La xifra negra

La xifra negra és la que en criminologia parla dels delictes comesos a la realitat –o patits, si posem com a protagonista la víctima– però desconeguts per la policia. Són aquells delictes que no veuran mai la llum perquè ningú no els ha denunciat i, per tant, en termes estadístics simplement no existeixen. Són aquells que només coneixen el mateix autor, la seva víctima i, en alguns casos, el seu entorn més proper. De vegades, la mateixa persona que pateix un delicte decideix no denunciar per por a l’agressor, al rebuig social... però també perquè, simplement, no té la consciència ni la percepció d’haver patit un greuge.
    
Com més madura és una societat i més confiança hi ha en el seu sistema policial i judicial, més petita és la xifra negra i, per tant, el nombre de delictes denunciats és més similar al de delictes comesos. Per això, és especialment important el fet que només en el primer trimestre de 2018, a l’estat espanyol es van denunciar més de 4 violacions cada dia, segons xifres del Ministeri de l’Interior. I que al 2017 el nombre de denúncies per violència masclista va augmentar un 16,4%, segons el Consell General del Poder Judicial, amb un total de 166.620 denúncies, la xifra més alta des que es comptabilitzen aquestes dades. Aquest augment en el registre de violacions i violència masclista no vol dir necessàriament que els delictes s’hagin produït més vegades, sinó que més dones s’han atrevit a alçar la veu.

A Suècia, per exemple, al 2015 es van denunciar 56,8 violacions per cada 100.000 habitants, una xifra 20 vegades superior a la de l’estat espanyol. De fet, Espanya es troba per sota de la mitjana europea (segons xifres de l’Eurostat, l’oficina d’estadística europea) en denúncies per agressions sexuals. Però aquestes xifres no volen dir que a Espanya hi hagi poques agressions ni que a Suècia es produeixin 20 vegades més violacions, sinó que moltes més dones decideixen denunciar. I això no solament ens ha de fer pensar que tenen més confiança en la justícia i en la policia del seu país, sinó que probablement també tenen un sistema social, sanitari, laboral i fins i tot mediàtic capaç de protegir-les millor.

Per conèixer millor la xifra negra, es recorre a l’autoinforme d’agressors i a estudis de victimització retrospectius. El dels criminòlegs Redondo i Echeburúa de 2010 explica que a Espanya un 22,5% de les dones experimentarà un episodi d’abús o agressió sexual al llarg de la seva vida. I encara va més lluny: un 1% de les dones patirà un delicte sexual durant el període d’un any.
    
És evident que sense moviments com l’internacional “Me too”, sense l’etiqueta a Twitter #Cuéntalo o, de forma més local i modesta i que vam engegar algunes professionals de la comunicació, el #prouperiodismesexista, hauria estat difícil que molts casos veiessin la llum i no es quedessin en la xifra fosca. Però confiar-ho tot a la sororitat no és el que esperem ni el que ens mereixem. Volem un sistema judicial just amb la víctima, que apliqui mesures de seguretat contra els agressors, una policia que garanteixi els nostres drets i la nostra protecció i un sistema educatiu que fomenti entre els nens el respecte entre homes i dones. Ens hi posem?