Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Que ve el foc!
20/07/2021 Hemeroteca

Article escrit sobre els boscos de les Gavarres que aporta comentaris interessants sobre l’aprofitament dels boscos i la seva cura com a mesura fonamental per tal d’evitar els incendis.

El bosc ha estat sempre motiu de llegendes i contalles, fades, follets ... amb rerefons misteriós que han donat lloc a contes mítics que tots hem sentit o llegit amb delit quan érem petits. Qui no recorda la Caputxeta vermella o els Tres porquets, sempre amb el llop de protagonista ... Sí, el llop amo i senyor de bosc. El gran depredador. D’aquí el crit esfereïdor: Que ve el llop!

Però al nostre món d’ara el llop és llegenda, és història: els boscos d’avui, agosaradament transitats, quasi diria que trepitjats i massacrats pels tot-terrenys, motos i bicicletes de muntanya, i si cal per boletaires o senzillament caminants, té per temut enemic quelcom pitjor que el llop: el foc. El crit d’avui no seria pas ‘que ve el llop!’ sinó ‘que ve el foc!’. Quan l’estiu s’acosta el sol crema i el sotabosc es resseca. Una guspira ho encén tot. Estem massa acostumats a veure les nostres muntanyes cremant any rere any. Són imatges colpidores i repetitives que mai voldríem contemplar.

Des de la política i els seus cercles associats, s’ha creat una cultura respecte dels boscos absolutament esbiaixada, en defensa dels interessos econòmics probablement inconfessables que han penetrat fàcilment en una societat cada cop més urbana i menys rural.

Repassem-ho per punts:

Punt 1. Ens han fet creure que els arbres són intocables. Res més fals. Una massa forestal és per explotar-la, necessita ser explotada. Si és per a fusta, quan l’arbrat arriba al seu punt òptim de creixement, toca tallar per a renovar. Si parlem de suro, cal pelar quan n’és l’hora. Però els preus han de ser els justos. La muntanya, igual que el pla, ha de tenir vida econòmica. Ha de donar rendiment. Si no, s’abandona, s’envelleix, s’embruta, s’embosca i es transforma en un perill.

Punt 2. L’única forma efectiva d’apagar un foc és amb un altre foc, el que es diu un contrafoc. L’únic que no crema és el que ja ha cremat. Però, si ho fas, te la jugues, tindràs problemes. No ho deixen fer.

Punt 3. En cas d’incendi, la primera cosa que fan els mossos és desallotjar el veïnat, siguin pagesos o no, oblidant que els més bons coneixedors del territori són precisament els qui hi viuen i hi treballen. El més correcte probablement seria tot el contrari: demanar la seva ajuda i consell. A l’últim incendi, uns bombers que estaven de retén, van preguntar a la meva dona, on eren. Es veu que eren de lluny i no sabien ni on es trobaven.

Punt 4.Els masos de muntanya, els nostres avis, els aixecaven envoltats de camps, mai arran d’una massa forestal, sempre pensant justament en el foc. Ara construïm urbanitzacions senceres al costat mateix de la boscúria, quan no completament encerclades; i després ve el drama, tots a córrer i a plorar.

Punt 5. L’administració, quan s’acosta la calor el que fa és bombardejar-nos amb recomanacions (més que òbvies) per intentar evitar incendis; i tenir a punt un arsenal de bombers, protecció civil, camions cisterna, avionetes, helicòpters i punts d’aigua (fins i tot en plena massa forestal); en fi, de tot i més. De fet del que es tracta és d’inflar un pressupost que mou molts de calers, crea prebendes i burocràcia; però, sobretot, un mercat d’interessos que són realment  els que importen. Tenir el bosc abandonat ja va bé.

Mireu: si el jardí i l’hortet del veí s’abandona, hi creix automàticament l’herba, s’assecarà, s’hi acumularà la brossa i les plantes mortes ... i tot plegat esdevindrà un risc que us farà patir i estareu lògicament esperant que algú torni a conrear l’hort o tingui cura del jardí, no pas que ho deixi sense tocar i, com a brillant solució, hi posi extintors i boques d’aigua amb mànegues com faria la nostra administració, seguint el model que aplica al bosc.

Quan la tramuntana, o més ben dit, el gregal va esperonar el darrer foc a les nostres Gavarres (març del 2014) que ens va arribar ben a prop, vaig trobar el propietari d’un mas afectat i en veure’m va exclamar: - Lluís, gràcies a Déu que s’ha cremat el bosc; ara podré dormir tranquil. Per a ell l’incendi havia estat una sort. Sembla una contradicció, però - per Déu! – que algú ho entengui: la solució no són ni bombers, ni avionetes, ni normatives, ni protocols únicament. La solució és fer rendible el bosc, donar sortida a la llenya, tallar, netejar, explotar, com a fusta, com a biomassa, com el que sigui. Arraconar d’una vegada els interessos de les energètiques i mirar el problema de cara per a fer un gir de 180 graus. No podem viure per més temps al costat d’un polvorí, esperant que algun dia exploti, tot perquè convé només a uns quants.

Però quan realment se’t posa la pell de gallina és quan penses que, el que pot quedar reduït a cendres, és precisament el verger que t’envolta, que t’abriga, que t’arredossa, la teva serralada estimada, les Gavarres. Seria una altra cosa. Viuríem en un altre món molt menys gratificant. N’hem de tenir cura i revitalitzar, les nostres muntanyes amb els seus boscos, amb tot el seu potencial. Ho hem de fer. S’ho mereixen com a patrimoni natural que són, però també, tant o més, com a recordatori d’un pròxim passat molt vital i ric que encara podem palpar a cada pas si les trepitgem exhaustivament amb cura i estima: forns d’obra, pous de glaç, forns de vidre, rescloses i molins fariners ... masos grans i petits ens parlen sense dir ni un mot d’un passat esplendorós no massa llunyà, en el record encara de la meva generació de postguerra.

Ens hem de conjurar per a erradicar, de totes-totes, aquesta mena d’obsessió que ens porta a pensar que l’única cosa que podem fer per les Gavarres és intentar evitar que es cremin, dirigint tots els esforços i mitjans a l’abast en aquesta única direcció. No; el massís, d’una altra manera que abans, ha de tornar a ser un referent de natura viva ben aprofitada, però també ben tractada; ha de lluir tot el seu encant etnològic, històric i cultural. Ha de tornar a estar al centre de la nostra vida, tant econòmica com patrimonial. Hem de desitjar que, per sempre, puguem gaudir, des de la distància, del seu esplèndid verd; i, de prop, de tota la seva molsuda riquesa sense patir per si algun dia arriba el foc imparable i ho arrasa tot. No; netes, correctament gestionades, amanyagades, plenes de vida, les nostres muntanyes serà molt més difícil veure-les cremar.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid