Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Putos grossos
27/07/2019 Carme Godino
A l'edat de 5 anys unes companyes de preescolar es van clavar amb les meues cames, segons elles eren massa grosses per portar faldilla. A mesura que vaig anar creixent la societat em va deixar clar que el meu cos era una equivocació. Que era grossa i grossa era sinònim de moltes coses negatives, manca de bellesa, d'esforç, d'elegància, d'estatus, de vida afectiva, menys opcions laborals i un llarg etcètera.

Sempre m'he valorat. No només he pensat sincerament que el meu cos gros era bonic sinó que davant dels comentaris i les burles em mostrava segura, guerrera i sociable. El meu cos és una part molt important de mi i jo tinc dret a estar al món, a moure'm amb llibertat, a ser sense més.

El sistema em va assenyalar. Havia de fer dieta i vestir amb la seua roba, havia d'aconseguir l'aprovació masculina amb les mesures 90-60-90. El meu cos no era un cos amb els seus drets, era un trànsit a superar sotmetent-lo a tots els remeis necessaris per a encaixar a la norma de la primesa.

Llavors, vaig comprendre, i vaig observar en primera persona, que poca gent et vol d'amant, almenys públicament, que l'acudit amb la persona grossa està present tot el temps, a les pel·lícules, les sèries, la vida. Tot el món em deia que amb l'edat la situació millorava. Però la realitat és que a l'edat de 30 anys dos homes d'uns 40 varen insultar una amiga en una discoteca, que m'han cridat "grossa" des d'un cotxe, que m'han assenyalat i s'han burlat. No només adolescents, sinó gent adulta, en llocs d'oci nocturn, i no només gent amb determinat aspecte, gent amb estètica alternativa també. Perquè el cos de la dona és territori de tots, ella no té veu. El meu cos és el seu camp de batalla per passar-ho bé a costa del meu sofriment. Per no parlar dels supòsits comentaris benintencionats de les amistats i la família, que treuen el tema dels quilos cada dos per tres. He de ser forta i no donar-li massa importància, em diuen. I ho intente. Però com negar el què sóc? Com tolerar aquest consum dels cossos, aquesta imposició d'una norma en el pes, la talla i la bellesa, aquesta jerarquia que no et deixa ser si eres diferent?

El dissabte 13 de juliol es va repetir la història. Anava al cinema amb una amiga i viatjàvem al metro. Hi havia un lloc lliure i li vaig preguntar si podia seure, ja que tinc dolors a una cama, peu i cervicals. No sé en quina parada va entrar una parella. Es van situar davant nostra, de peu. A la parada de Xàtiva, quan la veu del metro va dir "els seients estan reservats a...", estant jo dreta enfront de l'home que componia aquesta parella, va dir "i als putos grossos".
Ràpidament, li vaig preguntar si tenia alguna cosa a dir-me. Però el seu cinisme no el va deixar ser clar, així que em va repetir sense parar que si em donava per al·ludida, era per alguna cosa. Sóc grossa, és un fet, i aquest no era el problema, el problema era que m'estava interpel·lant. Durant aquesta conversa, la seua parella, dona, no deixava de riure. Em va doldre molt. Crec que les dones ens hem de defensar entre nosaltres, ja que fa anys que lluitem contra la pressió estètica i em fa molta ràbia quan veig aquesta manca de sororitat. Li vaig preguntar a l'home l'edat: 38 anys. Quina sorpresa i indignació viure aquell moment amb un home i una dona adults! Vaig verbalitzar aquest pensament i el mascle que aquest home porta dins, va defensar la seua parella. Perquè clar, com dirigir-me en aquests termes a una dona, eh? Sembla que jo no sóc una dona respectable, sóc una dona a assenyalar i ridiculitzar, per què estic grossa i a més no tinc al meu costat un mascle que m'ajude a ser visible.

L'home i també la dona, somreien tot el temps de manera passiva-agressiva. Els mateixos idiotes que estan a l'escola, estan després a l'institut, el treball i el carrer, l'assetjament escolar traspassa tot més enllà dels 15 anys. Quan vaig expressar davant els dos aquesta opinió, la violència verbal va ser més forta, amenaçant-me de partir-me la cara i dient que tinc un problema mental. Perquè quan la víctima d'una agressió planta cara arriba la desacreditació i el bast intent de canviar els rols. L'home es va excusar dient que hi havia una dona embarassada i ningú li havia deixat un lloc. Jo no havia vist una dona embarassada i en tot cas, això no li donava dret a dir-me res. Em va jutjar per una simple mirada, pel meu cos, sense saber res de mi. El seu cinisme, masclisme i gordofòbia es varen reflectir novament, quan des de la distància, em va demanar perdó tot i que la culpa era meua per donar-me per al·ludida.

No vull el teu perdó. No vull el perdó de cap persona que gaudeix amb la humiliació aliena. La gent grossa hem viscut un milió d'humiliacions que pretenen justificar-se com a necessàries, necessàries perquè, en aquest cas, li he llevat suposadament el lloc a una embarassada. Si el meu cos fóra prim, algú m'haguera cridat "puta prima"?, la realitat és que no. Aquest home va projectar el seu rebuig cap al cos gros i en concret cap a mi, segurament va pensar que sóc una vaga, un egoista, una aprofitada i que envaïsc l'espai alié amb el meu cul gros. Un pensament purament gordofòbic, plagat de prejudicis.

Tinc dret a caminar lliure pel món. I això no és caminar lliure. Això és violència. És assetjament. Moviment Contra la Intolerància ja parla obertament de la gordofòbia com una forma d'odi. Els cossos grossos es passen la vida sent denigrats i ja està bé, ja n'hi ha prou. Des d'aquí vull dir que sóc grossa, que no està malament ser-ho i que no em pense justificar. El meu cos no pot convertir-se en un lloc on qualsevol pot llançar els seus comentaris i menyspreus. "Els putos grossos" estem farts. I ens estem mobilitzant. Aquesta "puta grossa" no callarà.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid