Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De violència i periodisme: l’extrema dreta i la impunitat
25/07/2020 Hemeroteca

El 7 de gener és una data important per al neofeixisme italià. Es recorden tres camarades morts a trets aquell dia del 1978. Dos van ser disparats quan sortien de la seu del feixista Moviment Social Italià (MSI) a la Via Acca Larentia, a Roma; un altre va rebre l’impacte d’una bala de la policia durant les protestes posteriors. Els assassinats van quedar sense resoldre, però van marcar un punt àlgid dels anomenats anys de plom italians –període de violència de matriu política als carrers–, i a més va trencar –temporalment– l’idili del neofeixisme amb les forces de seguretat. Cada 7 de gener hi ha concentracions commemoratives. La del 2018, el 40è aniversari, va ser concorreguda: més de 10.000 neofeixistes van desfilar a diferents punts d’Itàlia. A Roma van ser capitanejats per CasaPound i van protagonitzar una vistosa marxa paramilitar pels carrers de la capital. Hi ha vàries coses que no fallen mai, a les commemoracions del 7 de gener: centenars de braços alçats, banderes amb creus gammades, símbols de les SS nazis, imatges de Mussolini… i agressions a periodistes.

A dos quarts de tres del migdia del 7 de gener del 2019, un nombrós grup de neofeixistes es reunia al cementiri del Verano, a Roma. El lloc és una meta turística pels monuments que conté i pels personatges que hi ha enterrats: des del totpoderós polític democristià Giulio Andreotti o el líder feixista Giorgio Almirante –que el 7 de gener del 1978 era el secretari del MSI, del qual fou fundador– fins a l’escriptora sarda Grazia Deledda, la segona dona que va guanyar el Nobel de Literatura. Al Verano també hi ha un mausoleu dedicat als caiguts pel feixisme, i és allà on aquell dia es celebrava una de les moltes concentracions. En aquest cas, organitzada pels grups d’ultradreta neofeixistes Forza Nuova i Avanguardia Nazionale.

Avanguardia Nazionale va ser una important organització terrorista neofeixista dels anys de plom italians. El 1976 va ser obligada per la justícia a dissoldre’s. Però, ves per on, 40 anys després el grup es va refundar amb tota tranquil·litat, amb els mateixos líders d’aleshores, les mateixes conviccions i el mateix símbol –l’odal, utilitzat per les SS nazis–. A la concentració hi havia, entre altres peixos grossos, el cap romà de Forza Nuova, Giuliano Castellino, que té prohibit per ordre judicial participar a actes d’aquest tipus. Després dels discursos, alguns militants van apropar-se a Paolo Marchetti, fotògraf de LEspresso que era allà amb un altre company periodista del setmanari, Federico Marconi. Van exigir-li la targeta de memòria de la càmera. Ell els la va donar però, no contents amb això, li van exigir el carnet d’identitat per identificar-lo. Tot plegat davant de la policia, que s’ho mirava sense fer res. El fotoperiodista, en aquell moment, va cridar que treballaven a LEspresso. Això els va fer enfadar encara més i van anar cap a Marconi.

El cap de Forza Nuova a Roma va agafar el periodista. Entre uns quants el van apartar del mausoleu, fent-li baixar unes escales a empentes, i el van agredir: va rebre cosses i bufetades. Li van agafar el mòbil i van obligar-lo a esborrar els vídeos i les fotos de la jornada. Quan Castellino va trobar al mòbil material que formava part d’una investigació que Marconi estava fent sobre Forza Nuova, va mirar el periodista i li va dir: «A mi els policies no m’importen una merda, jo et disparo un tret al cap!». Va ser aleshores quan, finalment, la policia va intervenir, apartant l’agressor i tornant les pertinències al periodista.

Les agressions i amenaces a periodistes que cobreixen manifestacions d’extrema dreta són molt freqüents a Itàlia, com passa també a Catalunya i a la resta de l’estat. La majoria resten impunes. En aquest cas, però, no ha estat així sobretot gràcies al fet que ha quedat documentada amb proves gràfiques. Fa pocs dies, el 6 de juliol, un tribunal de Roma va condemnar en primera instància (encara poden recórrer) a 5 anys i 6 mesos Giuliano Castellino i Vincenzo Nardulli, els neofeixistes que van agredir els periodistes de LEspresso.

El 7 de gener d’aquest any les agredides pels neofeixistes van ser dues periodistes de La Presse i Ala News, en aquesta ocasió per un altre peix gros, el vicepresident romà de CasaPound. Les periodistes estaven filmant la commemoració al carrer i, davant centenars de militants, el líder neofeixista es va dirigir cap a elles i els va dir de males maneres que apaguessin la càmera. «No podeu filmar, aquesta càmera te la trenco!», va dir mentre s’abraonava sobre d’una d’elles i li colpejava la càmera. Un camarada va agafar-lo per darrere per impedir que la situació anés a més. A continuació, els centenars de militants van posar-se a cridar a l’uníson un ensordidor «Camerati, presenti!» fent la salutació feixista.

No es pot treballar amb aquest clima d’intimidació. La informació, amb por, no és lliure. I tot i que la condemna als agressors dels periodistes de LEspresso és una bona notícia, no ho és el fet que sigui una excepció. Perquè a Itàlia, com a tot arreu, si l’extrema dreta es permet tanta agressivitat contra els periodistes és perquè sap que la majoria de vegades els seus actes quedaran impunes.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid