Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un fals cicle tancat en fals
10/02/2020 Hemeroteca

Haig de dir que em sorprèn la magnificació que s’ha fet del pacte que ha portat a l’entronització d’un govern espanyol aguantat per un fil. N’he parlat en un article circumstancial de títol ben explícit: “La investidura del PSOE, una operació d’estat”. El que sorprèn és que ara es faci referència a aquesta operació amb la denominació petulant de “fi de cicle”. Alguns polítics i periodistes, partint de l’observació d’iniciatives de mobilització popular dels darrers temps (com el 15-M i la lluita independentista), s’han afanyat a generalitzar d’una manera exagerada aquesta expressió per a referir-se a una investidura que volen veure com el final d’un conflicte polític.

Crec que descriure aquesta situació com un “fi de cicle” és un error important d’anàlisi causat pel fet d’enfocar la conjuntura des d’una òptica espanyola perquè, si bé és cert que la mobilització del 15-M es pot considerar, en bona part, absorbida pel fenomen Podemos, no es pot dir que la mobilització independentista dels darrers quinze anys es pugui considerar amortitzada per una abstenció d’un partit emboirat en el moment de la darrera investidura dins el Regne d’Espanya. En pura anàlisi sociopolítica, els cicles polítics es tanquen quan el potencial desenvolupat en una conjuntura determinada es veu canalitzat cap a una desmobilització definitiva.

I, contràriament, la vitalitat de la confrontació independentista s’està fent evident: amb el suport creixent al Consell per la República (que s’expressa per l’acte de masses que tindrà lloc pròximament a Perpinyà i per la creació de centenars de consells locals arreu del país), els revessos patits per les barrabassades de la justícia espanyola, el creixement del sindicalisme independentista. I, en general, pel creixement de les opcions de tendència rupturista, tant de l’expressada d’una manera més nítida (CUP), com de la que ho manifesta amb un tarannà més dubitatiu (JxC).

La confrontació de l’independentisme amb l’Estat espanyol no ha fet altra cosa, en aquest cas, que traduir-se momentàniament, a escala espanyola, en un moment d’equilibri precari i tancat en fals. Els elements principals de la confrontació (escanyament econòmic i social, hostilitat contra Catalunya, abús dels aparells del poder, és a dir “ocupació”) persisteixen. De manera que el moviment independentista en el seu conjunt no fa l’efecte que, malgrat el que diguin els sectors autonomistes, hagi acceptat aquest quadre tan poc afalagador.

En un moment en què el moviment independentista català ha aconseguit posar al descobert el veritable caràcter dels diferents tentacles del poder del règim monàrquic espanyol, no deixa de sobtar que alguns s’esforcin a posar fi a la seva capacitat de mobilitzar i de fer créixer les contradiccions d’un poder que s’aguanta damunt un bipartidisme pervers (ara sostingut damunt el binomi fonamental Vox-PSOE). La vella tàctica del policia dolent i el policia bo. O del cop de garrot i la pastanaga, amb la diferència que en aquest cas no hi ha res de bo; i ni tan sols pastanaga. Només paraules buides i fum, sota el nom d’un diàleg ontològicament inviable.

La República catalana independent continua essent un objectiu a assolir i el dret d’autodeterminació i la llibertat de les persones preses, exiliades i encausades, sense excepció, reivindicacions importants en el camí cap a aquest objectiu. Rebutjar l’ocupació, combatre l’abús dels monopolis del règim, fer front a les amenaces i avançar –per mitjà dels consells de la República i altres instruments organitzatius, arreu del territori– en el torcebraç de legitimitats que té lloc en totes les confrontacions independentistes, és el camí que ens ha de portar al nostre objectiu.

Cal que l’ocupant percebi la força creixent de la resistència col·lectiva. El moviment popular català en el seu conjunt, a la recerca d’un entorn polític on es pugui viure, no té cap més altra opció viable que, tot insistint en les reivindicacions socials, aprofundir en la confrontació nacional. Erosionant el poder del règim monàrquic espanyol i ofegant-lo en les seves grans contradiccions; com ho han mostrat, recentment, els partits independentistes gallecs, bascos i catalans rebutjant conjuntament i de manera explícita la institució de la monarquia espanyola, tan estretament vinculada al franquisme.

Per mitjà de la República catalana independent nascuda de la mobilització, posarem fi a una situació inestable i perillosa, que és la que avui existeix, per a nosaltres, en l’àmbit polític espanyol. Només d’aquesta manera tancarem en ferm un marc polític, sorgit de la infàmia franquista, que alguns interessos inconfessables voldrien perllongar eternament.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid