La Realitat: “Aquesta setmana el Llano va a la protectora”-. És així com iniciava el meu escrit a les xarxes socials aquest dimarts 27 de desembre, i continuava-“...No puc dir que no l'haguem ajudat: El vam recollir de matinada i ha estat un mes a casa on s'ha recuperat. L'hem banyat, li hem fet tractament de puces i paparres, desparasitat, tractament per otitis, s'ha recuperat de pes, tractament antibiòtic per a les ferides, tractament antiinflamatori pel dolor.
Sé que l'hem ajudat, però no em sento així. Sento que l'estic abandonant tot i que no és el meu gos. No puc evitar sentir-me malament tot i que hem fet un esforç a casa amb 4 gossos grans (un de 14 anys).
Escric això no per sentir-me millor (ja que no ho faré), sinó per fer entendre que els animals no són objectes, són vides. Pateixen, troben a faltar, senten fred, tenen ansietat... són vius. D'una forma tan complexa com nosaltres...”- Amb aquestes paraules vull descriure la crueltat d'abandonar un ésser viu i alhora explicar l'estat de les persones que recullen aquests animals, que normalment estem al límit. Sempre amb un alt nombre de membres peluts, buscant famílies, preocupats, pensant... podem ajudar més?
No és just. I ho sabem. També sabem que no podrem deixar de lluitar fins canviar la nostra realitat i més ara que estem pensant el futur del nostre país. Ara és el moment de perfilar i descriure com volem que sigui la nostra relació amb els altres animals que existeixen. Distanciar-nos de les tortures, de les crueltats i deixar escrites les bases per un nou futur més digne, més just, més igualitari, més respectuós, més reactiu al maltractament, de tolerància zero a les injustícies i de protecció als més febles.
En Llano ha estat una parada més a la nostra família. Ell ara empendrà un viatge nou amb una nova família. Un viatge que volem que sigui ben llarg. I nosaltres intentem pensar que hem fet de casa d'acollida. Per intentar sentir menys dolor i deixar pas a noves parades. Però com sempre cada vegada que marxa un, amb ell marxa un petit tros de nosaltres. Molta sort bon gos d'ulls tristos que aviat deixaran de ser-ho.
Vilanna, 30 de desembre de 2016
Laia Terol, membre d'Iniciativa Animalista
