Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Catalunya 1985: la pel·lícula
16/11/2022 Hemeroteca
La Psicòloga del Born IMATGE: Racó Català La Psicòloga del Born IMATGE: Racó Català

Quan vaig arribar a Barcelona, em va sorprendre saber que una de les meves imatges icòniques de joventut, Mario Firmenich, fundador de la guerrilla argentina Montoneros d’inspiració peronista, nacionalista i catòlica, vivia (i encara viu) tranquil·lament amb la seva família a Vilanova i la Geltrú. Potser perquè té una piga com la meva, de la mida d’una llentia i al mateix costat de la boca, les seves fotos amb el logo de la llança indígena i el Kalashnikov poblaven la meva habitació de Mendoza, per damunt del Che Guevara, més habitual en les joves rebels de diverses generacions. Condemnat a 30 anys de presó per una sèrie d’accions armades contra les dictadures argentines, la més emblemàtica de les quals fou l’execució de l’ex-president General Aramburu després d’un judici revolucionari, indultat després per Carlos Menem, el darrer govern de Felipe González va aprovar els tràmits perquè vingués a Catalunya al 1996. Amb el temps, he sabut que Manuel Vázquez Montalbán va tenir un paper destacat a l’hora de defensar el seu cas davant del ministres Belloch i Pérez Rubalcaba. L’escriptor és un referent literari per a mi, alguns han comparat els casos PSIBORN amb el seu personatge Carvalho, o sigui que roda el món i torna al Born.

En aquella època, Esquerra Republicana de Catalunya ja feia cinc anys que havia integrat el gruix dels militants del grup armat Terra Lliure, liderats per Xavier Vendrell, qui després esdevindria Secretari d’Organització i Finances del partit, justament coincidint amb l’arribada de Firmenich a Catalunya. Més endavant, va ostentar el càrrec de Conseller de Governació amb el Tripartit. Segons va publicar el diari 'ABC' sense que ningú ho desmentís, durant la seva compareixença davant del jutge de l’Audiència Nacional, el 18 de desembre de 1992, va reconèixer haver participat en dos atemptats amb bomba: el primer, el 8 de setembre de 1989, contra l’oficina de l’INEM d’Hospitalet de Llobregat; el segon, el 7 d’abril de 1990, contra la companyia Hidroeléctricas del Segre a Olesa de Montserrat.

Mario Firmenich, el “Pepe” com se’l coneixia a l’interior de Montoneros, va trobar bona acollida a ERC, n’estava molt agraït. Va fer el Doctorat en Economia a la Universitat de Barcelona, de la mà del Premi Nobel Joseph Stiglit i amb en Vázquez Montalbán entre els assistents a la presentació de la tesi. Després, es va dedicar a la docència com a professor de la Facultat d’Economia, a la Universitat Rovira i Virgili de Reus. Va impartir conferències i xerrades informals dins del partit, on se’l rebia com un heroi. No arribava amb una mà al davant i una altra al darrere, potser també per això li feien la gara-gara. Montoneros havia cobrat 60 milions de dòlars pel segrest dels germans Juan i Jorge Born, el rescat més car de la història. La versió més acceptada sobre el destí d’aquests fons és que van anar a parar a un compte cubà, sota el control de la cúpula de l’organització, un trio liderat pel propi Firmenich. Durant anys, van fer servir part d’aquests recursos per finançar estructures i operacions d’altres grups armats i insurgents arreu del món, Colòmbia, Nicaragua, també Europa, però és obvi que ningú n’ha fet una auditoria.

Totes les meves afinitats en arribar a Barcelona anaven, doncs, cap a un partit com ERC, de manera que l’actual rendició i reculada em deceben encara més. El cinisme de Joan Tardà titllant de bojos a joves CDR falsament acusats de terrorisme, em va fer pensar fins a quin punt estan infiltrats, comprats, extorsionats o tot a la vegada. Sobretot quan, en el marc de l’operació Völkhov de la Guàrdia Civil, sentim gravacions en les quals el propi Tardà s’adreça a Xavier Vendrell tot dient-li: “si tu surts, caiem tots”. Quan el Ministre Grande-Marlaska va dir que en una setmana enxamparia els responsables del Tsunami Democràtic, ens ho vam prendre com una amenaça buida. La veritat és que a partir d’aleshores el moviment es va anar desinflant, va empatar al Camp Nou després de les sonades accions a l’aeroport i La Jonquera, després van investir Pedro Sánchez i mai més hem tornat a saber-ne res. Actualment, Xavier Vendrell, un dels seus suposats impulsors, no s’embolica en la política catalana. S’ha centrat en l’activitat empresarial internacional, aconseguidor, s’ho mira tot des dels 126 metres d’altura de la seva Torre Barcelona, a Bogotà. És amic i assessor personal de l’actual president del país, Gustavo Petro, antic guerriller del M-19, un dels moviments que havia mantingut estretes relacions amb la cúpula de Montoneros. Quan se’ls pregunta com es van conèixer, en Vendrell parla d’un amic comú, sense aclarir quin.

Vaig aprofitar la Festa del Cinema per anar al Verdi, a veure 'Argentina 1985', volia repassar el primer judici a la dictadura militar, uns fets ocorreguts quan jo era massa petita per recordar-los. La sensació és d’enveja, no hem tingut un Catalunya 1985. Mentre la gent s’emocionava amb el discurs demolidor i necessari del fiscal Strassera, jo vaig rememorar el vell lema prohibit: “Venceremos Montoneros”. A Mario Firmenich, se li ha recriminat manta vegades no haver demanat perdó ni mostrat penediment, ell respon amb contundència: “Nosaltres no hem de penedir-nos d’haver fet desaparèixer ningú ni d’haver torturat presoners per obtenir informació, perquè no ho hem fet mai. No ens hem de penedir d’haver violat cap dona ni d’haver robat cap nadó, tampoc per haver llançat gent viva al mar des d’un avió, això ho van fer ells, no nosaltres”. De la mateixa manera, els independentistes no ens hem de penedir d’haver segrestat i enterrat gent en calç viva, ni d’haver enviat homes armats a colpejar avis indefensos que volien votar, això ho han fet ells, no nosaltres, per moltes falses reformes del codi penal que ens vulguin vendre. L’evolució que va des del primer d’octubre fins al col·laboracionisme actual, fins a incorporar unionistes al govern i rebre els aplaudiments de Duran i Lleida, és injustificable. D’una cosa n’estic ben segura: Mario Firmenich no li hauria aprovat els pressupostos a Videla. Ara, jubilat, s’asseu a la terrassa del Buenos Aires Grill de Sitges, davant del mar, escrivint llargs articles que publica a 'Resumen Latinoamericano'. No compartim ideologia, la meva adscripció sempre va ser emotiva, rebel. Sí que compartim l’actitud de combat, de no rendició. Amb el cabell més curt, les celles espesses i el cap ben alt, la seva presència encara imposa respecte. Malgrat les recomanacions dels dermatòlegs, preocupats que no evolucioni vers un càncer de pell, ell no s’ha tret la piga. Jo, tampoc.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid