La lluita independentista ha tingut diverses fases, però jo voldria mostrar algunes de les lliçons més importants que es poden treure del període de confrontació i repressió que ha acompanyat i seguit el dia 1 d’octubre del 2017. Com més ha anat avançant l’ofensiva de repressió de l’Estat espanyol més han anat fent-se evidents les característiques d’aquesta estructura de poder. Les detencions i la presó, l’exili, la repressió de les mobilitzacions, l’arbitrarietat de les destitucions, de les prohibicions (és prohibit fins i tot protestar, i dir que hi ha presos i exiliats) i de les acusacions sense fonament; les fatxenderies i els atacs de les bandes feixistes cobertes per la impunitat... fins a acabar en un judici esperpèntic d’ençà del mes de febrer... han anat dibuixant amb trets molt gruixuts les diferents expressions d’aquest Estat que actua com una estructura política enemiga. D’on ve aquesta passió agressiva, aquest odi obsessiu« L’única resposta és que l’Estat espanyol com a estructura de dominació vol, amb veritable voracitat, extreure’ns el fruit del nostre treball. Aquest és el seu “amor”... i també la causa del seu odi visceral que els encega.
La revolució catalana és una revolució democràtica que posa en qüestió el principi en què s’aguanten alguns dels vells estats centrals europeus més recalcitrants (entre aquests l’espanyol), hereus de monarquies absolutes o creats a la seva imatge: el principi segons el qual aquests estats tenen la propietat damunt els súbdits que retenen engabiats dins les seves fronteres, uns súbdits entesos, cada dia més, com a simples màquines aptes per produir i per poder extorquir. La història ens demostra que els poders despòtics que es basen en la coacció tenen data de caducitat, a la manera dels vells imperis que dominaven Europa no fa pas tant de temps. Tot s’acaba. I aquest Estat espanyol s’acabarà; i seria interessant que acabés “bé”, és a dir, sense deixar temps a produir més “danys col·laterals”, que ja n’ha acumulat prou fins avui; uns danys dels quals qui sap si, un dia o altre, hauria de donar compte.
La nova legalitat
A Catalunya hi ha una vella legalitat que mor i una nova legitimitat que va creixent i que esdevindrà legalitat. Aquest sentiment de rebuig contra el poder abusiu, un sentiment que es va fent cada dia més gros entre nosaltres, no és cap altra cosa que un signe evident de la pèrdua de vigència, i de suport, de la llei espanyola a casa nostra. Responent tan sols a les agressions de l’Estat espanyol sense cedir en el nostre convenciment, la força de la llei espanyola fa figa. I algunes actituds, com ara el “Jo acuso”, ja són expressions del naixement d’una nova legitimitat. Hem de ser conscients que, en cada actitud que expressem de resistència, de desobediència i de suport al nostre objectiu, estem construint un nou referent perquè és una legitimitat que ja té el suport de la majoria. Les estructures republicanes existents en aquests moments, les que es troben fora de l’abast de l’Estat espanyol i les que van prenent forma arreu del territori, malgrat la dominació i la repressió espanyoles, van donant força a un nou marc social i ideològic que es farà vigent. El Front Republicà que s’ha format per plantar cara al despotisme de l’Estat espanyol, sense concessions, és una expressió directa d’aquest esperit de resistència i de no rendició davant els seus abusos.
L’expressió més clara de la possibilitat i proximitat de la nova legalitat és la tasca que s’està fent arreu de Catalunya i dels Països Catalans per documentar i catalogar tots els crims contra el poble català que s’estan cometent d’una manera continuada, crims perpetrats per vies legals i, fins i tot, contràries a la seva legalitat mateixa. Aquestes dades sobre els abusos de poder no són informacions per tenir guardades per a la història. Són informacions que marquen la voluntat de poder, l’esperit d’una nova legitimitat que, de maneres molt diverses, va prenent cos.
