Com cada any, i en farà 76, aquest 15 d’octubre a moltes de les viles I pobles del Principat es faran actes en recordança, del doble President del Parlament i la Generalitat Lluís Companys, seran una mena de funerals civils, conferències, processons de torxes. La trajectòria política del President Ll.Companys ha estat aquests darrers 15 anys estudiada a bastament, però, el fet d’haver viscut a cavall de dues guerres, 1936-1939 i la IIa Guerra Mundial (IIa GM 1939-1945) l’ha situat enmig de potents vectors polítics que han marcat la seva trajectòria vital. Un exemple del que diem fou la seva captura realitzada per l’organització de la intel·ligència alemanya Abhwer, el 13 d’agost del 1940, en territorio ocupat de la Bretanya, al poble de Baule-les Pins, a la torreta Ker-Himer Bad (en bretó), participaren en la detenció que es féu a petició del Ministerio del Interior Español, el realitzaren 2 civils i 4 soldats, que durant l’escorcoll s’endugueren 70.000 francs. Al poble hi havia un petit nucli de catalans, J.Andreu i Abelló, J.Tarradellas, A M. Sbert, Ventura i Gassol.
Com cada any, en un acte de coherència política es reclamara l’anul·lació de la farsa del procés al President Ll. Companys, com en el cas de Joan Peiró (1887-1942) i tants d’altres, víctimes d’un crim d’Estat, es demanarà, veritat, justícia, reparació, com sempre, una vegada més, enmig d’una teranyina d’embolics legalistes es denegarà la petició.
El President Ll. Companys és l’únic cap de govern afusellat pel feixisme durant el període de la IIa GM, condemnat sota l’acusació de “como responsable de autor por adhesión en el expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte con accesos legales en caso de indulto”. És el que s’ha qualificat com la justícia a l’inrevés, els militars colpistes acusen el representant de l’ordre democràtic republicà d’haver-se revoltat. Signen la sentència de mort del President un seguit d’alts comandaments militars, entre aquests el tortosí i jutge instructor Ramón de Puig Ramon (1867-1942), l’altre català és el tarragoní Enrique de Querol Duran (1904-1976) que actuà com a fiscal, ja ho havia fet amb els acusats del Fets del Sis d’Octubre del 1934, darreres recerques han permès d’identificar el Brigada de la Policia Armada Benjamin Benet i Blanch (1892- ), nat a Montroig, com l’autor del tret de gràcia al President. Aquests són els catalans traïdors a la terra, els botiflers.
A Ll.Companys se l’acusa del desgavell dels dos primers mesos després de la derrota de l’exèrcit el 19 de juliol del 1936. Quan en una situació de buit de poder, dissolució de l’exèrcit, de l’administració de la Generalitat, subtituïda pels Comitès Antifeixistes a pobles i ciutats, s’inicia un doble procés de guerra i revolució i el Govern català perd el control de la situació, que passa a mans del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA), que és l’òrgan de poder que representa totes les organitzacions d’esquerres i sindicals del Front d’Esquerres. El CMA será el govern real, qui tindrà el poder fins el 27 de setembre del 1936, d’ell dependran les àrees de política, ordre públic, economía i milícies armades.
El President Ll.Companys ha estat una figura incòmode pels sectors benestants i d’ordre, la dreta catalana, no se li ha perdonat que durant la seva presidència el 24/10/1936, se signés, per part del Conseller d’Economia Joan P Fàbregas i el Conseller Primer Josep Tarradellas, el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer, pel qual les fàbriques i comerços de més de 100 treballadors passaven a ésser administrats per un Comitè Obrer de Control, en una experiència de socialisme autogestionari que ha estat objecte de nombrosos estudis, i que té punts de contacte amb l’experiència de la revolució russa del 1917 i els Consells Obrers hongaresos del 1956.
En el text de la sentència contra el President de Catalunya, quan el President del Tribunal pregunta a Lluís Companys si aquest té res a dir, ell respon, “que la historia nos juzgara a todos en nuestras intenciones, y si la sentencia le condena a morir, lo hara sereno y muy tranquilo por sus ideales y sin sombra alguna de rencor”. Un 16 d’octubre de 13 anys més tard, a l’Hospital Civil de Santiago de Cuba, davant d’un tribunal militar un advocat i jove revolucionari cubà, Fidel Castro Ruz, fa un llarg i encès discurs programàtic i al final l’acaba dient, “condenadme, no importa, la historia me absolverá.”.Dos exemples de servidors del seu poble que davant dels seus botxins militars respongueren de forma semblant, trascendint la seva situació personal d’angoixa, situant-se en el context històric. Dos líders polítics que van fer la tasca històrica que els pertocava en el seu moment, i que han esdevingut referents en la lluita per la llibertat dels seus pobles i la classe treballadora.
