"El problema del 25% de castellà a l’escola és que amb la col·laboració inestimable de les classes dirigents catalanes, Catalunya no té escola"
A 12 anys, quan els nois i les noies arriben als instituts, no és que en un percentatge cada dia més escandalós no tinguin assumides les competències bàsiques dels llenguatges lingüístic i matemàtic, és que no saben escriure, ni llegir, ni multiplicar ni dividir més enllà de passar les trampes publicitàries dels agents del neoliberalisme radical, profundament classista, que és qui fa anys –segles– paga els serveis de l’administració política d’aquest país, dels seus assessors i dels seus servidors sortits de les seves mateixes famílies i escoles. Per dir-ho clar: les proves que avaluen el sistema educatiu són una estafa per als pobres i un indicador de l’èxit dels rics.
El triomf actual, és a dir, aquest desballestament de l’ascensor social que havia de ser l’escola, és el de l’aglutinació final de les institucions classistes d’arrel religiosa (amb una tradició de fa ben bé dos-cents anys) amb les seves universitats privades (gairebé totes ben modernes).
Es tracta d’un model d’ensenyament que ha fet fortuna en el teixit comercial i industrial de la botigueta i el talleret i de la petita i mitjana empresa, sobretot, i entre totes les persones que se’n refiaven com a model de classe mitjana.
La gran indústria, el gran comerç, el gran capital, a Catalunya és fonamentalment extractor i l’escola del país només el té en consideració perquè li estalviï la despesa formativa; d’aquí l’interès que els pobres enviïn els fills a la Formació Professional especialitzada per als seus sistemes de producció conjuntural, mentre porta els seus hereus a les escoles elitistes. D’aquí, també, l’interès per inocular als servidors del sistema econòmic l’assumpció de la formació permanent com a nova consciència laboral. A cada nou procés de negoci, el treballador que no s’hi adapta té la mala consciència de no haver fet prou per estar al dia i accepta el seu destí a la bossa de l’atur com una conseqüència de la seva incompetència o mandra. L’objectiu final de l’aprenentatge per competències és aquesta nova refundació religiosa i costa molt de no pensar que la intel·ligència dels estrategues de l’escola, dita nova, del segle XXI no l’haguessin contemplada a l’hora de dissenyar-la amb els diners, precisament, d’aquesta tropa.
La preparació dels fills dels pobres i de les classes mitjanes empobrides (i de les mitjanes enredades amb ínfules de grandesa, condemnades a fer de tap de la justícia social –reduïda a accions de caritat i altres pegats de la consciència) respon al càlcul econòmic d’aquest capitalisme tan d’aquí del benefici privat i de les pèrdues públiques, que exemplifiquen tan clarament l’escola concertada i no poques universitats, que paga l’erari públic però tria el caprici privat; a imatge del model de l’adoctrinament religiós, amb classes que s’han d’oferir obligatòriament arreu i els prosèlits de les quals (dits professors amb murrieria de publicista) trien endogàmicament i corruptiva els senyors bisbes (sense pagar-los el sou, perquè el paguem, per conveni entre l’Estat espanyol i el Vaticà, –i potser el lector no ho sap– tots i cadascun de nosaltres; i, per acabar-ho d’adobar, més a les escoles públiques que no pas a les privades).
¿D’on surten la majoria dels creadors d’opinió (el maridatge actual de periodistes i polítics principalment sortits de la mateixa tipologia de centres escolars privats o del concert de base eclesiàstica), sinó de les cases que o bé tracten la gent senzilla amb un menyspreu més o menys sofisticat –educat, a la seva manera formal d’entendre l’educació– o bé amb la caritat de qui llença les engrunes als pobres, o bé amb la submissió inqüestionable –tan semblant a la síndrome d’Estocolm– del braç executor de l’amo? ¿De debò que les treballadores i els treballadors d’aquest país s’han pensat que tota l’estructura de formació de les classes dirigents deixaria que els fills i les filles de la mà d’obra consumidora arribessin a saber tant com els seus fins a córrer el risc de perdre les regnes del poder amb què ens fan estirar el seu carro econòmic?
¿Fem memòria o també ja ens l’han presa, amb aquest verí de la rapidesa, de les frases curtes, de no argumentar, d’obeir els seus titulars i els seus eslògans? La droga de la immediatesa, de respondre als estímuls primaris és a la base de les mal anomenades noves tecnologies i xarxes socials, més grillons i reixes de pampallugues hipnòtiques que no pas altra cosa -i si no, demanem-nos com és que costa tant d’alliberar els nostres adolescents de l’atracció lluminosa (i no parlem de cap edat sinó de l’adotzenament mental de la cultura que se’ns imposa).
¿Podem recordar o bé hem de sucumbir a les indicacions dels qui ens pretenen ensenyar que la història no serveix sinó per passar pàgina? ¿Ho hem oblidat, que això de passar les pàgines sense llegir només ho fa qui estafa, l’enemic de la intel·ligència o qui hi amaga els crims que l’enriqueixen?
ecordem que deu fer cap a 50 anys reclamàvem l’accés universal als estudis superiors –aleshores entesos com a universitaris. “El pobre a la universitat”, es cridava pel carrer, “el fill del treballador també pot ser ministre” o “la democràcia consisteix en què una dona de fer feines també pot presidir el govern”. ¿Ho recordem o la trampa de l’educació d’allò que ha de ser políticament correcte ens fa perdre pels brancams de la segregació ideològica? Sí, diguem-ho alt: o la igualtat serveix per aconseguir això o és una manera ben travada de perpetuar la servitud al mascle (sigui home, dona, se’n senti o dubti); la servitud de la força bruta.
Partíem d’una lluita començada amb l’emancipació dels qui es guanyaven el sou amb la suor i hi invertien tota una esperança de vida curta i de la conquesta d’un servei d’escolarització destinat a donar a tothom les mateixes oportunitats i un mateix punt de partida, si més no d’aprenentatge compartit. Eren idees republicanes provinents de l’humanisme, la il·lustració i la lluita obrera -per dir-ho curt, tan llarg i gloriós com és– que es van haver d’enfrontar amb la xarxa d’escoles religioses de monges i hermanos (que germans i frares són tota una altra cosa) que intentaven ocupar l’espai físic poblacional i mental de l’escola pública social i igualitària (moltes vegades abans i tot que la gent senzilla en prengués consciència). Es tractava d’una cultura del treball basada en conceptes tan elementals com l’esforç personal, deixar les coses millor de com hagin estat trobades i no voler per a ningú el mal que se sent com a propi; idees fonamentades en el respecte i en la dignitat en totes les relacions humanes i entre totes les persones; conductes lligades al benestar col·lectiu d’abast universal, profundament internacionals perquè constituïen l’essència de totes les maneres i formes d’adaptar-se a la naturalesa del món –tan diversa i tan comuna.
Diguem que tota aquesta dialèctica (i això és una picada d’ullet provocativa i sarcàstica) del segle XIX, en aquesta part concreta del sud d’Europa va quedar estroncada radicalment amb la guerra que va expulsar la intel·ligència del país i va deixar a l’administració escolar el més dolent de cada casa (amb honorables víctimes en els pedaços més o menys reeixits de resistència educativa). El cas és que fins ben entrats en els darrers anys del segle XX, l’administració educativa –i la seva capacitat d’influència i decisió– va estar ocupada pels servidors de les estructures feixistes; i deixem-nos estar dels eufemismes amb què el revisionisme pretén exonerar-los: possibilistes, tecnòcrates, apolítics… Fins als primers anys dels 2000 encara hi havia als despatxos i a les escoles i instituts del país els professors i les professores assumides de la Formación del Espíritu Nacional, el Movimiento Nacional i les direccions i les inspeccions del règim militar que tot just havia canviat de cara no feia ni 20 anys, és a dir, mitja vida laboral dels últims (és un dir) d’entrar-hi.
I si no fos prou, les estructures educatives del país van rebre l’embat del neoliberalisme (disfressat de democràcia cristiana i de socialisme pragmàtic), és a dir, del capitalisme triomfant –amb els dissenyadors del grup Bilderberg o de les conferències de Davos, i es va implementar el Pla Bolonya.
Adaptant, curiosament, el bachelor i amb l’esquer de les estades estudiantils dels Erasmus, l’excusa de la unificació de criteris i d’homologació de títols (els crèdits de l’European Credit Transfer and Accumulation System) per facilitar l’intercanvi de coneixement i d’oportunitats de feina va ser la resposta dels gestors de l’acumulació econòmica a les demandes populars d’universalització dels estudis superiors: convertint les carreres universitàries en una combinació de graus (el bachelor classista anglosaxó) i màsters abans del doctorat es va començar la rebaixa dels graus universitaris als nivells dels estudis de batxillerat que està a punt de completar-se. A França, amb grans protestes sense gaire titulars en els nostre sistema informatiu, la implantació dels nous batxillerats s’ha completat en els darrers dos anys, i aquí, amb una resistència molt diluïda per la prestidigitació de triler del conflicte lingüístic i laboral, tot just s’implanta ara. Així, amb els graus universitaris convertits en batxillerats (i no cal recordar les queixes dels professors dels primers cursos de les universitats de la preparació amb què els arriba l’alumnat) es produeix el prodigi de fer creure que més o menys tothom pot accedir als estudis superiors, aconseguint calmar la demanda d’igualtat d’oportunitats i continuant mantenint el filtre social de la riquesa posant un preu selectiu als màsters.
El batxillerat, tal com s’entenia de maduresa i d’accés al coneixement del món està passant al calaix de la història, de la mateixa manera com l’ensenyament secundari s’ha reduït a l’escola primària i, aquesta i tot el sistema des dels 3 anys a un règim assistencial de subsistència de la massa consumidora on la ludoteca (gamificació, en diuen) i l’espectacle (treball per projectes, n’és l’eufemisme) ha eliminat l’essència. Així, el disseny del sistema educatiu que s’avalua a final de primària i de secundària per Competències Bàsiques respon a la necessitat de comptar amb la massa crítica necessària perquè el comerç rutlli prou i s’hagi passat de demanar a cada jove què serà quan sigui gran a instigar-lo a decidir ja al final de l’educació secundària –entre els 15 i els 16 anys– a què es dedicarà per fer rutllar l’economia. Això explica que els resultats comparatius anuals tinguin com a objectiu prioritari comprovar si el sistema educatiu pagat per tothom aconsegueix posar al carrer joves preparats per entendre les instruccions i que la presència del coneixement empíric, filosòfic i històric es ridiculitzi com arcaic i passat de moda. No cal dir que cada vegada hi ha més reunions entre professors de secundària i mestres de primària on la discussió es centra en la necessitat que en acabar 6è de primària els nois i les noies sàpiguen, com a mínim, les quatre regles bàsiques per fer anar la lògica: les elementals dels llenguatges lingüístic i matemàtic.
Sentir alumnes al final de l’etapa de l’Ensenyament Secundari Obligatori que afirmen -i en els quals es constata– que no saben restar o dividir o no tenen ni idea de què va passar al continent americà a finals del segle XV comença a ser tan habitual com la necessitat del professorat de 1r d’ESO de començar a ensenyar a escriure, a noies i nois de cap a 12 anys, des de les beceroles. I afanyem-nos a dir que aquí no val l’excusa dels ganduls que això té a veure amb la procedència socioeconòmica de l’alumnat i de la inoperància dels docents; deixar estar les cadires dels despatxos i entrar a les aules portaria algunes sorpreses gestors educatius que solen actuar seguint la dita periodística de no deixar que la realitat els faci malbé una gran notícia.
La voluntat actual del sistema educatiu d’oferir un ensenyament procedimental enlluernat pels sistemes d’aprenentatge automàtic o audiovisual -en línia, en diuen, o d’autoaprenentatge– porta a una revolució tan simple com l’evolució lògica de les tres grans línies de l’escola d’ara: la privada, la pública i la mixta o concertada. La segregació escolar, econòmica, social que ja tenim se’n va de cap a un sistema on el gran gruix de la població rebrà una assistència formativa mitjançant aprenentatges procedimentals i adaptats pels algoritmes que ja estem dissenyant, on les tecnologies aplicades a la formació, fonamentalment audiovisuals, ja comencen a suplir el factor humà (de fet, ja avui, els inputs formatius de la població rebuts mitjançant els estímuls audiovisuals superen cada dia en força milers els dels docents a les aules) i on la cada vegada més reduïda i concentrada elit tindrà l’accés a l’aprenentatge guiat personalment per especialistes. Ja està passant als llocs del món on els gurus dels aparells electrònics que ens mostren el món als joves com qui alimenta amb pinso els animals de granja i ja està passant ara aquí, on ens discutim per un 25% de castellà en un sistema educatiu que avui és, al davant dels veritables transmissors de cultura i valors, si no una mentida, una fal·làcia a punt d’extingir-se.
