Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Primer atemptat dels “Sense Nom” i l'inici del pistolerisme barceloní el 7 d'octubre de 1917

Article de Josep A. Carreras

08/10/2016 Memòria històrica

El 7 d’octubre de 1917 es produïa un atemptat contra el fabricant del sector tèxtil Joan Tàpies, mort a trets al barri del Clot de Barcelona. Aquell atemptat va ser realitzat per un grup d’acció anarcosindicalista auto anomenat “Els Sense Nom” o “Los Sin Nombre”, els quals van ser el primer grup d’acció anarcosindicalista català organitzat, que seria precursor dels grups que s’enfrontarien a trets als pistolers patronals entre 1918 i 1923 a Barcelona i voltants en la dura època del pistolerisme barceloní que va tenir els seus primers orígens a finals d’aquell 1917.


Aquell origen del pistolerisme després d’aquell atemptat tenia però un altre origen en la dura repressió patronal i governamental durant aquell 1917, fets explicats a continuació.


El juliol de 1917 s’havia format una Assemblea de Parlamentaris que es reuniren a Barcelona impulsada principalment per La Lliga Regionalista de Catalunya, els republicans catalanistes del Partit Republicà Català (PRC), el republicans lerrouxistes del Partido Radical Republicano (PRR), els independentistes de la Unió Catalanista i el PSOE, per proposar un canvi de règim polític que consideraven monopolitzat de manera caciquista pels dos partits dinàstics, el Conservador i el Liberal, en el que el rei tenia sempre la última paraula. A part d’altres reformes, també tots aquells partits reivindicaven que es satisfessin les demandes d’una àmplia autonomia per Catalunya. El sindicat anarcosindicalista CNT i el socialista UGT també donaren suport aquelles demandes.


Però quan el president del govern Eduardo Dato va fer dissoldre l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona per la policia, els sindicats CNT i UGT, amb el suport del el PSOE i els partits republicans de totes tendències, van convocar l’agost de 1917 una vaga general a tot l’estat per solidaritzar-se amb les demandes dels parlamentaris, afegint a més les reivindicacions obreres en les seves reivindicacions. Aquella vaga va acabar amb una repressió sagnant de l’exèrcit i la policia amb greus enfrontaments que acabaren amb uns 35 sindicalistes morts a Barcelona i voltants, sobre tot a Sabadell, i uns 30 morts més a la resta de l’estat.


Però un dels partits que havien participat en l’Assemblea de Parlamentaris, La Lliga Regionalista de Catalunya, no és va afegir a la vaga i més el seu líder Francesc Cambó, va pactar amb el líder del Partit Conservador Antonio Maura que la Lliga participaria en un govern de concentració amb ells per intentar reformar el règim des de dins i de manera més pausada. Als regionalistes conservadors de la Lliga Regionalista no els agradava el caire revolucionari dels sindicalistes i de l’esquerra en general que havien convocat aquella vaga.


Per altra banda, Francesc Macià, un dels líders d’Unió Catalanista i dels independentistes d’esquerres en general, després de conversar amb Salvador Seguí i Simó Piera, proporcionava armes a la CNT catalana per continuar la lluita, ja que en tenia accés a través dels voluntaris catalans per lluitar en la I guerra mundial, armes que serviren en el futur als grups d’acció de la CNT. Aquest fet està confirmat per diversos líders de la CNT d’aquella època en les seves memòries, com Simó Piera, Angel Pestaña o Joan Ferrer i Farriol entre altres.


Immediatament després dels sagnants disturbis de la vaga d’agost de 1917 que causà dotzenes de morts, els patrons de nombroses empreses catalanes es van posar d’acord en fer acomiadaments massius de sindicalistes implicats en la vaga i a més fent llistes negres perquè ningú els tornés a contractar, fossin de la CNT o de sindicats gremials independents. Allò sumat als morts, ferits i centenars d’empresonats per la vaga i les intimidacions que rebien els sindicalistes per part de sicaris armats dels patrons per abandonar les empreses, va crear un clima general d’acció violenta entre molts treballadors i sindicats.


Davant d’aquella situació un grup d’anarcosindicalistes catalans van formar el setembre de 1917 el primer el primer grup d’acció de manera organitzada per fer atemptats al servei dels sindicats i no sols fer atemptats individualistes o muntar enfrontaments espontanis entre vaguistes i esquirols, com solia passar anys anteriors.


Aquell grup armat anarcosindicalista. “Els Sense Nom”, estava format principalment per Pere Boadas i Rivas, Joaquim Vandellós i Romero, Pere Vandellós i Romero, Carles Anglès i Corbella, Medir Martí i Augé, Pere Valero i Ariño, Francesc Font i Oliveras “el Carcola” i Eduard Lara i Oliver.


Aquests activistes armats, tots afiliats a la CNT, van oferir els seus serveis a la cúpula de la CNT, concretament a Àngel Pestaña, com diu ell mateix en les seves memòries i que en aquells moments era el director de la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”, oferta que la direcció de la CNT va rebutjar.


Malgrat que la cúpula de la CNT catalana ho va rebutjar, alguns sindicats gremials sobre tot dins del ram tèxtil, tant de la CNT com algun altre que no era dins de la CNT, com el sindicat de contramestres del Radium, van acceptar l’oferta del grup d’acció anarcosindicalista liderat per Pere Boadas, de pagar-los alguns diners per finançar les seves accions contra els empresaris més repressius i que eren contínuament denunciats per la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”.


El primer atemptat va ser contra el fabricant del sector tèxtil Joan Tàpies mort a trets al barri del Clot el 7 d’octubre de 1917. Uns dies després 24 d’octubre 1917 va resultar mort a trets Jaume Casedevall, un encarregat de la fàbrica tèxtil d’Eusebi Bertran. El 30 de novembre de 1917 l’empresari Antoni Trinxet, patró d’una de les més importants empreses tèxtils, va resultar ferit a trets quan anava amb el seu cotxe, però seu xofer Miquel Esquirol va resultar mort. El 4 de gener de 1918 resulta ferit en un atemptat Jeroni Figueras, director de la empresa també del ram tèxtil Busquets Germans.


El 8 de gener de 1918 va resultar mort a trets l’empresari Josep Albert Barret, president de la patronal del Metall, al davant mateix de la porta de l’Escola Industrial al carrer Urgell de Barcelona a on hi donava classes i d’on era director de l’Escola Elemental del Treball. També va resultar ferit en una cama el professor Francesc Pastor que anava amb ell i que no era objectiu de l’atemptat. En aquest cas però, l’atemptat no havia estat dirigit contra un empresari del sector tèxtil, com els altres, sinó contra un del sector del metall.


Entre gener i març de 1918 la policia va detenir a tots els membres dels “Sense Nom”, acusats dels diversos atemptats contra aquells patrons, la majoria del sector tèxtil menys Barret que era del sector del metall. Pere Boadas va ser reconegut per diversos testimonis com l’autor de l’atemptat contra l’empresari Josep Albert Barret.


La policia va detenir també al president del sindicat de Mecànics de la CNT Eduard Ferrer i al vicepresident Josep Solé, sospitosos d’haver finançat l’atemptat contra l’empresari Josep Albert Barret. El tresorer del sindicat Josep Dardés també sospitós, va poder fugir.


Les detencions dels “Sense Nom” i dels dirigents del sindicat de mecànics van ser dirigides pel comissari de policia Manuel Bravo Portillo, un històric de la repressió contra els sindicalistes catalans ja des de feia uns 10 anys.


Però la ràpida detenció dels “Sense Nom” va ser possible pel fet de que Eduard Ferrer, el president dels sindicat de mecànics de la CNT catalana i un dels que havia finançat als “Sense Nom” per atemptar contra l’empresari Josep Albert Barret, havia esdevingut des de feia un temps, sigui per suborns o intimidacions, un confident del comissari Bravo Portillo.


Es dona la circumstància de que Bravo Portillo era a la vegada un espia al servei del govern alemany durant la primera guerra mundial encara en curs a principis de 1918. Bravo Portillo, a través del seu confident Eduard Ferrer, president del sindicat de mecànics, se’n va assabentar de la existència dels “Sense Nom” que s’oferia als sindicats per atemptar contra els empresaris responsables de la repressió de la vaga d’agost de 1917. El fet de que l’empresa de Josep Albert Barret, fabricava obusos i altre material de guerra que venia als aliats, els enemics d’Alemanya en la I Guerra Mundial, va fer que el comissari Bravo Portillo induís, a través del seu confident el president del sindicat de mecànics Eduard Ferrer, a que contractés als “Sense Nom” per matar a l’empresari Barret, amb la doble intenció de sabotejar a un proveïdor dels aliats i a la vegada justificar una posterior repressió contra la CNT a Catalunya, donat que al final serien tots detinguts, ja que el comissari Bravo Portillo ja coneixia qui eren els autors d’aquells atemptats inclús abans de que atemptessin contra l’empresari Barret.

Cal ressaltar també que Josep Albert Barret havia set un dels patrons més repressius a rel de la vaga d’agost de1917. La revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera” del 30-10-1917, ja acusava durament a l’empresari Barret de ser un dels més repressius per haver acomiadat a 300 sindicalistes i intimidar als vaguistes amb els seus sicaris armats. Per tant l’empresari Barret estava tant el punt de mira de Bravo Portillo i els espies d’Alemanya com pels anarcosindicalistes d’acció, cosa que va facilitar aquella trama de Bravo Portillo per matar a Barret servint-se dels anarcosindicalistes de “Els Sense Nom”.


Però tres mesos després de les detencions de “Els Sense Nom” el servei d’espionatge francès va descobrir que Bravo Portillo, a part de fer de policia, actuava com a espia d’Alemanya durant la I Guerra Mundial encara en curs. Segons les autoritats franceses Bravo Portillo donava informació als alemanys sobre els enviaments de material que alguns empresaris catalans venien als països aliats que lluitaven contra Alemanya per fer-los sabotatges posteriorment, cosa que les autoritats franceses van comunicar tant al govern espanyol com a la direcció de la CNT catalana que estava interessada en investigar a Bravo Portillo.


Les autoritats espanyoles a l’assabentar-se d’això van fer detenir a Bravo Portillo el juliol de 1918 per espionatge. A partir d’aquí la CNT catalana va començar a acusar al comissari Bravo Portillo d’haver muntat ell mateix l’atemptat contra l’empresari Barret, per sabotejar a un empresari que venia als aliats i a la vegada augmentar la repressió contra els anarcosindicalistes catalans.


L’advocat que va agafar la CNT per acusar a Bravo Portillo d’espia i provocador va ser Ramon Aguiló, un independentista d’Unió Catalanista i en aquells moments ma dreta de Francesc Macià, amb qui a finals del mateix 1918 fundaria la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), el precedent d’Estat Català. Cal ressaltar que Ramon Aguiló també estava afiliat a la CNT.
En els següents mesos, mentre els “Sense Nom” eren a la presó, es produïren alguns esdeveniments importants tant a Catalunya com a Europa.


La CNT catalana havia constituït en un congrés el juliol de 1918 els Sindicats Únics inicialment sols a Catalunya, que representava substituir els sindicats gremials pels sindicats per rams o sectors industrials. Allò havia fet augmentar la força de mobilització de la CNT catalana amb Salvador Seguí com a secretari general. En poc temps la CNT va arribar a tenir quasi 500.000 afiliats a Catalunya. Durant aquell congrés de la CNT catalana Pere Boadas, Medir Martí, Pere Vandellós i Carles Anglès, dels “Sense Nom”, des de la presó hi van enviar un comunicat de suport que va ser llegit en públic.

El novembre de 1918, un cop acabada la I Guerra Mundial, Bravo Portillo va ser alliberat però va ser apartat del cos de policia. Però malgrat haver set expulsat de la policia el capità general de Catalunya el català Joaquim Milans del Bosch, d’acord amb els empresaris més radicals, el va reclutar per que treballés amb ell de manera particular per crear una banda clandestina que lluités contra els anarcosindicalistes.


La gran força del Sindicats Únics de la CNT catalana es demostrà definitivament en la vaga de l’empresa de subministrament elèctric que anomenaven La Canadenca i que va esdevenir una vaga general a Catalunya que durà des de principis de febrer fins a principis d’abril de 1919. Amb Salvador Seguí empresonat des de gener, Simó Piera i Pagès va ser el principal impulsor, líder i interlocutor de la vaga de la Canadenca.


Malgrat que la vaga va acabar amb milers de detinguts, acomiadats, estat d’excepció durant els següents mesos i la iniciació de lockouts patronals, durant aquella vaga la CNT catalana havia aconseguit que el govern es veiés obligat a decretar les històriques 8 hores de treball, no sols a Catalunya sinó de rebot a tot l’Estat Espanyol.


Ramón Aguiló, el principal advocat de la CNT pel cas de Bravo Portillo a rel de la detenció dels “Sense Nom”, que era a la vegada dirigent del la FDC de Macià i afiliat de la CNT, va ser detingut durant la vaga de la Canadenca com impulsor de la vaga de tramvies, restant sis mesos empresonat i quedant per tant fora del cas en els judicis.


Després d’aquella espectacular vaga, els patrons més radicals de Catalunya van estrènyer els seus contactes amb Bravo Portillo per contractar pistolers de la seva banda, coneguda com "La Banda Negra", per atacar a líders anarcosindicalistes a Barcelona.


L’abril de 1919 es van celebrar dos judicis contra els “Sense Nom” pels atemptats contra empresaris a finals de 1917 i per l’atemptat contra l’empresari Josep Albert Barret el gener de 1918.


Els grups armats d’acció anarcosindicalistes que havien agafat el relleu dels “Sense Nom” liderats per activistes com els germans valencians Progrés Ródenas i Volney Ródenas, Ramon Archs i Serra i Josep Saleta i Pla “El Nano de Sants”, entre altres, es van dedicar amb amenaçar amb els seus grups als testimonis que havien reconegut a Pere Boadas quan aquest havia disparat contra Josep Albert Barret, així com membres del jurat popular.


Finalment molts testimonis es van desdir del que havien declarat al principi, altres ni es van presentar i els membres del jurat, també amenaçats, van finalment absoldre a tots els detinguts. Aquestes pràctiques dels activistes anarcosindicalistes catalans foren habituals en els següents anys, cosa que demostra la gran força intimidatòria que tenien aquells grups armats. Allò en part fou una de les causes per les que el 1920 el general Severiano Martínez Anido, quan va ser nomenat governador civil de Catalunya, va promoure les lleis de fugues i els atemptats dels pistolers de la patronal en contra dels anarcosindicalistes, ja que segons les seves pròpies paraules, “los jurados no tienen huevos de condenar-los”.


Finalment doncs, van sortir de la presó tots els membres dels “Sense Nom” l’abril de 1919, davant les protestes d’alguns diaris més conservadors, que aportaven testimonis de jurats i testimonis amenaçats.


A partir d’aquí es va disparar l’època del pistolerisme a Barcelona i voltants. Molts acusen als “Sense Nom” d’haver set els iniciadors amb els seus atemptats contra empresaris. Altres acusen al comissari i espia dels alemanys Bravo Portillo de ser el que ho provocà, al ser l’inductor real de l’atemptat contra l’empresari Barret i per les seves trames d’espia, malgrat que els “Sense Nom”, autors de l’atemptat, ja havien realitzat altres atemptats similars anteriorment, com abans s’ha esmentat.


La veritat és que les causes originals ja havien començat durant la vaga d’agost de 1917, en que van morir dotzenes d’anarcosindicalistes a Barcelona i voltants i amb l’intent de desmantellar el sindicalisme per part de nombrosos empresaris. La vaga de la Canadenca de febrer de 1919, en que els Sindicats Únics de la CNT catalana van posar en escac tant a la patronal com al mateix govern espanyol, va ser la guspira final perquè molts patrons contractessin pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans, fent així esclatar definitivament l’època del pistolerisme barceloní.


Durant el 1919 Bravo Portillo dirigia les bandes de pistolers patronals en contra dels anarcosindicalistes catalans. Finalment el 5 de setembre de 1919 tres membres d’un grup d’acció anarcosindicalista va matar a Bravo Portillo a trets a Barcelona. Sembla confirmat que Progrés Ródenas va participar en l’atemptat contra Bravo Portillo, ja que inicialment va ser reconegut per diversos testimonis, però hi ha el dubte de qui eren els altres dos. Algunes versions apunten que podrien ser Ferran Castañer i Samuel Pérez i Gandia, ja que eren dos dels elements més actius del grup de Progrés Ródenas i solien actuar junts.


Uns dies després el 16 de setembre de 1919 també va ser mort a trets a Barcelona Eduard Ferrer, aquell anarcosindicalista acusat d’infiltrat i que va ser el delator dels “Sense Nom” i de Pere Boadas en l’atemptat contra l’empresari Barret. El principal sospitós de la mort de Ferrer va ser Pere Boadas que va ser inclús detingut. Però la falta de proves va fer que tornessin a alliberar a Boadas.

L’octubre de d’aquell 1919 es fundaven a Barcelona els anomenats “Sindicats Lliures” per fer competència a la CNT catalana i intentar aturar la seva línia revolucionària. Els principals fundadors dels Sindicats Lliures foren els carlins mellistes, Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras, i el carlí jaumista Salvador Anglada, entre altres. Tenien el suport de La Lliga Regionalista de Catalunya, la patronal, els militars, la policia i el govern monàrquic espanyol. Els Sindicats Lliures foren un niu de pistolers patronals que s’enfrontaren durant anys pels carrers de Barcelona contra membres de la CNT catalana.


El relat de que passà en els següents anys fins el 1923, amb nombrosos tirotejos i centenars de morts pels carrers de Barcelona i voltants, i les circumstàncies polítiques en que passà tot, donaria per moltes pàgines i seria motiu d’un altre escrit més complert i l’objectiu principal d’aquest escrit és estudiar qui van ser aquells pioners dels grups d’acció anarcosindicalistes al voltant dels anys 20 a Barcelona.


L’espiral de violència entre els dos bàndols va fer sorgir a Barcelona i voltants nombrosos activistes i pistolers per les dues bandes, bastant coneguts en la seva època i que mereixerien una llarga llista i un estudi a part.


Mentre passà allò, la majoria dels membres dels “Sense Nom”, aquells pioners del pistolerisme anarcosindicalista barceloní, en el futur formarem part important dels grups d’acció anarcosindicalistes catalans, participant intensament en aquell pistolerisme que s’enfrontava amb el de la patronal, mentre centenars de sindicalistes armats seguien el seu exemple a Catalunya en els següents anys. A continuació el que varen fer alguns dels originals de “Els Sense Nom”.


Pere Boadas i Rivas va seguir participant en atemptats i va ser detingut un altre cop el febrer de 1921. Fou alliberat a finals de 1922 en un època que el governador Martínez Anido fou ja acusat oficialment de promocionar el pistolerisme patronal i destituït, cosa que portà a un alliberament de molts activistes, en un intent del nou govern de pacificar la situació, intent per altra banda fallit. El 1923 Pere Boadas va participar en nombrosos atemptats en contra de pistolers de la patronal i va ser detingut el 1924 a Barcelona. El 1927 fou alliberat com a pres governatiu però amb processos oberts. Davant d’una nova i imminent detenció pels processos que tenia oberts, Pere Boadas va fugir a França el 1927 i el 1928 va anar a l’Uruguai o va es van unir a un grup anarquista d’acció liderat per l’argentí Miguel Arcángel Roscigno. Aquell mateix 1928 Pere Boadas i dos anarquistes catalans, Pere Navarro i Agustí Casanova, juntament amb dos anarquistes argentins, els germans Moretti, van protagonitzar un intent d’atracament a Montevideo a una casa de canvi de moneda que va acabar amb un sagnant tiroteig amb 3 morts. Van ser tots detinguts poc dies després. El 1931 Pere Boadas i els dos altres anarquistes catalans, ajudats des de l’exterior pel famós anarquista argentí Miguel Arcángel Roscigno, van fugir de la presó. Boadas però fou detingut un altre cop uns mesos després a Buenos Aires i fou extradit a l’Uruguai, restant a la presó fins el 1953, uns 25 anys en total. Pere Boadas va ser durant molt temps un referent pels anarquistes d’Uruguai.


Medir Martí i Augé, malgrat participar intensament en els grups d’acció durant aquells anys, no fou detingut fins el 1924. Medir Martí liderava els grups armats del barri de Gràcia i va ser ell qui va escollir als pistolers anarcosindicalistes Pere Mateu, Lluís Nicolau i Ramon Casanellas, perquè matessin al president del govern espanyol Eduardo Dato, fet ocorregut el 8 de març de 1921, atemptat organitzat principalment per Ramon Archs i Serra, secretari general de la CNT catalana en la clandestinitat des de finals de 1920, substituint a Salvador Seguí que fou empresonat. Medir Martí fou detingut finalment el 1924 i no sortí de la presó fins que vingué la república el 1931.


Pere Vandellós i Romero, a partir de 1920, va ser juntament amb Ramon Archs, un dels principals caps dels grups d’acció anarcosindicalistes catalans, sent també un dels organitzadors de l’atemptat contra el president del govern Eduardo Dato. Tant Ramon Archs com Pere Vandellós van ser morts per la policia amb la llei de fugues el 26 de juny de 1921.


Eduard Lara i Oliver, després del desmantellament de “Els Sense Nom”, no va seguir amb els grups d’acció. Durant el 1921, en que la CNT fou prohibida, s’afilià als Sindicats Lliures, el enemics dels Sindicats Únics de la CNT i va treballar de vigilant nocturn d’una empresa. No se sap si s’hi va afiliar per poder seguir treballant, cosa habitual a l’època, o per convenciment. Va morir tirotejat quan teòricament volien atracar l’empresa en la que treballava de vigilant nocturn a Barcelona el 22 de febrer de 1922, encara que evidentment hi ha moltes especulacions sobre la seva mort. Va ser mort per sicaris de la patronal en venjança pels atemptats de 1917? Per membres de la CNT perquè s’havia passat als Sindicats Lliures? Realment va ser un tiroteig en un simple intent d’atracament, ja que era vigilant nocturn? Una mort bastant misteriosa ja que no van identificar mai als agressors.


Carles Anglès i Corbella, es va encarregar durant aquells anys del finançament dels grups armats, recaptant quotes o organitzant atracaments. El més famós i sonat el del tren de les nòmines que anava de Madrid a Alacant passant per Barcelona l’1 de setembre de 1922. Carles Corbella va organitzar juntament amb Ramon Recasens i set activistes més l’atracament al tren a l’estació del Poble Nou de Barcelona. Tot acabà amb un tiroteig amb la policia i l’exèrcit, que custodiaven el tren, i amb la mort de l’anarcosindicalista Victor Quero i dos vigilants del tren. Ramon Recasens va resultar ferit de bala però també va fugir. Els altres van aconseguir fugir amb les 149.000 pts. de l’atracament, una passada per l’època. Tots van ser detinguts per la policia espanyola o francesa menys Carles Anglès i Corbella i Ramon Recasens i Miret, que van aconseguir refugiar-se a França amb el botí que destinaren als anarcosindicalistes.

Entre 1918 i 1923, van haver-hi centenars de morts i milers de ferits en els tirotejos entre pistolers anarcosindicalistes i els de la patronal, a part de tirotejos amb policies i altres atemptats a polítics a Catalunya, especialment a Barcelona i voltants. A part de les nombroses causes socials i polítiques que va portar a tot això i que evidentment són diverses, l’origen en el temps d’aquell pistolerisme va ser la dura i sagnant repressió de la vaga d’agost de 1917 per part del govern i els empresaris i el sorgiment dels “Sense Nom” per respondre a tot allò atacant als patrons més repressius.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2023 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid