponen als inspectors, els quals assessoraran, emetran informes o adoptaran mesures correctores per al compliment de la futura llei. És a dir, desacomplexament públic total del PP-VOX a l’hora de fer de la inspecció un vertader poder de control del model lingüisticoeducatiu de la dreta, cosa que no s’havia fet fins ara de manera tan diàfana. Pitjor és la situació en què quedaran els assessors de plurilingüisme, perquè la derogació de la Llei 4/2018, de 21 de febrer, que dona cobertura i suport legal a aquests càrrecs, comportarà automàticament la desaparició d’aquest personal, que feia el que podia per a impulsar el valencià als centres educatius. La futura llei no preveu expressament que continuen aquests assessors en cap cas. És la desarticulació total del model plurilingüe anterior.
En definitiva, per tot el que s'ha exposat, El Tempir rebutja aquesta proposició de llei que empeny fonamentalment cap a una minorització accelerada, encara més, del valencià (en l’ensenyament) i impulsa l’assimilació lingüística dels valencians. Aquest model lingüisticoeducatiu només permet un coneixement passiu de la llengua i tal vegada millorar en alguns punts percentuals la comprensió oral i escrita del valencià entre l’alumnat; quant al professorat, permet que els docents del sistema educatiu accedisquen a la funció pública docent en ensenyaments especials sense haver d’acreditar el coneixement de la llengua pròpia. Al remat, pot passar-nos com a Irlanda, on tothom coneix el gaèlic irlandés, però (gairebé) ningú el fa servir. Per tant, ens dirigim cap a la irlandització social del valencià en nom d’una “llibertat educativa” fraudulenta. En altres paraules, el plurilingüisme PP-VOX no és més que perpetuar un bilingüisme asimètric, clarament substitutori del valencià, que accelera la minorització de la llengua pròpia i alhora aprofundeix en la desvertebració de la valencianitat comuna. Ens mobilitzarem en contra d’aquesta proposició.
