Dr. Calypso, un grup important

Aquesta setmana ens hem acomiadat d'un grup important, Dr. Calypso, tot deixant enrere trenta anys de trajectòria i un tram final potser una mica ensopit, amb poca música nova i una agenda de concerts tremolosa. És possible que ells abaixessin la guàrdia, i que nosaltres ens n'oblidéssim una mica, amb l'atenció captada per les noves bandes. Sigui com sigui, aquests concerts finals a l'Apolo ens han recordat com en van ser, de rellevants, en la definició d'una música popular oberta de mires, compromesa i alhora festiva a la Barcelona de principis dels anys 90.

Al darrere de la seva aparença d'orquestra de ballaruca hi ha els vestigis d'aquells temps de tribus urbanes i de temptacions ideològiques "ultra", sempre combatudes i reflectides amb ànim crític a les seves cançons. Dies i nits d'esbatussades entre les variants irreconciliables del moviment skin, els esquerrans redskins i la facció filo-nazi. Aquella ultradreta potser era una mica recreativa i naïf, sense possibilitats d'assolir escons al Parlament ni a les Corts, però feia força por. Ho reflecteix una de les seves cançons més inquietants, Aquesta nit.

Dr. Calypso va fer bandera de l'internacionalisme en català (en aquella Barcelona en què la llengua no era considerada "moderna"), va integrar ritmes tropicals i missatges contra la xenofòbia, avui més actuals encara, i a sobre va fer de curiós pal de paller entre diversos submons, l'skatalític associat a l'imaginari skin, el més vinculat al moviment mod i fins i tot el públic del punk i el hardcore. Aquest era un grup els membres del qual feien pinya i defugien els lideratges carismàtics, multitudinari (fins a dotze membres) per damunt dels principis de sensatesa financera, i reconeixible pel simpàtic logotip dissenyat per l'amic i activista Txarly Brown.

En els darrers anys, els programadors de les festes majors s'han estimat més programar La Pegatina o Txarango, però fóra absurd i injust buscar culpables. Abans que ells, hi va haver l'Orquestra Plateria, divulgadora de ritmes llatins des de l'underground laietà. A partir dels 80, Skatalà, una banda pionera a posar la vista en Jamaica, amb qui Dr. Calypso va compartir integrants. I després, el fil daurat de la història ens pot dur fins a Dusminguet i el so Barcelona del tombant de segle, i als grups de les darreres fornades.

Dr. Calypso ens han deixat, però, com a penyora el record d'uns darrers concerts explosius, amb vigor, tècnica i una refrescada sintonia popular, que fan que ens mirem el grup i ens preguntem: però, de debò, ara ho deixen?