Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La cruïlla valenciana (1)
02/01/2019 Manel Rodriguez

(Prèvia i entre parèntesis, com un teló que s'obri. Simetria i polisèmia del mot cruïlla, que alberga al seu dedins altres dos mots: cru i illa. Al cor de la paraula, com un dijous equidistant, amb tres lletres que la separen del principi i tres del final, la i coronada amb dos punts, la dièresi: ï. No un punt com el de la interrogació, sinó com a mínim dos. I una etimologia que no sembla innocent per al cas que ens ocupa, puix que deriva de creu –i quina una sovint aquest país nostre!–, lloc on el camí perd la rectitud i obri un ventall d'opcions que desorienta el caminant. La cruïlla o encreuament dels valencians només té fletxes mudes que indiquen camins que no podem saber exactament on menen. D'acord, convé desdramatitzar, llevar ferro a les coses. No devem ser tan distints ni distants d'altres pobles i circumstàncies. A fi de comptes, la vida dels homes i dels pobles s'assembla en cada moment històric més a una cruïlla complexa que no a un camí unívoc o d'una sola direcció. I comencem a tancar aquest llarg teló de fons cedint a la temptació de canviar u per e i convertir la confusió i profusió de camins en tubercle comestible, elemental, en menystinguda realitat: la que va de la cruïlla a la creïlla, paraula indígena amb què la majoria de valencians designem la patata, o pataca segons uns altres. La inclinació a no prendre'ns seriosament a nosaltres mateixos, és causa o efecte que els altres i els altres altres tampoc no ens hi prenguen? La broma com a símptoma de la feblesa nacional i social dels valencians i també com a lenitiu. "Mane qui mane, cafè i bon humor" és encara la divisa d'una penya quasi centenària d'Alcoi, la Penya del Bon Humor, tot i que com a aclariment per a profans direm que la referida substància no és l'aromàtica, calenta i laboriosa –que també– sinó la més tèrbola, juganera, perversa i fins rebel del demominat cafè licor, que l'Ovidi Montllor fa responsable de la germanor entre moros i cristians –o d'obrers i patrons, o rics i pobres, etc.– a El meu poble Alcoi. Doncs això: el País Valencià a la cruïlla. Més enllà d'optimismes militants imprescindibles, els valencians ho tenim certament cru com a illa que no sap a quin arxipèlag pertany i que mentre s'acaba d'orientar corre el perill de ser completament engolit pel reflux de l'ona decadent de la hispanitat més reaccionària –si n'hi ha que no ho siga en el fons i en la forma. I un darrer apunt abans d'obrir el teló o tancar aquest llarg parèntesi. Molt a prop de l'Almodí o antic magatzem de gra de la ciutat de València hi ha el carrer Cruïlla, paraula que la majoria de valencians d'avui dia ja no saben què significa. I és el que ens proposem per als articles de l'any que avui comença: reflexionar sobre la nostra cruïlla com a poble. I que tinguem un bon any tots plegats, o almenys un any passable.)

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid