Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
MEMÒRIA HISTÒRICA
1902-1909 L’origen del lerrouxisme i el seu enfrontament amb el catalanisme i l’anarquisme català

Article de Josep A. Carreras

15/08/2016 Memòria històrica

ELS ORIGENS DE LERROUX


Alejandro Lerroux, nascut a La Rambla (Córdoba) el 1864 on va estudiar Dret encara que no va acabar la carrera i fill d’un militar, el 1887 es va traslladar a Madrid entrant a militar en el Partido Republicano Progresista (PRP), que era un partit fundat i liderat per Manuel Ruíz Zorrilla des del seu exili a París el 1880. El 1890 Lerroux ja era redactor del diari “El País” l’òrgan del PRP.


Manuel Ruíz Zorrilla, el fundador del PRP, era un ex monàrquic que havia donat suport al partit del general Prim des de 1868 i que va ser l’últim president del govern espanyol abans de que hagués d’abdicar el rei Amadeo de Savoia, fet que va dur a la I República el 1873. Ruíz de Zorrilla, no va voler saber res de la I República i es va autoexiliar a Portugal, però quan es va restaurar la monarquia borbònica el 1874 després d’un cop d’estat del general Martínez Campos es va fer republicà.


Ruíz de Zorrilla va estar fins l’any de la seva mort el 1895, auto exiliat voluntàriament a París, ja que des de 1880 tenia permís per tornar a l’Estat Espanyol, intentant conspiracions republicanes contra la monarquia que normalment es quedaven sobre el paper i eren descobertes abans de començar, tret de la de 1883, en que uns pocs militars van ser detinguts en un intent a l’interior, sent 5 d’ells afusellats. Però malgrat que Ruíz Zorrilla no es va moure del seu còmode exili de París i les seves conspiracions pràcticament eren més teòriques que pràctiques, va agafar fama de conspirador, cosa que li va donar una certa popularitat.


Una de les característiques de Manuel Ruíz Zorrilla era que, com a ex monàrquic liberal seguidor de Prim, tenia una ideologia liberal i allunyada de l’esquerra, malgrat que tenia un alt grau de laïcisme, que feia que no comptés mai amb el moviment obrer per les seves conspiracions sinó amb militars d’ideologia republicana i a la vegada també tenia un fort sentiment patriòtic espanyol, que feia que estigués en contra del federalisme i catalanisme.


Allò d’alguna manera quadrava amb el republicanisme espanyolista de Lerroux, que sempre havia estat present en els orígens del seu partit el PRP de Ruíz Zorrilla.


A rel de la repressió forta contra l’anarquisme català, iniciada sobre tot des dels atemptats de Barcelona contra el general Martínez Campos i del Liceu de 1893 i sobre tot després del sagnant i indiscriminat atemptat contra la processó del Corpus del carrer Canvis Nous el 1896, aquest últim segurament fet per algun provocador i que va dur al famós Procés de Montjuic, que van provocar centenars de llargs empresonaments de quasi tots els personatges importants de l’anarquisme català i d’alguns republicans i l’execució d’un total de 13 anarquistes a Barcelona, nombrosos líders republicans de totes tendències es van solidaritzar des de la seva premsa amb els represaliats anarquistes catalans.


Alejandro Lerroux no va ser menys i primer des del diari que dirigia “El País” el 1896 i després des del nou diari madrileny “El Progreso”, fundat per Lerroux el 1897, també es va solidaritzar amb els anarquistes represaliats a Catalunya.


Lerroux va deixar escriure en el seu nou diari “El Progreso” a l’anarquista Joan Montseny, que va començar a signar els articles com Federico Urales i al republicà obrerista i catalanista Pere Coromines, ambdós també detinguts durant un any a rel de l’atemptat del carrer Canvis Nous de 1896.


Lerroux, mantenia el seu to espanyolista des del seu diari el Progreso, però va fer un gir obrerista, a diferència de que havia set el seu líder de partit Ruíz Zorrilla, ja que el seu suport a la repressió contra l’anarquisme català, cosa que per altra banda havien fet tots els republicans, li va fer veure que aquest era el camí per guanyar-se més suports populars.


Malgrat tot, durant la batalla final en que Espanya va perdre la guerra en que es va independitzar Cuba el 1898, Lerroux a la vegada que donava suport als anarquistes represaliats, feia grans lloances patriòtiques des de “El Progreso” al l’exèrcit espanyol que lluitava Cuba. Un cop Cuba va aconseguir la independència aquell 1898, allò va quedar momentàniament oblidat per a molts, quan Lerroux va incrementar el seu populisme obrerista, encara que allò ja hagués hagut de ser un avís de les seves intencions.


Aquell suport de Lerroux als represaliats de l’anarquisme català, li va donar un cert prestigi a a Catalunya, cosa que tres anys després li obriria les portes entre els obreristes i republicans catalans quan va venir a viure a Catalunya el 1901, sent Joan Montseny i Pere Coromines, els que van ajudar a Lerroux a introduir-se a Catalunya.

ELS PARTITS CATALANISTES AL COMENÇAR EL SELGE XX


El catalanisme i el sobiranisme català començava el segle dividit entre diversos grups, alguns republicans catalanistes esquerrans i catalanistes, alguns d’aquests liderats per Josep Roca i Roca, Josep Maria Vallès i Ribot i l’històric cap del Partit Republicà Demòcrata Federal (PRDF) Francesc Pi i Maragall i altres catalanistes conservadors representats per la recentment fundada Lliga Regionalista de Catalunya, liderada entre altres per Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.

Per altra banda els foralistes monàrquics carlins, que havien provocat 3 guerres al segle XIX, ens mantenien com a partit, encara que s’apropaven a les posicions de la recentment fundada Lliga Regionalista de Catalunya. Cal ressaltar que Francesc Pi i Maragall moriria el novembre de 1901.


Durant l’última part del segle XIX, s’havia intentat ja una unió entre els nacionalistes catalans de dretes i d’esquerres tant dins del Centre Català el 1882, impulsat per Valentí Almirall, un republicà nacionalista català i d’esquerres i que havia participat en l’organització de revoltes armades dels federals en anys anteriors, com posteriorment dins de la Unió Catalanista el 1891. Però les diferències ideològiques i de tàctiques de lluita van fer que fracassés aquella unió. Unió Catalanista, un cop ser abandonada pels conservadors que fundaren la Lliga Regionalista de Catalunya i sectors carlins, va quedar el 1901 com un grup clarament independentista d’esquerres liderat per Domènec Martí i Julià.

LA VAGA GENERAL DE 1902 I LA SEVA REPRESSIÓ APROFITADA PER LERROUX


A finals de 1901 els sindicats gremials catalans dins del sector del metall i amb el suport d’altres sindicats gremials, preparaven una vaga general per demanar les 9 hores de treball. Aquella vaga es va preparar amb l’ajuda de la revista “La Huelga General” fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia, que va crear la revista a finals de 1901 especialment per promocionar la vaga del ram del metall i a la vegada els feia de portaveu. Ignasi Clarià, que era un militant anarquista, era el director de la revista de Ferrer i Guàrdia “La Huelga General”. Ferrer i Guàrdia era un pedagog que havia evolucionat cap a l’anarquisme i que aquell mateix 1901 també havia fundat l’Escola Moderna, que pretenia introduir entre els infants uns valors obreristes, anticapitalistes, anticlericals i feministes.


Alejandro Lerroux, recentment arribat a Barcelona el 1901, donat el seu prestigi pel seu suport als represaliats anarquistes catalans el 1896 i amb l’aval de Joan Montseny i Pere Coromines, com abans s’ha esmentat, li va ser fàcil congeniar amb Francesc Ferrer i Guàrdia amb qui va col·laborar en la seva revista “La Huelga General” a finals de 1901.


La vaga general iniciada el 17 de febrer de 1902 va acabar amb incidents i amb un alt nombre de morts, la majoria obrers, però també alguns membres de la policia i l’exèrcit, encara que les autoritats, que exercien censura de premsa, sols van reconèixer 12 morts quan la xifra fou molt superior. Els treballadors van haver de tornar a la feina sense haver aconseguit res i amb una forta repressió contra els sindicats gremials, molts dels quals van ser prohibits durant un temps. Lerroux però, quan va començar la vaga i els incidents era “casualment” a Madrid.


Alguns líders anarquistes, com la ja en aquells moments històrica anarcosindicalista Teresa Claramunt, una de les detingudes i torturades durant el Procés de Montjuic de 1896-97, Joan Baptista Esteve (conegut com Leopoldo Bonafulla) i Mariano Castellote, havien participat en mítings i propaganda per promocionar la vaga, però malgrat tot, els sindicats gremials catalans no estaven units orgànicament i havien perdut la direcció dels caps anarcosindicalistes per la repressió a rel del Procés de Montjuic, cosa que va ser determinant pel fracàs final de la vaga.


Un jove anarquista anomenat Salvador Seguí el 1902 liderava un grup d’acció anomenat “Els Fills de Puta”, que es va fer notar en els incidents i tirotejos de la vaga general a Barcelona de febrer de 1902.


Amb els sindicats desmantellats i sense fons econòmics, Alejandro Lerroux va iniciar un finançament a alguns sindicats gremials, que inicialment semblava ajudar-los, però en realitat el que volia era així dominar ell el món sindical català. En aquells moments Lerroux ja usava un llenguatge pseudorevolucionari, incendiari, demagògic i anticlerical, que encara va fer que es més popular en àmplies capes del proletariat català.


No obstant això, ja el mateix 1902, la històrica anarquista i sindicalista Teresa Claramunt, una de les impulsores de la vaga de 1902 i Joan Montseny, un dels introductors de Lerroux en el mon obrerista de Barcelona, ambdós represaliats pel Procés de Montjuic, van ser els primers anarquistes que ja el 1902 van denunciar que Lerroux feia demagògia i que sols volia atraure als sindicalistes en benefici de la seva carrera política i acabar amb el sindicalisme independent.


El 1903 va es fundar el partit Unió Republicana (UO), que era una unió de diversos partits republicans per tenir més força electoral, liderada des de Madrid per l’històric republicà andalús Nicolàs Salmeron, nascut a Alhama La Seca (Almeria), tenint a Catalunya a Josep Roca i Roca com a principal líder, el qual era de tendència clarament catalanista.

Unió Republicana a Catalunya tenia militants i dirigents tant catalanistes, com el mateix Josep Roca, Francesc Layret i un jove Lluís Companys, entre altres, com espanyolistes, sector liderat per Alejandro Lerroux.


A Catalunya, els independentistes d’esquerres de la Unió Catalanista liderada per Martí i Julià i un sector de l’antic Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), liderat a Catalunya per Josep Maria Vallès i Ribot, no van voler entrar a Unió Republicana donat que suposava un cert sucursalisme respecte als republicans espanyols.

ELS GRUPS ANARQUISTES CATALANS ES REORGANITZEN


El 1903, després aquella forta repressió sindical a rel de la vaga de 1902, que encara semblava enfonsar més el sindicalisme i l’anarquisme català, que ja estava molt malmès després de la repressió a causa dels atemptats de finals del segle anterior culminada el 1897 en el procés de Montjuic, un grup d’anarcosindicalistes i d’anarquistes d’acció, per respondre a tot això, van crear a Barcelona un grup anomenat “Centre d’Estudis Socials” (CES) que sota aquest nom aparentment sols cultural, aviat es van adherir a l’Associació Internacional Antimilitarista (AIA), un organisme obrerista i revolucionari que es creà en un congrés d’antimilitaristes revolucionaris fet a Holanda, que propugnava la rebel·lió armada contra els estats i els militars.


Alguns dels destacats membres d’aquell Centre d’Estudis Socials (CES) eren entre altres, Salvador Seguí i Rubinat, Joan Rull i Queraltó, Eduard Aviñó i Torner, Alfred Picornell, Marià Castellote, Amadeu Lluan i Targa, Samuel Torner, Josep Negre i Oliveras, Josep Arbós i Buxó, Francisco Miranda Concha, Jesús Navarro i Botella, Manuel Navarro i Selma, Tomás Herreros, J. Comas, Enric Pujol i Ambrós, Eduard Aviñó i Torner, Francesc Cardenal, J. Coca, Francesc Serra, Joaquim Corominas, Pere Soteras, Pere Bernadas, Joan Torras, Enric Campany, Francesc Prats, Sebastià Vidal, Carles Taberner i Julia Iborra i Planelles.


Alguns membres del “Centre d’Estudis Socials” (CES) pel seu compte van decidir passar a l’acció i atacar als caps de la repressió policial contra els sindicalistes. El 18 d’octubre de 1903 l’anarquista del CES Eduard Aviñó i Torner va col·locar una bomba dins de l’escala i davant de la porta del cap de la policia de Barcelona Lleó Antoni Tresols, que ja feia bastants anys que participava de manera destacada en la repressió contra els anarcosindicalistes catalans. Tresols va resultar il·lès i la policia, que ja sospitava d’Eduard Aviñó al qui li feien seguiment des de feina temps, va anar a detenir-lo a casa seva, però ja havia fugit, i allí hi van trobar un bon nombre d’armes i material per fabricar bombes.


Mateu Morral i Roca, de família acabalada i fill d’un important empresari tèxtil de Sabadell, era a la vegada el director de la fàbrica del seu pare i un anarquista partidari de l’acció directa, com és veu un cas curiós d’anarquista d’acció. Mateu Morral va conèixer a Ferrer i Guàrdia aquell 1903 i va passar a ser un dels seus principals col·laboradors dins de l’Escola Moderna.


Mateu Morral amb l’excusa de viatjar per negocis, contactava amb diversos anarquistes d’acció europeus i en un dels seus viatges per Europa, havia conegut a l’anarquista belga Gustave Maurice Bernardon, que era especialista en fabricar un nou tipus de bombes de rellotgeria que retardaven més l’explosió i amb nous productes químics. Morral havia aprés a fabricar aquelles bombes i un temps després va introduir a Bernardon als grups anarquistes dins del Centre d’Estudis Socials (CES), a alguns dels quals els va ensenyar a fabricar les noves bombes.


Es dona la circumstància de que Gustave Maurice Bernardon a l’arribar a Barcelona al 1904 es va instal·lar inicialment a casa de Joan Rull i Queraltó, un dels activistes del CES, i això li va permetre ser un dels que va aprendre primer i millor la fabricació del nou tipus de bombes de rellotgeria amb més retard. Joan Rull seria famós un temps després com a confident policial i per realitzar atemptats provocació, com veurem més endavant.


Però mentre alguns anarquistes del CES compraven armes i aprenien a fabricar sofisticades bombes, en part finançats per Mateu Morral, altres, com Salvador Seguí, que inicialment també eren d’acció, van abandonar aquesta línia i es van voler centrar en fer renéixer el sindicalisme combatiu. El març de 1904 Salvador Seguí juntament amb l’anarquista Josep Negre i el socialista Antoni Badia i Matamala, van ser els principals impulsors del primer intent de formar un sindicat independent unitari de caire revolucionari a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona (ULSOB). Però en aquells moments, a part de arribar a alguns acords per algunes reivindicacions concretes, no s’aconseguí un consens entre les diferents societats gremials obreres per formar un organisme conjunt consistent.

ESCISSIÓ DINS DE LA LLIGA REGIONALISTA


L’abril 1904 es va produir una visita del rei a Barcelona organitzada pel president del govern Antonio Maura del Partit Conservador. La monarquia amb aquella visita pretenia guanyar-se simpaties entre la població catalana a on els partits monàrquics tenien molts pocs vots. Els republicans de totes tendències i al catalanisme conservador de la Lliga triomfava per sobre dels partits dinàstics.


Tots els republicans catalans i inicialment la Lliga Regionalista van acordar fer un boicot a la visita reial i no anar a rebre a Alfonso XIII, en protesta per la política de la monarquia envers a Catalunya. Molts balcons i finestres de Barcelona eren plenes de banderes catalanes per “rebre” al rei, en forma de reivindicació i protesta.


Però al segon dia de la visita del rei, el 7 d’abril de 1904, Francesc Cambó va trencar lo acordat tant amb els republicans com amb el seu propi partit i va anar a entrevistar-se amb el rei per fer-li saber les seves queixes per la situació d’espoli fiscal de Catalunya i de la necessitat d’una autonomia. Allò va precipitar la divisió dins de la Lliga Regionalista encapçalada per Jaume Carner, Joaquim Lluhí, Santiago Gubern i Eduard Calvet entre altres, que eren del sector més esquerrà dins la Lliga, que van acusar a Cambó i als que li donaven suport de ser més monàrquics que republicans a l’haver trencat el boicot contra la visita del rei.


Però aquella visita del rei Alfonso XIII a Barcelona va culminar amb un intent d’atemptat contra el president del govern, quan el 14 d’abril de 1904 l’anarquista català de 19 anys Joaquim Miquel Artal va apunyalar al president del govern Antonio Maura, que anava amb un altre cotxe darrera del rei, el qual era més inaccessible, davant de l’església de la Mercè de Barcelona. El president Maura va resultar ferit lleument ja que Joaquim Miquel Artal va ser detingut immediatament.


Poc després va venir l’escissió dins de La Lliga Regionalista de Catalunya, degut a aquella rebuda que Francesc Cambó havia fet al rei Alfonso XIII a Barcelona, quan el seu propi partit juntament amb els partits republicans havien decidit un boicot. De totes maneres allò va ser la guspira, ja que els sectors de centre esquerra dins de La Lliga ja feia un temps que dissentien de que el partit catalanista per excel·lència fos cada cop més conservador, veient la necessitat de donar una alternativa d’esquerres al catalanisme.


Aquell grup que s’escindí de la Lliga Regionalista, encapçalat principalment per Jaume Carner, Joaquim Lluhí, Santiago Gubern i Eduard Calvet al que si afegiren altres republicans catalanistes d'altres procedències, van fundar aquell any 1904 un grup anomenat “El Poble Català”, que ja separat de la Lliga i sense encara ser un partit polític van fundar amb el mateix nom del grup el diari "El Poble Català", de caràcter esquerrà, anticlerical i catalanista, que els feia de portaveu i es dirien dos anys després Centre Nacionalista Republicà (CNR), ja com a partit polític. La incorporació a “El Poble Català” republicans molt més esquerrans d’altres procedències com Pere Coromines i Antoni Rovira i Virgili, li va donar un caire més obrerista.

ESCLATEN MÉS BOMBES A BARCELONA


El 4 de setembre de 1904 algú col·locar una bomba de rellotgeria en un lavabo de les Rambles, segons sembla amb la idea de que li esclatés a la policia quan l’anés a recollir. La policia la va portar al Palau de Justícia i allí va explotar per sorpresa sense causar víctimes de miracle. La policia, que seguia molt de prop als membres del Centre d’Estudis Socials (CES) a través de confidents o infiltrats, un d’ells anomenat Manuel Navarro i Selma, va acusar de la col·locació de la bomba a l’anarquista Jesús Navarro i Botella nascut a Torrevella (Alacant) i al barceloní Joan Rull i Queraltó.

Jesús Navarro va poder fugir a París ajudat per Francesc Ferrer i Guàrdia però Joan Rull fou detingut. Joan Rull però, va ser absolt uns mesos després per falta de proves, al·legant el seu advocat que havia set víctima d’un muntatge policial, malgrat que hi havia bastantes evidències de la participació de Rull.


El 17 de novembre de 1904 van col·locar una bomba al carrer Ferran cantonada Plaça Sant Jaume amb el que semblava un atemptat contra l’ajuntament de Barcelona, però que va matar a tres transeünts, Sebastià Llupià, empleat de l’ajuntament, Joan Serra i Falgueras i Josep Mª Soujol, causant a més 18 ferits.


Aquest últim atemptat, del que no es va saber mai l’autor, despertava també algunes sospites de que també hi havia provocadors que feien atemptats indiscriminats a part dels que feien els anarquistes.


Per aquella època Mateu Morral, un dels principals finançadors dels grups d’acció, estava allunyat d’aquella estratègia de bombes trampa de carrer, pel perill de que fos una estratègia aprofitada per provocadors i va impulsar l’estratègia d’atacar a la cúpula del poder, sent un dels organitzadors i participant d’un atemptat contra el rei Alfonso XIII en la seva visita a París.

La nit del 31 de maig de 1905 va esclatar a París una bomba contra el carruatge de cavalls en el que hi anava el rei Alfonso XIII i el president de la República de Francesa Émile Loubet, significat també per la seva persecució contra alguns grups anarquistes dins de França, país també prolífic en atemptats anarquistes als anys anteriors. Van haver-hi diversos ferits entre el públic i l’escorta però els dos caps d’estat van resultar il·lesos.


Alguns dels participants en el complot d’aquell atemptat de París contra el rei d’Espanya van ser entre altres, Mateu Morral i Roca, Eduard Aviñó i Torner, que era aquell anarquista fugit després de l’atemptat fallit contra el cap de policia de Barcelona el 18 d’octubre de 1903, l’anarquista valencià Jesús Navarro i Botella, que era un dels acusats, juntament amb Joan Rull i Queraltó, de la col·locació de la bomba de rellotgeria que esclatà en els Palau de Justícia de Barcelona i que havia fugit a París ajudat per Ferrer i Guàrdia, l’anarquista andalús Pedro Vallina Martínez, que era amic de Mateu Morral i els anarquistes valencians Fermín Palacios i Joan Martí i el basc Alfredo de la Prada, entre altres, com l’anarquista francès Charles Malato i l’anglès Bernard Harvey, Alguns van ser detinguts a París i altres van poder fugir com Mateu Morral, Eduard Aviñó, Joan Martí i Alfredo de la Prada.


Mateu Morral no estava fitxat i sols va ser detectada la seva presència a París amb els autors de l’atemptat un anys després quan ja era mort i va ser quan els testimonis de París el van relacionar.


Durant la primera part d’aquell 1905 la policia havia detingut a Barcelona a nombrosos anarquistes, la majoria d’ells integrants del Centre d’Estudis Socials (CES), sobre tot a rel primer d’un tiroteig entre anarquistes i la policia després d’un míting celebrat el 3 de març al Palau de Belles Arts de Barcelona, que provocà la detenció de nombrosos membres del CES i després, el maig d’aquell 1905, pel descobriment de nombroses bombes amagades a en un local de Barcelona pel fou detingut Alfred Picornell, com el responsable d’amagar les bombes i Amadeu Lluan, entre altres membres del CES. Un any després Alfred Picornell va afirmar que havia set Mateu Morral qui li havia proporcionat les bombes, quan Morral ja era mort, per tant no va ser una delació.


A Alejandro Lerroux li va faltar temps per interessar-se per alguns d’aquells detinguts anarquistes des de la premsa i amb alguna assistència en advocats. Lerroux incrementava el seu llenguatge anarquitzant i fent demagògia amb els grups d’acció anarquista, com intentant demostrar que per sota ma i tenia quelcom que veure però en realitat ni ell ni cap dels seus correligionaris es va integrar mai amb cap grup d’acció anarquista. Aquella ambigüitat li servia a Lerroux per intentar mostrar-se com un líder revolucionari, mentre a la vegada no tenia res a témer per ser detingut, donat que en realitat no tenia res a veure amb aquells grups i mantenia la seva amistat amb alguns caps del Partit Liberal dinàstic i del Partit Conservador, que secretament es mostraven favorables a la seva tàctica d’intentar atraure als obrers catalans cap a l’espanyolisme.


Uns mesos després del fallit atemptat de París contra el rei d’Espanya, el 3 de setembre de 1905 cap a les 12.15 h. va esclatar una altra bomba a la Rambla de les Flors de Barcelona col·locada de manera indiscriminada i que va matar a dos joves floristes, les germanes Pepita Rafà i Rosita Rafà, causant a més 24 ferits.


Alguns d’aquells atemptats fets a Barcelona, sobre tots els indiscriminats amb víctimes innocents com aquell que va matar a les dues floristes de la Rambla de les Flors, començava a crear alguns dubtes entre alguns activistes anarquistes, ja que molts no trobaven gaire revolucionari deixar una bomba al carrer perquè esclatés entre els transeünts.


Alguns dels líders de l’original comitè anarquista antimilitarista dins del Centre d’Estudis Socials (CES), van començar a criticar aquestes pràctiques, acusant als autors o de provocadors o de activistes massa impulsius que no sabien usar les bombes de rellotgeria. L’anarquista del comitè antimilitarista original Tomás Herreros va inclús iniciar una investigació interior i amb la intenció de trobar provocadors i denunciar-los a la policia si els descobria.

CREACIÓ DE SOLIDARITAT CATALANA I NAIXEMENT DEL LERROUXISME


El 25 de novembre de 1905 uns cent militars dirigits per uns oficials van assaltar i cremar les redaccions de les publicacions del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya, ambdós de tendència catalanista conservadora i properes a la Lliga Regionalista. La causa va ser que el Cu-Cut!, que era un setmanari satíric, va publicar un acudit en que es mofava de les derrotes de l’exèrcit espanyol.


Però davant de les protestes contra l’actuació dels militars el govern, enlloc de castigar-los, per pressions de la mateixa cúpula militar va aprovar a principis de 1906 l’anomenada la Llei de Jurisdiccions, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols i a l’exèrcit, podent ser qualsevol detingut o processat simplement per aquest motiu. El nou president del govern Segismundo Moret del Partit Lliberal, havia set el que havia signat la Llei de Jurisdiccions, després de substituir en el càrrec al també liberal Montero Ríos, que havia set forçat a dimitir per la cúpula militar al estar en contra del decret.


La impunitat que representava això contra futures accions violentes dels militars va aixecar moltes protestes a Catalunya, no sols entre els catalanistes conservadors, sinó entre els catalanistes republicans d’esquerres i dels mateixos sectors obreristes.


Com a resposta a això, tots els partits catalanistes i republicans de totes tendències van decidir el gener de 1906 constituir una coalició electoral unitària a Catalunya per afrontar les següents eleccions que vinguessin, per plantar cara a la creixent agressió espanyolista i militar contra Catalunya.


Aquesta coalició es va dir Solidaritat Catalana i els partits que la formaren i els seus principals caps eren els conservadors de La Lliga Regionalista de Catalunya liderada per Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba. Unió Republicana (UR) liderada Nicolás Salmerón i Josep Roca i Roca. Les restes que quedaven de l'antic Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) liderat per Josep Maria Vallès i Ribot. El Centre Nacionalista Republicà (CNR) liderat entre altres per Jaume Carner i Romeu, Joan Lluhí i Santiago Gubern, Pere Coromines i Antoni Rovira i Virgili. També participaren en Solidaritat Catalana un grup de republicans independents catalanistes encapçalats per Amadeu Hurtado.

També els foralistes monàrquics del Partit Carlí liderats per Miquel Junyent i Rovira. Finalment també formaren part de la coalició catalanista els independentistes d’esquerres de la Unió Catalanista liderats per Domènec Martí i Julià. També el tinent coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià va abandonar l’exèrcit per unir-se a títol personal Solidaritat Catalana.


Solidaritat Catalana era una amalgama d’ideologies molt diferents i contradictòries, però unides per una futura coalició electoral amb uns mínims comuns que eren l’autonomia de Catalunya i la demanda de derogació de la Llei de Jurisdiccions, que donava carta blanca als militars a Catalunya i arreu de l’estat.


Va ser en aquell moment en que el polític republicà andalús Alejandro Lerroux va destapar del tot el fenomen que conegut com lerrouxisme que ve del seu nom. Lerroux vivia a Barcelona des de 1901 i des de 1903 pertanyia a Unión Republicana, partit en el que hi convivien tendències tant de republicans catalanistes com més espanyolistes. Lerroux portava un temps atraient a un bon nombre d’obrers catalans amb els seu discurs pseudorevolucionari, incendiari, demagògic, populista i ja amb alguns tocs d’anticatalanisme. Però a rel de l’atac violent dels militars a les dos revistes satíriques el 1905 abans esmentat i la posterior Llei de Jurisdiccions, Lerroux va mostrar solidaritat amb els militars, tot i elogiant el seu “valor” en la guerra colonial de Àfrica i el seu patriotisme espanyol.


Allò ja va posar en guàrdia a alguns líders anarcosindicalistes, que veien en Lerroux a un personatge que els volia prendre el terreny en la seva construcció d’un sindicalisme independent i combatiu a Catalunya, per ser ell que dominés el món sindical des del seu moviment republicà, demagògic però ideològicament molt ambigu i amb un patriotisme espanyol que no els quadrava com aigua gaire clara als líders dels anarcosindicalistes catalans, com diu el valencià Josep Negre, un dels impulsors de l’anarcosindicalisme català en aquells anys, en les seves memòries.


Alejandro Lerroux, que no volia saber res de coalicions catalanistes, aquell 1906 es va separar de Unión Republicana (UR), que malgrat estar liderada des de Madrid pel també andalús Nicolás Salmeron, s’havia unit a Solidaritat Catalana amb el vistiplau del mateix Salmerón. Lerroux va atraure en la seva escissió de UR principalment a membres de les anomenades “Fraternidades Republicanas”, un grup espanyolista promogut per ell mateix que fins llavors era dins de la secció catalana de la UR.


El fet de que dins de Solidaritat Catalana hi haguessin partits tant d’esquerres com de dretes, com La Lliga i els Carlins, va ajudar a que Lerroux inclogués a més de la seva demagògia populista i obrerista, el discurs de que el catalanisme en el seu conjunt era de dretes i antiobrer, naixent el fenomen conegut com lerrouxisme. Allò va ajudar també a que un bon nombre d’obrers catalans seguissin creient més en Lerroux, malgrat que els líders anarcosindicalistes, si bé també estaven en contra de La Lliga i els Carlins, ja li havien fet una creu a Lerroux, al que veien com un manipulador que volia dominar els sindicalisme independent català.

L’ANARQUISME CATALÀ DESPRÉS DE L’ATEMPTAT DE MATEU MORRAL


Mentre, el 31 de maig de 1906 Mateu Morral tirava des d’un balcó una potent bomba que havia fabricat ell mateix, contra la carrossa en la que hi anaven el rei Alfonso XIII i la reina Victoria Eugenia de Battenberg, poc després de la seva boda a Madrid. Els reis va resultar il·lesos, però van morir 32 persones, entre militars (14), policies i gent del públic que aclamava als reis. Dos dies després Mateu Morral era localitzat prop de Torrejón de Ardoz (Madrid) i després de matar d’un tret a un guàrdia que l’anava a detenir es va suïcidar d’un tret.


Mateu Morral, malgrat ser anarquista radical, havia participat en manifestacions convocades per Solidaritat Catalana per protestar en contra de la Llei de Jurisdiccions, com diu en les seves memòries el seu gran amic íntim des de petit i company de militància Albà Rossell.


També Mateu Morral havia publicat poc abans de l’atemptat un follet sobre unes converses que havia tingut el febrer d’aquell any a París amb el republicà i ex militar Nicolás Estévanez, amb el títol de “Pensamientos Revolucionarios (Ley de Jurisdiccionses, catalanismo, etc.)". En aquest escrit una de les coses que diu Mateu Morral és que, donat el clima d’agitació catalanista a Catalunya, podria ser convenient una revolta separatista catalana feta de manera simultània amb una revolta camperola a Andalusia, fet que faria que l’haver de lluitar en dos fronts, seria més fàcil derrotar i acabar amb la monarquia espanyola.


Mateu Morral era anarquista radical, però la carta blanca donada pel govern espanyol als militars per actuar impunement a Catalunya, tant contra catalanistes com contra obreristes, va ser una de les principals causes que el van motivar per fer l’atemptat.

PRIMERS ENFRONTMENTS ENTRE ANARQUISTES I LERROUXISTES


Després d’aquell sagnant atemptat fallit de Morral i de la seva mort, que encara va dur a més detencions d’anarquistes, però sense arribar a la repressió i execucions de 1894-96, definitivament pràcticament tots els anarquistes i anarcosindicalistes van abandonar l’estratègia de les bombes i es van llençar a intentar crear el gran sindicat unitari i independent català, prenent com a punt de partida la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona (ULSOB). Aquestes societats obreres estaven liderades majoritàriament per anarcosindicalistes però amb un bon nombre d’afiliats, socialistes, republicans catalanistes, republicans lerrouxistes. Però en dos mítings fets el setembre de 1906 a Barcelona, alguns dirigents sindicals van criticar fortament a Lerroux pel seu intent de controlar les societats obreres catalanes, cosa que provoca les primers baralles entre lerrouxistes i anarquistes.


Lerroux fomentava les anomenades “Casas del Pueblo” a Barcelona, per atraure als obrers i fer propaganda de les seves candidatures electorals, amb un finançament de dubtosa procedència, encara que se sap que en bona part proporcionat per un dels caps del Partit Liberal dinàstic, Segismundo Moret, que era un gran amic de Lerroux des de feia temps, cosa provada per historiadors posteriorment trobant documents de partides de diners del govern a nom de Lerroux i per col•laboradors de Segismundo Moret en les seves memòries.


Algunes d’aquestes coses van ser les que van denunciar alguns sindicalistes en aquells mítings de la Unió Local de Sindicats Obrers de Barcelona (ULSOB), un celebrat el 2 de setembre de 1906 al teatre Condal de Barcelona i un altre uns dies després el 9 de setembre del mateix any en un altre local, cosa que va provocar la protesta dels lerrouxistes presents en els actes, acabant els dos mítings en fortes baralles entre anarcosindicalistes i lerrouxistes.


Alguns dels oradors anarquistes que van destacar en aquells mítings en que denunciaven les manipulacions de Lerroux van ser entre altres, Tomàs Herreros, un logronyès que vivia a Catalunya des de molt jove, un dels principals delegats del ram del metall de cognom Massip i el delegat dels barbers de cognom Olivé. Aquelles van ser les primeres baralles dels anarcosindicalistes catalans contra els lerrouxistes, però encara faltava poc que la tensió esclatés del tot.


No obstant això, si bé la majoria d’anarcosindicalistes estaven ja contra Lerroux, un bon nombre d’ex anarquistes catalans s’havien passat al lerrouxisme, encara enlluernats per la demagògia de Lerroux, com Ignasi Clarià, un ex col•laborador de Francesc i Guàrdia i ex director de la seva revista “La Huelga General”, També Josep Arbós i Buxó i Enric Pujol, dos ex destacats membres del “Centre d’Estudis Socials” (CES), s’havien apropat al lerrouxisme, fruit de la “feina” que feia Lerroux per captar militants afins seus. Tant els anarquistes més radicals des de la revista “Tierra y Libertat”, fundada per Joan Montseny, com els líders anarcosindicalistes criticaven fortament a aquells ex anarquistes passats al lerrouxisme, especialment a Josep Arbós, Enric Pujol i Ignasi Clarià, els quals donaven com argument que Lerroux no s’havia unit als sectors dretans com la Lliga o els Carlins com havien fet els republicans catalanistes d’esquerres dins de Solidaritat Catalana.


Malgrat el discurs anticatalanista i espanyolista de Lerroux, que barrejava amb el populisme, cosa que feia que com era normal atragués a alguns treballadors vinguts de fora de Catalunya, inclús a alguns funcionaris espanyolistes i també a alguns policies i militars, la veritat és que la immensa majoria dels seus seguidors eren treballadors catalans de soca rel, cosa que pot sorprendre a molts, però la demagògia pseudorevolucionària i populista de Lerroux, la seva creació de “Las Casas del Pueblo” com a centres obrers amb un fort finançament d’estranya procedència i aprofitant també l’antiobrerisme del sector dretà del catalanisme, com La Lliga i els Carlins, van fer possible aquesta atracció cap a Lerroux d’un bon nombre d’obrers catalans.


Cal reconèixer també que els catalanistes republicans d’esquerres, no van tenir en aquella època molta activitat obrerista de carrer, limitant-se principalment a donar suport al sindicalisme des de la premsa, però en general sense passar gaire més d’aquí. Mentre, Lerroux els prenia el terreny en la seva frenètica activitat de carrer i en creació de centres obrers de barri afins seus, i malgrat que el seu objectiu final era promocionar la seva carrera i idea política a través dels obrers catalans, la poca activitat obrerista dels republicans catalanistes d’esquerres és una autocrítica que es feren un temps després, per explicar com durant un temps s’havien deixat prendre el terreny pel republicanisme populista i espanyolista de Lerroux.


Molts d’aquells dirigents republicans catalanistes d’esquerres procedien de la petita burgesia i no dominaven gaire el contacte amb el món obrer ni estaven preparats per la lluita de carrer. Lerroux, sense ser tampoc de procedència obrera, era fill d’un militar i havia vingut a Catalunya amb la idea clara de d’atraure l’obrerisme català cap a l’espanyolisme populista, amb una estratègia premeditada clara i en part finançada per alguns membres dels partits dinàstics espanyols, com Segismundo Moret del Partit Liberal o Eduardo Dato del Partit Conservador, cosa reflectida en diversos documents que s’han trobat de partides de diners cap a Lerroux, d’aquí que Lerroux els prengués el terreny fàcilment als republicans catalanistes, ja que a part de que no estaven preparats per exercir d’obreristes tot això els va agafar per sorpresa.


Cal ressaltar que el cap del Partit Conservador dinàstic Antonio Maura, estava totalment en contra d’aquesta estratègia de promocionar l’obrerisme pseudorevolucionari i populista, per atraure’l cap a l’espanyolisme, al contrari del seu company de partit Eduardo Dato si participava d’aquesta estratègia juntament amb el cap del Partit Liberal Segismundo Moret.

BOMBES PROVOCACIÓ A BARCELONA I DETENCIO DE JOAN RULL


Després del sonat atemptat de Mateu Morral contra el rei el 31 de maig de 1906 a Madrid, uns mesos després entre desembre de 1906 i abril de 1907, van esclatar una sèrie de bombes indiscriminades a Barcelona causant nombrosos ferits innocents i la mort d’una dona el 8 d’abril de 1907. Aquells atemptats provocaren, a part del rebuig de tots els sectors polítics i sindicals, la sorpresa general tant dels caps dels anarquistes radicals com dels líders anarcosindicalistes, que cada cop s’allunyaven més de l’estratègia de les bombes per fomentar una unió sindicalista revolucionària, sent aquells atemptats indiscriminats molt perjudicials per la seva tasca sindicalista.


L’ajuntament de Barcelona va contractar a l’inspector de policia britànic Charles John Arrow a principis de juliol de 1907, donada la ineficàcia de la policia local i a conseqüència de les seves investigacions es va detenir com a culpables a Joan Rull i Queraltó, al seu germà Hermenegild Rull, a la seva mare Maria Queraltó i als altres còmplices Amadeu Trilla, Francesc Triguero, Raimon Burguet, Jaume Perales i Josep Perelló, aquest últim un carlí, cosa que no deixava de ser curiosa.


Joan Rull i Queraltó era un conegut ex anarquista d’aquell grup ja anomenat abans format a l’entorn del Centre d’Estudis Socials (CES) el 1903 i que ja havia set detingut el 1905 com a còmplice o autor d’alguns d’aquells atemptats amb bomba a Barcelona el 1904.


Però per sorpresa de tothom la policia va comunicar que Joan Rull havia fet els atemptats, no com anarquista, sinó per fer xantatge als governadors civils. Segons la policia Rull havia sortit de la presó el 1906 i havia contactat amb el compte de Güell, el qual li va donar feina i el va convèncer perquè li presentés al governador civil, el duc de Bivona, per fer de confident de la policia a canvi de diners.


Segons la versió donada pels tres governadors civils implicats en el cas, el governador civil de Barcelona, Tristán Álvarez de Toledo (el duc de Bivona) el va contractar com a confident de la policia per que informés sobre grups d’acció anarquistes. Però el desembre de 1906 el nou governador civil de Barcelona Francisco Manzano es va negar a pagar a Joan Rull com a confident. Llavors Joan Rull va fer esclatar quatre bombes, el 24 i el 26 de desembre de 1906 i el 20 i 27 de gener de 1907, en diversos llocs de les Rambles de Barcelona causant nombrosos ferits, amb l’esperança de que li paguessin més diners per delatar als autors de les bombes, cosa difícil de fer ja que era el mateix Rull qui les havia col·locat.


El 30 de gener de 1907 van tornar a canviar al governador civil de Barcelona entrant en el càrrec Angel Ossorio y Gallardo, qui davant l’onada d’atemptats va tornar a contractar a Joan Rull com a confident per que delatés als autors. Després de pagar-li unes bones quantitats de diners per informacions que no duien a enlloc, el governador va deixar de pagar diners a Rull, el qual tenia a alguns amics i membres de la seva família inclosa la seva mare com a col·laboradors.
Davant d’això, segons l'acusació que se li va fer després, Joan Rull va tornar a col·locar una bomba a les Rambles davant de la Boqueria el 8 d’abril de 1907, provocant la mort d’una dona que passava per allí, Ramona Farré, a més de diversos ferits.


Segons algunes fons d’historiadors i memòries, podria haver set l’anarquista Tomás Herreros, que portava algun temps investigant als provocadors dins del seu propi moviment, qui hauria donat pistes al governador civil Ossorio y Gallardo per la detenció de Joan Rull.


No obstant això, Joan Rull, que canviava de declaracions contínuament, per tant era difícilment creïble, va arribar a dir que havia més gent important ficada en les seves bombes provocació, cosa que sempre quedà com un misteri sense resoldre del tot.


Però mentre van durar aquells atemptats atribuïts al grup de Joan Rull, durant els primers mesos de 1907 fins que fou detingut, paral·lelament es van també produir alguns greus enfrontaments i tirotejos pels carrers entre republicans lerrouxistes i republicans catalanistes integrats a Solidaritat Catalana. Poc després es produirà el famós i sagnant tiroteig entre Salvador Seguí i els seus companys contra els lerrouxistes, com veurem més endavant.

SAGNANTS TIROTEJOS ENTRE REPUBLICANS LERROUXISTES I REPUBLICANS CATALANISTES I VICTÒRIA ELECTORAL DE SOLIDARITAT CATALANA


L’abril de 1907 s’havien de celebrar les eleccions generals a l’Estat Espanyol. A Catalunya els conservadors de la Lliga Regionalista, els republicans d’Unió Republicana (UR), el Partit Republicà Demòcrata Federal (PRDF) i del Centre Nacionalista Republicà (CNR), uns republicans independents liderats per Amadeu Hurtado, els Carlins i els independentistes esquerrans d’Unió Catalanista, a més de l’ex tinent coronel de l’exèrcit Francesc Macià a títol personal, es presentaven sota la coalició Solidaritat Catalana (SC), amb el rebuig de la Llei de Jurisdiccions i la petició d’una autonomia per Catalunya com a principals punts en comú.


Alejandro Lerroux i els seus seguidors, com ja s’ha comentat abans, s’havien separat de Unión Republicana que formava part de SC i, encara que encara no tenien partit propi, es presentaven a les eleccions com a Republicans Independents.


Les frases que usava Lerroux per criticar la candidatura de Solidaritat Catalana, ja no sols parlaven de burgesos catalanistes contra obrers, sinó que incloïa nombroses expressions de caràcter ultrapatriòtic espanyol de lo més radical i reaccionari, cosa que sobtava i creava rebuig també a un bon nombre d’anarquistes, malgrat que a ells tampoc els agradava aquella unió de partits de dretes i esquerres catalanistes en una coalició electoral. Aquella actitud de Lerroux no quadrava ni amb l’anarquisme ni amb l’internacionalisme obrer.


Durant la campanya electoral els lerrouxistes es centraren no sols en criticar, sinó a organitzar baralles contra membres de Solidaritat Catalana, sent els lerrouxistes coneguts a la premsa pels “antisolidaris”. Lerroux havia creat un grup anomenat “Los Jóvenes Bárbaros”, amb la finalitat de que actuessin violentament pel carrer, sobre tot contra membres de “Solidaritat Catalana”. Malgrat l’espanyolisme d’aquest grup i la evident presència d’alguns membres vinguts de fora de Catalunya, la immensa majoria dels seus membres de “Los Jóvenes Bárbaros” lerrouxistes eren catalans de soca rel, cosa que pot sorprendre a molts, cosa ja comentada abans.


Però aquelles baralles durant aquella campanya electoral anaren pujant de to i acabaren amb alguns tirotejos, sobre tot entre republicans lerrouxistes i republicans catalanistes dins de Solidaritat Catalana, que finalment acabaren amb dos morts, un lerrouxista, mort a trets pels republicans catalanistes i un republicà catalanista, mort a trets per un guàrdia municipal en un confús tiroteig entre els dos bàndols.


Un dels morts es produí el 7 d’abril de 1907. Aquell dia un nodrit grup de lerrouxistes van intentar irrompre violentament mostrant garrots i ganivets al Centre Internacional Federal del barri de Sant Martí de Barcelona, que era un centre republicà catalanista adherit a Solidaritat Catalana. Dos membres del centre, Francesc Aguiló i Emili Dubois, els van barrar el pas traient les pistoles i van disparar matant al lerrouxista Fulgencio Claveria i Serrat. En el judici van ser absolts al ser considerat un cas de defensa pròpia.


El 18 d’abril de 1907, onze dies després de la mort de Claveria, uns lerrouxistes es van voler venjar disparant contra el carruatge a cavalls a on hi anaven alguns dels caps de Solidaritat Catalana, Francesc Cambó de la Lliga, Nicolás Salmerón d'UR, Josep Mª Vallès i Ribot del PRDF i Pere Corominas del CNR, al barri d’ Hostafrancs de Barcelona mentre anaven a assistir a un míting. Francesc Cambó va resultar ferit greu de bala a l’abdomen, encara que és recuperà de la ferida.


El 21 d’abril de 1907, el mateix dia de les eleccions, un grup de lerrouxistes liderats per Francesc Solà, es va dirigir a un col·legi electoral del barri de la Ribera de Barcelona en el que hi van detectar diversos simpatitzants de Solidaritat Catalana i van entrar a cops trencant una urna. A partir de llavors es va iniciar un tiroteig entre lerrouxistes i catalanistes pel carrer. Uns guàrdies municipals que eren a prop i que es van trobar enmig del tiroteig, van disparar també contra els que s’enfrontaven a trets indiscriminadament.

El resultat fou la mort de Pere Llobera, un vigilant que era al col·legi electoral de tendència republicana catalanista i simpatitzant de Solidaritat Catalana, a més de diversos ferits de bala, entre ells alguns lerrouxistes. A Pere Llobera l’havia matat un dels guàrdies municipals en aquell tiroteig confús segons va determinar la investigació de les bales, però havien set els lerrouxistes qui havien provocat la baralla.


En aquelles eleccions del 21 d’abril de 1907 les llistes dels partits que formaven part de Solidaritat Catalana van aconseguir una espectacular victòria a Catalunya, aconseguint 41 dels 44 escons catalans. Allò reforçava el desig d’autonomia de Catalunya, que era el punt mínim en comú de la coalició i plantejava un gran problema al govern central. Nicolàs Salmerón d'Unió Republicana, un dels històrics presidents de la I República i nascut a Almeria, va ser nomenat el cap del grup parlamentari de Solidaritat Catalana a Madrid. Mentre, Lerroux perdia la seva acta de diputat i quedava fora del Parlament.


Aquella espectacular victòria a Catalunya de Solidaritat Catalana en aquelles eleccions, va encendre totes les alarmes entre tots els ultraespanyolistes de l’estat, tant dels dinàstics liberals i conservadors com dels lerrouxistes, que ja van veure el perill separatista a la cantonada.

TIROTEIG ENTRE ELS AMICS DE SALVADOR SEGUÍ I ELS LERROUXISTES


Després d’aquells enfrontaments dels lerrouxistes contra els republicans catalanistes i d’aquell esclat de l’ultraespanyolisme furibund de Lerroux en els primers mesos de 1907, ara la demagògia lerrouxista ja començava a atacar també a l’anarcosindicalisme català, malgrat que fins llavors Lerroux havia tingut un confús llenguatge anarquitzant i anticlerical per atraure’s a una part de l’obrerisme més revolucionari català.


El nou sindicat unitari obrer d’àmbit català que estava ja a punt de fundar-se a Catalunya, que s’anomenaria “Solidaritat Obrera”, principalment impulsat pels anarcosindicalistes i també alguns socialistes, posà nerviós a Lerroux, que pretenia capitalitzar-lo per apartar-lo de la seva independència revolucionària i atraure’l cap al seu populisme republicà espanyolista, veient que els líders sindicals anarquistes i socialistes no volien saber res del lideratge de Lerroux.


Just coincidint el juliol de 1907 amb la detenció de Joan Rull, acusat d’aquells atemptats indiscriminats durant mesos pe fer xantatge al governador civil, fet del que ja se n’ha parlat abans, el diari de Lerroux “El Progreso” acusava al líder sindical Salvador Seguí de col·laborar amb Joan Rull, segons una confidència policial, en els seus sagnants atemptats provocació. Tot venia de quan Salvador Seguí havia set un company molt proper de Joan Rull el 1903 en el “Centre d’Estudis Socials” (CES), aquell grup fundat per diversos anarquistes d’acció i del que ja se n’ha parlat abans. Però, a part d’això, la informació de la col·laboració de Seguí amb Rull en els atemptats provocació era absolutament falsa.


Cal ressaltar que si bé Lerroux ja havia dirigit i fundat el 1898 un diari madrileny anomenat també “El Progreso”, com s’ha esmentat abans”, aquell “El Progreso” era un altre diari fundat per Lerroux a Barcelona el 1907.


Aquest va ser el primer intent seriós de Lerroux d’acabar amb la influència anarcosindicalista dins del nou sindicat obrer Solidaritat Obrera, que estava a punt de fundar-se, desprestigiant als seus líders i aprofitant-se dels atemptats provocació.


Desprès d’aquella falsa acusació de “El Progreso”, Salvador Seguí i un company seu anarquista anomenat Aleix Gil, el dia 12 d’agost de 1907 van irrompre amb altres companys en un míting lerrouxista al teatre Condal de Barcelona i van assaltar l’escenari per agafar la paraula i denunciar les mentides que el diari lerrouxista “El Progreso” havia dit sobre ell en relació al cas de Joan Rull. Curiosament aquell míting lerrouxista s’havia fet per protestar contra la contractació de l’inspector de policia britànic Charles John Arrow, el que havia investigat el cas Rull i que encara seguia contractat per intentar arribar fins al final d’aquella trama, ja que sospitava que hi havia més personatges importants implicats.


Immediatament els lerrouxistes van atacar a cops de puny, puntades de peu i pals a Seguí i a Gil resultant Seguí ferit de consideració al cap. En el transcurs dels incidents va aparèixer un desconegut i va disparar a molt poca distància sobre el grup que agredia a Seguí i a Gil, resultant mort el lerrouxista Jaume Soteras. Els desconegut va sortir ràpidament cap al carrer. Després de l’ensurt del tret, uns policies de paisà i alguns vigilants que eren en el míting van aturar l’incident sense poder detenir a l’agressor que havia fugit al carrer entre la confusió i les corredisses.


Salvador Seguí i Aleix Gil, ferits pels cops, foren detinguts i passaren nou mesos a la presó acusats la mort de Jaume Soteras. Tothom coincidia en que no havia set Seguí qui havia disparat, però alguns testimonis van declarar a la policia que Seguí havia cridat a algú “tira, tira”, com indicant a algú que disparés, fet que sortia en l’informe policial.


En el judici que es va fer el maig de 1908, nou mesos després, alguns lerrouxistes i també alguns policies i altres obrers sense filiació política concreta que eren en aquell míting, no van aportar res clar sobre qui havia disparat, encara que tots coincidien en que no havia set Seguí sinó un individu que va disparar a molt poca distància. També malgrat que inicialment alguns testimonis havien declarat a la policia que havien sentit a Seguí cridar “tira, tira”, molts d’ells no van declarar en el judici i els que van declarar no van confirmar aquest fet.


Segons l’informe que es va donar la policia, Jaume Soteras va resultar mort mentre era al lloc butaca de la platea del teatre, molt a prop de la baralla.


Els advocats de Segui i el de Gil, sostenien la teoria de que havia set un lerrouxista qui havia disparat des de molta distància per matar a Seguí o a Gil però que havia fallat i havia matat a un company seu lerrouxista. Finalment per falta de proves se’ls va absoldre als dos, tenint en compte que tothom coincidia en que ells no havien disparat i en tot cas se’ls acusava de ser còmplices del que va disparar, en uns moments en que la seva vida perillava ja que estaven sent apallissats per una multitud, pel que el jutge va considerar que els nou mesos que havien passat a la presó ja eren suficients.


No es va saber mai del cert qui va matar ser l’individu que va disparar i matar al lerrouxista Jaume Soteras, i malgrat que la consigna per la seva defensa dels advocats de Seguí i dels anarquistes era que va ser un lerrouxista per error, segons tots els testimonis el tret va ser fet a molt poca distància i dirigit clarament sobre el grup que agredia a Seguí i a Gil.

Per altra banda semblava difícil d’imaginar que un reduït grup d’anarquistes liderats per Seguí, rebentessin un míting amb centenars de lerrouxistes sense anar armats o amb escorta, tenint en compte que en aquella època Seguí i els seus amics solien anar armats i coneixent que els lerrouxistes sempre responien violentament i majoritàriament anaven també armats.

També sembla difícil que mentre nombrosos lerrouxistes estan apallissant al terra a dos anarquistes, a sobre un dels lerrouxistes els dispari contra el grup sense apuntar bé, quan sembla més lògic que fos un company dels anarquistes seu per salvar-los la vida.


Bé, el resultat era que ja havien mort dos lerrouxistes en pocs mesos, un l’abril de 1907 per un republicà catalanista i un l’altre l’agost del mateix any segurament per un anarquista company de Seguí per salvar-li la vida.


Aquell sagnant tiroteig amb Seguí com a protagonista amb el resultat d’un lerrouxista mort, va ser el punt d’inflexió i l’inici de la guerra total entre anarcosindicalistes i lerrouxistes a Catalunya.

 

ES FUNDA SOLIDARITAT OBRERA L’AGOST DE 1907


A finals d’agost de 1907, poc després del sagnant incident de Seguí amb els lerrouxistes, finalment es va aconseguir una unitat sindical de nombroses societats obreres gremials catalanes amb els principis d’independència respecte als partits polítics i amb una línia revolucionària obrera que es va dir “Solidaritat Obrera”.

Inicialment estava formada per la Unió Local de Societats Obreres (ULSOB) de Barcelona amb 36 sindicats gremials i es va anar ampliant amb altres sindicats gremials de Catalunya, que malgrat que encara no hi estaven afiliats la majoria de treballadors catalans, ja tenia uns 20.000 afiliats els primers mesos, els quals eren la elit del sindicalisme més conscienciat i combatiu, un germen que arrossegaria en pocs anys a quasi tot el proletariat català.


La majoria d’ impulsors de Solidaritat Obrera eren de tendència anarquista, entre els que destaquen Josep Negre, Manel Andreu i Colomer, Tomás Herreros, Francisco Miranda, Salvador Seguí, Josep Mas-Gomeri, Geroni Farré, Miguel Moreno, Francesc Abayà, Josep Grau, Josep Espinal, Rossend Vidal, Jaume Bisbe, Adolf Gandia, Josep Ginés i Joan Escandell, entre molts altres.


Però també un bon nombre de socialistes catalans estaven entre els impulsors de Solidaritat Obrera com Antoni Badia i Matamala, Josep Camaposada, Ramon Lostau i Joan Coll entre altres. Aquests últims pertanyien a l'anomenada Federació Socialista de Catalunya, que tenien un certa relació amb el PSOE però que actuaven de manera totalment autònoma i estaven distanciats de l'estratègia sindical de la UGT, el sindicat del PSOE, sent aquest el motiu pel que entraren a la direcció de Solidaritat Obrera i no fomentaren la UGT a Catalunya, amb la mateixa intenció que els anarquistes de fer un sindicat independent i combatiu fora de la influència de cap partit.

MÉS BOMBES INDISCRIMINADES DESPRÉS DE LA DETENCIÓ DE RULL EL 1907


Després de la detenció de Joan Rull i els seus col·laboradors el juliol de 1907 pels seus atemptats xantatge indiscriminats, just un més abans de que es fundés el sindicat Solidaritat Obrera, com abans s’ha esmentat, tothom pensava que ja s’havien acabat les bombes indiscriminades a Barcelona, un cop detinguts els provocadors i agafant ara l’anarquisme i els seus caps una via clarament sindical, que si bé era revolucionària inicialment era pacífica.


Però per sorpresa de tothom a partir de finals de l’any 1907, van començar a esclatar un altre cop una sèrie de bombes indiscriminades a Barcelona, encara més sagnants i causant més víctimes innocents que les que havia causat Rull. Això feia pensar que a part de Joan Rull i les seves bombes xantatge, hi havia més gent disposada a col·locar bombes indiscriminades.


El mateix governador civil de Barcelona Angel Ossorio y Gallardo, que era un governador bastant conciliador, ja s’havia queixat als seus caps del govern de Madrid de que sospitava que algú del poder intentava promocionar als provocadors de les bombes a Barcelona, cosa que a ell com a governador civil de Barcelona li molestava molt. Algunes d’aquestes coses les va expressar Ossorio y Gallardo en les seves memòries.


Aquella nova sèrie d’atemptats indiscriminats a Barcelona va descol·locar a la societat en general, però sobre tot als líders anarcosindicalistes que l'agost d'aquell 1907 havien finalment aconseguit liderar la creació d’una unitat orgànica de nombroses societats obreres catalanes sota el nom de Solidaritat Obrera i aquells estranys atemptats i sense sentit eren summament perjudicials per la seva tasca sindical.


Dos de les bombes van esclatar el dia 23 de desembre de 1907 a prop de les Rambles causant diversos ferits.
El 31 de desembre de 1907 un paquet sospitós va ser col·locat al carrer Sant Pau de Barcelona, que va esclatar causant 2 morts, un policia que inspeccionava el paquet i a l’alcalde de barri que s’havia acostat al lloc dels fets.


El 17 de febrer de 1908 esclaten dos bombes indiscriminades més al barri del Raval de Barcelona. Una en un portal del carrer Peu de la Creu en la que va morir una dona de 65 anys, veïna del carrer. Una altra al carrer Sant Ramón causant diversos ferits.


El 15 de març de 1908 va esclatar una bomba al mercat de Sant Josep al costat de les Rambles causant diversos ferits, havent-li d’amputar la cama a una dona.


El 8 d’agost de 1908 a la tarda, entre aquella cadena d’estranys atemptats a Barcelona, era executat Joan Rull i Queraltó.


Però el mateix 8 d’agost de 1908, just el mateix dia que anava a ser executat Joan Rull, va esclatar una bomba col·locada en un vaixell turístic i de lleure conegut a Barcelona com “Golondrina”, que va esclatar quan els passatgers baixaven al port provocant diversos ferits. Semblava una protesta per l’execució de Rull, però un sense sentit posar una bomba entre uns passatgers d’un vaixell de lleure.


Aquells atemptats fets entre desembre de 1906 i agost de 1908, tant abans com després de la detenció de Joan Rull, van provocar un projecte de llei contra el terrorisme fet pel president del govern Antonio Maura, que es va aprovar poc després de l’execució de Joan Rull. Allò significava pràcticament una persecució sistemàtica contra qualsevol activitat anarquista i la pèrdua de garanties pels sospitosos detinguts.

LERROUX CREA EL PRR I ELS CATALANISTES D’ESQUERRES S’ALLUNYEN DE SOLIDARITAT CATALANA


El gener de 1908 finalment Alejandro Lerroux havia fundat el seu propi partit, el Partido Radical Republicano (PRR), amb els seus seguidors que s’havien separat de Unión Republicana feia dos anys quan aquesta formació es va integrar a Solidaritat Catalana.


Per altra banda, els partits esquerrans dins de Solidaritat Catalana, encapçalats sobre tot pel Centre Nacionalista Republicà (CNR), van iniciar un forta dissidència amb les propostes dretanes de la Lliga Regionalista i els Carlins i estaven ja en fase d’escissió de la coalició electoral.


El principal motiu era que la Lliga Regionalista i els carlins s’havien aliat a amb el govern conservador de Maura en les propostes de llei de convertir les eleccions als ajuntaments en corporatives en part enlloc de en sufragi universal, lo qual era una proposta summament reaccionària.


A més a l’ajuntament de Barcelona, els diversos partits republicans catalanistes volien aprovar un pressupost per subvencionar i promoure escoles laiques i a la vegada impregnades d’un fort catalanisme. Curiosament en aquest punt els de la Lliga Regionalista i els Carlins coincidien amb els lerrouxistes en votar en contra.

Els de la Lliga Regionalista i els Carlins, com a conservadors, no volien gastar el pressupost de l’ajuntament de Barcelona en escoles laiques, malgrat que la proposta deia que havien de ser també catalanistes. En canvi els lerrouxistes, que eren anticlericals, tampoc van votar a favor del pressupost per les escoles laiques perquè aquestes havien de ser també catalanistes. Vaja, tot una curiosa unió d’interessos.

CONFLICTES ENTRE SOLIDARITAT CATALANA AMB EL CNR I EL PRR I FUGIDA DE LERROUX


Per altra banda el 1908 va augmentar la lluita dels sindicalistes de Solidaritat Obrera, amb una majoria d’anarcosindicalistes, per expulsar als seguidors de Lerroux que encara intentaven fer les últimes maniobres per dominar el sindicat, produint-se aquell any diversos incidents i baralles entre anarquistes i lerrouxistes per aquest motiu.


Els del Centre Nacionalista Català (CNR), que ja estaven en fase d’escissió de Solidaritat Catalana, malgrat haver-se ja desmarcat dels catalanistes de dretes, també van tenir alguns problemes amb Solidaritat Obrera aquell 1908. A causa de l’adquisició de nova maquinària pels tallers d’impressió del diari “El Poble Català”, l’òrgan del CNR, van acomiadar a alguns treballadors sindicats i contractar-ne d’altres especialitzats, algun dels quals no estava sindicat. Per això Solidaritat Obrera a través del seu sindicat gremial “El Arte de Imprimir” van exigir la readmissió dels acomiadats i l’acomiadament dels no sindicats, tot i convocant una vaga en els tallers de “El Poble Català”, encara que malgrat tot hi van seguir treballant alguns operaris no sindicats.


El 17 de maig de 1908 es va fer un míting al teatre Tívoli de Barcelona organitzat pels diversos representants dels partits republicans catalanistes d’esquerres dins de Solidaritat Catalana, entre ells els del CNR. El míting es va fer per denunciar les posicions dels catalanistes de dretes, La Lliga i els Carlins, que també estaven dins de Solidaritat Catalana, en l’afer de les lleis conservadores a favor del coorporativisme municipal i en contra de les subvencions a les escoles laiques, fet comentat abans. Allò era tot un inici de trencament de Solidaritat Catalana per l’esquerra.


Però durant aquell míting, un grup de vaguistes dels tallers de “El Poble Català” juntament amb membres del sindicat “El Arte de Imprimir”, van interrompre a Santiago Gubern, un dels líders del CNR, mentre parlava. Van començar a cridar que “molt parlar d’anar contra lleis reaccionàries però els vaguistes del diari el Poble Català que?” Li cridaven que era antiobrer. Es dona la circumstància que hi havia un grup de lerrouxistes, que eren en el míting, que es van afegir a la bronca, aplaudint als sindicalistes de “El Arte de Imprimir_” tot cridant “El Poble Català antiobrer”. Finalment van ser desallotjats i va continuar el míting.


Per això la revista “Solidaridad Obrera”, va escriure en lletres grosses a la primera pàgina a partir de juny de 1908, “BOICOT AL POBLE CATALÀ”, tot indicant als obrers que no compressin el diari i exigint la readmissió dels acomiadats i l’acomiadament dels no sindicats.


Inicialment els lerrouxistes es fregaven les mans amb aquest boicot de Solidaritat Obrera a l’òrgan del CNR, però els anarcosindicalistes també van trobar problemes laborals en els tallers de “El Progreso”, l’òrgan del PRR lerrouxista, ja que els van acusar de ser dirigits per una teòrica cooperativa, però que tenia uns amos, els quals estaven afiliats a Solidaritat Obrera, que en realitat no era realment una cooperativa sinó que tenia amos i assalariats en pèssimes condicions laborals, que a més eren contractats i acomiadats indiscriminadament.

Un dels amos de la cooperativa era Ingasi Clarià, l’ex anarquista passat al lerrouxisme que havia set el director de la revista fundada per Ferrer i Guàrdia el 1901, “La Huelga General”. Solidaritat Obrera va expulsar del sindicat a Ignasi Clarià i als amos de la cooperativa i va exigir a “El Progreso” que els acomiadés també del diari o demanarien també boicot a “El Progreso”. Els anarcosindicalistes també tenien interès en promoure aquest conflicte per desvirtuar i acabar d’expulsar als lerrouxistes del sindicat.


Mentre això passava, Lerroux havia fugit a l’Argentina per no ser jutjat per uns articles anticlericals sotmesos a la llei de Jurisdiccions. Cal ressaltar que diversos redactors del diari “El Poble Català”, també havien set jutjats per articles anticlericals, catalanistes o antimilitaristes, però no havien fugit i alguns d’ells havien set empresonats. En realitat Lerroux va anar a l’Argentina per promoure certs negocis i fer-se ric en poc temps, cosa inclús reconeguda per ell mateix en les seves memòries. Els negocis principalment eren de parcs d’atraccions, finançats per alguns lerrouxistes influents que havien anat a viure a Argentina un temps abans.


El diari “El Progreso” l’òrgan del PRR de Lerroux, partit ara dirigit per Emilano Iglesias des de Barcelona en absència de Lerroux, va respondre amb fortes amenaces als sindicalistes de Solidaritat Obrera per les seves amenaces de boicot, mentre es produïen baralles al carrer entre lerrouxistes i anarquistes. El dirigent anarcosindicalista d’aquella època Josep Negre, diu en les seves memòries que els de Solidaritat Obrera quan sortien al carrer a encartellar o a fer propaganda sindical, anaven sempre preparats amb porres i altres armes preveient atacs dels lerrouxistes i quan aquests es produïen, les batusses eren bastant fortes i solien posar als lerrouxistes en fugida.


En canvi el diari “El Poble Català”, no va publicar cap article ofensiu ni que parlés del seu plet amb Solidaritat Obrera ni van cercar cap enfrontament amb els anarcosindicalistes, malgrat que aquests demanaven boicot al diari del CNR des de la seva revista.


Per altra banda, Francesc Ferrer i Guàrdia, aquell pedagog impulsor de l’Escola Moderna i molt influent en el món anarquista d’aquella època i que fins llavors havia set amic de Lerroux des de que aquest havia col·laborat amb ell en la seva revista “La Huelga General” el 1901, va prendre partit a favor de Solidaritat Obrera en el seu enfrontament contra dels lerrouxistes, finançant inclús Ferrer i Guàrdia algunes de les activitats dels anarcosindicalistes i la revista Solidaritat Obrera. Allò va significar la fi de l’amistat entre Ferrer i Guàrdia i Lerroux, que des d’aquell 1908 serien ja declaradament enemics.


Finalment, el desembre de 1908 Antoni Rovira i Virgili, un dels líders del CNR, va fer de mitjancer en el conflicte i finalment l’òrgan del CNR “El Poble Català” va acceptar totes les condicions de Solidaritat Obrera, readmetent als acomiadats i acomiadant als no sindicats dels seus tallers. Joaquim Lluhí, en realitat l’original amo de “El Poble Català” i també dirigent del CNR, va fer fora al seu anterior director del diari, Francesc Rodon, va canviar l’estructura del diari convertint-lo pràcticament amb una cooperativa, tant en les seves decisions com en el repartiment de guanys. En aquell moment va desaparèixer la frase “BOICOT AL POBLE CATALÀ” de la revista “Solidaridad Obrera”.


Davant el temor de que Solidaritat Obrera fes un boicot també al diari lerrouxista “El Progreso” i quedessin ja com antiobreristes, Emiliano Iglesias va accedir també inicialment davant els sindicalistes i va anunciar que acomiadaria a Ignasi Clarià, un declarat lerrouxista, i als altres amos de la “cooperativa” que portava els tallers d’impressió del seu diari.


Però el 13 de setembre d’aquell 1908 es van realitzar unes eleccions parcials en la circumscripció de Barcelona per substituir a quatre diputats de Solidaritat Catalana que havien renunciat a l’escó per diversos motius, just tres mesos després de que el diputat Nicolàs Salmeron, líder de Unión Republicana, partit integrat a Solidaritat Catalana havia mort feia tres mesos. Solidaritat Catalana esperava a sobre augmentar els seus vots, però li sortí el tret per la culata.
En aquelles eleccions parcials a la circumscripció de Barcelona el PRR de Lerroux va treure uns 30.000 vots mentre els de Solidaritat Catalana en van treure uns 24.000. Solidaritat Catalana va perdre 3 diputats per Barcelona dels 4 en joc i el PRR en va recuperar 3. Lerroux, des de l’exili s’havia presentat a la llista electoral i al recuperar l’acta de diputat ja podia tornar sense temor a ser jutjat pels seus articles que havia escrit a “El Progreso”, ja que allò li donava in¡impunitat. No obstant això, Lerroux no van tornar i va preferir seguir amb els seus negocis a l’Argentina, que li anaven molt bé.
Algunes de les causes d’aquella victòria del PRR a Barcelona va ser que una gran part de sindicalistes no van votar, arribant l’abstenció aproximadament a un 40%, en uns moments en que Solidaritat Catalana ja no era un grup compacte i seus propis integrants d’esquerres, encapçalats pel CNR havien criticat fortament les postures dels dretans de la Lliga i les Carlins, estant ja en fase d’escissió. Tot això sumat a que fins feia poc, la mateixa Solidaritat Obrera havia demanat el boicot al diari del CNR, “El Poble Català” pel conflicte laboral abans esmentat, malgrat que ja s’havia resolt i s’havia acabat el boicot.


Però una de les coses més significatives d’aquella victòria parcial de Lerroux a Barcelona amb una altíssima abstenció, va ser que tots els diaris dretans i monàrquics madrilenys, tant els afins als Liberals com als Conservadors, la rebessin amb grans titulars de satisfacció com una victòria del patriotisme espanyol en contra del catalanisme. Hi havia titulars de que deien “Ha ganado España frente al separatismo”, “Espanya puede respirar tranquila”, “Viva España”, entre molts altres. Per tant, aquells mateixos diaris dinàstics destapaven que en el fons, tota aquell populisme i demagògia obrerista de Lerroux fins llavors, es resumia a salvar España des de Catalunya contra el separatisme, en un terreny en que els dinàstics espanyols no hi tenien res a fer, lo qual era molt significatiu. Tot allò ja demostrava el que en realitat significava el populisme espanyolista disfressat d’obrerisme de Lerroux, encara que ja no colava entre la majoria sindicalistes anarquistes i socialistes catalans.


Esperonat per aquella victòria parcial a Barcelona, Emiliano Iglesias va decidir trencar l’acord amb Solidaritat Obrera i no va acomiadar ni a Clarià ni als amos de la cooperativa dels tallers de “El Progreso”. A més es va sentir tant fort que va intentar promocionar un sindicat propi al marge de Solidaritat Obrera afí al PRR, amb la intenció de tornar a agafar les regnes del sindicalisme català. Aquell sindicat però va fracassar i a partir de llavors va començar a aparèixer en lletres grosses en la primera pàgina de cada número de la revista “Solidaridad Obrera” la frase “NO COMPREIS EL PROGRESO”, tot declarant al PRR de partit antiobrer, no sols per l’afer dels tallers de “El Progreso”, sinó per tots els incidents provocats pels lerrouxistes en contra dels anarcosindicalistes durant els dos darrers anys i per haver intentat crear un sindicat afí al seu partit per fer competència a Solidaritat Obrera. Lerroux i el seu PRR havia ja perdut definitivament la batalla per mostrar-se com el partit obrerista a Catalunya.


Però aquella momentània victòria lerrouxista en les eleccions parcials a Barcelona de desembre de 1908 va quedar contrarestada quan el 2 de maig de 1909 es van celebrar unes municipals. En aquells moments la secció de Barcelona dels republicans esquerrans catalanistes del CNR, PRDF, UR i Unió Catalanista, ja s’havien escindit la Lliga i els Carlins i de Solidaritat Catalana, havent format la coalició electoral Esquerra Catalana per presentar-se a l’ajuntament de Barcelona. El PRR, que encara tenia al seu cap Lerroux autoexiliat a Argentina, va aconseguir uns 34.000 vots a Barcelona, l’Esquerra Catalana uns 25.000 i la Lliga Regionalista uns 21.000. Una coalició d’ultracatòlics monàrquics va treure uns 4.000 vots a Barcelona. A Barcelona van votar uns 87.000 d’un cens de 123.000. A la resta de Catalunya en general Solidaritat Catalana encara es va presentar unida i va guanyar àmpliament a la majoria de pobles i ciutats.


Allò significava que, malgrat que el PRR havia set el partit més votat a Barcelona, els catalanistes d’esquerres sumats als de dretes, anteriorment units en Solidaritat Catalana, havien aconseguit un total d’uns 46.000 vots, mentre els lerrouxistes del PRR 34.000, tot amb una també forta abstenció dels obrers. Per tant aquella victòria del PRR el desembre de 1908 a Barcelona sobre el conjunt del catalanisme i que la premsa dinàstica madrilenya havia celebrat com un victòria del patriotisme espanyol en contra del separatisme, havia quedat anul·lada.

SOLIDARITAT OBRERA COLABORA AMB EL CNR DESPRÉS D’EXPULSAR ALS LERROUXISTES DEL SINDICAT


A partir d’aquell moment, sobre tot durant el 1909, es va produir una profunda col·laboració entre el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i i Solidaritat Obrera, amb un CNR liderat ara per personatges de caràcter obrerista com Pere Coromines i Antoni Rovia i Virgili, sumat amb un canvi d’actitud més esquerrà i comprensiu cap a l’obrerisme de líders com Santiago Gubern i Joaquím Lluhí, en un any en que ja s’havia consolidat l’escissió de les forces catalanistes d’esquerra de les de dreta dins de Solidaritat Catalana, amb l’aparició de la coalició Esquerra Catalana.


El CNR es va limitar a col·laborar amb Solidaritat Obrera i no a intentar dominar-la com havia fet Lerroux, d’aquí la bona sintonia aquell 1909 entre el CNR i els anarcosindicalistes, en comparació amb el trencament i els enfrontaments d’aquests últims amb els lerrouxistes, que havien volgut dominar el sindicat en benefici del PRR, el partit de Lerroux.
A la vegada ja durant 1908 havia sorgit un fort enfrontament verbal entre “El Poble Català”, l’òrgan del Centre Nacionalista Republicà (CNR) i “La Veu de Catalunya”, l’òrgan de la Lliga Regionalista de Catalunya, que cada cop anava pujant més de to.

SOLIDARITAT OBRERA I EL CNR IMPULSORS DE LA VAGA GENERAL QUE VA DUR A LA SETMANA TRÀGICA


El 26 de juliol de 1909, Solidaritat Obrera va convocar una vaga general per protestar contra el nou reclutament de treballadors catalans per la guerra del Marroc. Com que la revista “Solidaridad Obrera” no tenia prou fons per fer una gran tirada, van acordar amb el CNR que la vaga es convocaria des del seu òrgan “El Poble Català”, que va ser l’únic diari que va convocar la vaga organitzada per Solidaritat Obrera. Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser un dels impulsors de la vaga introduint a dos membres de l’Escola Moderna en el comitè de vaga de Solidaritat Obrera.


Els lerrouxistes del Partido Radical Republicano (PRR), encapçalats per Emilano Iglesias, no es van voler afegir al comitè de vaga ni van fer cap intenció de participar-hi. De fet, Francesc Ferrer i Guàrdia havia anat a la redacció de “El Progreso” a parlar amb el principal redactor, Lorenzo Ardid, per invitar-los a participar en la vaga i el van fer fora de males maneres. Com s’ha comentat abans Ferrer i Guàrdia ja s’havia enemistat amb Lerroux per l’afer entre Solidaritat Obrera contra els lerrouxistes.


Mentre, Lerroux encara era a l’Argentina malgrat que ja podia tornar sense ser jutjat, ja que havia recuperat la seva acta de diputat en unes eleccions parcials a finals de 1908 i tenia immunitat. Però Lerroux semblava que volia estar lluny dels esdeveniments de Barcelona i seguia enriquint-se amb els seus negocis a l’Argentina.


Només a última hora, el dirigent lerrouxista Giner de los Ríos, va aparèixer en un míting del comitè de vaga a Sabadell, veient que els lerrouxistes quedarien fora de la propaganda de la vaga, quan el PRR oficialment havia rebutjat sumar-s’hi.


Quan va esclatar la vaga general a Catalunya, els comitès de barri i d’algunes poblacions catalanes, encapçalats principalment per anarcosindicalistes i membres del CNR, van derivar en greus enfrontaments i tirotejos entre els vaguistes, alguns dels quals assaltaren alguns dipòsits d’armes, contra les forces de la policia, guàrdia civil i l’exèrcit. Malgrat que el PRR lerrouxista no havia volgut participar en la vaga, nombrosos dels seus seguidors es van afegir espontàniament als incidents juntament amb els de Solidaritat Obrera i el CNR.


Quan van començar els greus incidents per la vaga general, Emiliano Iglesias, el líder lerrouxista, es va quedar a casa, segons ell afectat per una gastroenteritis, encara que alguns testimonis afirmen que es va prendre un purgant per justificar la seva desaparició d’escena disfressada de malaltia.


Aquells incidents que duraren diversos dies acabaren amb uns cent morts a Barcelona i altres poblacions, saquejos i nombroses cremes d’edificis religiosos, cremes fetes en gran part per gent que s’hi afegia espontàniament, incidents que serien coneguts com “La Setmana Tràgica”.


El primer condemnat a mort pels fets de la Setmana Tràgic va ser Josep Miquel i Baró, un membre del Centre Nacionalista Republicà (CNR), que havia liderat la rebel·lió al barri de Sant Andreu i havia promogut l’assalt a la caserna de la guàrdia civil i diversos tirotejos pel barri.


Setmanes després en serien executats quatre més: Antoni Malet i Pujol, un obrer barceloní sense filiació coneguda que havia participat en cremes a Sant Adrià del Besòs. Eugenio del Hoyo, guàrdia de seguretat nascut a Burgos que s’havia afegit als revoltats disparant contra l’exèrcit. Ramón Clemente i Garcia, un carboner valencià i que era deficient mental, que havia fet broma ballant amb la mòmia d’una monja després d’una crema d’un convent.


Cap lerrouxista va ser condemnat, però a la vegada en el judici alguns lerrouxistes si van provocar que fos condemnat i afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, aquell anarquista ex amic de Lerroux, del que ara ja n’era enemic quan Ferrer i Guàrdia es va posar del costat de Solidaritat Obrera en el seu afer contra Lerroux i el seu partit, abans esmentat.
Lorenzo Ardid, el principal redactor de “El Progreso”, Joan Puig i Ventura, el president local del lerrouxista Partido Radical Republicano (PRR) de Masnou (Maresme) i Francesc Ventura i Munté, un altre dirigent lerrouxista del poble, Domingo Casas Llibre, l’alcalde de Premià de Mar (Marsme) i el seu auxiliar en la secretaria del l’ajuntament José Álvarez Espinosa, ambdós membres del lerrouxista PRR, tots aquests van declarar en el judici que Ferrer i Guàrdia havia promogut la vaga i havia atiat a la gent a cremar edificis religiosos. Per aquesta causa Ferrer i Guàrdia fou condemnat a mort i executat el 13 d’octubre de 1909.


Emiliano Iglesias, el líder del PRR en absència de Lerroux, pràcticament s’havia fet detenir després dels incidents de la Setmana Tràgica, mostrant-se públicament l’agost d’aquell 1909 en un moment en que la policia detenia pràcticament a tothom que d’alguna manera havia donat suport a la vaga, encara que sabent que no el podien acusar de res, com així va ser, sent alliberat poc després, era una qüestió de prestigi obrerista com tot el que feia el lerrouxisme. Emiliano Iglesias, que havia defensat com a advocat a Ferrer i Guàrdia a rel de l’atemptat de Mateu Morral contra el rei el 1906, en el judici no va dir res per defensar-lo i inclús quan li van preguntar va dir que no ho sabia del cert però que veia possible que Ferrer i Guàrdia hagués set l’instigador dels incidents de la Setmana Tràgica.


Evidentment els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” mereixerien un estudi més llarg a part, però allò va representar ja la pèrdua d’influència de Lerroux entre la majoria del proletariat català, que cada cop s’apuntaven més amb els anarcosindicalistes, que a Catalunya ja eren enemics a mort de Lerroux.


Poc després dels afusellaments de 1909 a rel de la Setmana Tràgica, Lerroux va tornar d’Argentina a l’Estat Espanyol, anant primer a Madrid i després a Barcelona, en uns moments en que el seu gran amic del Partit Liberal dinàstic Segismundo Moret tornava a ser president del govern espanyol. A la vegada amb tot el cinisme, Lerroux va intentar en algun míting populista capitalitzar la revolta de la Setmana Tràgica, per la qual hi havia 5 condemnats a mort i executats, cap d’ells lerrouxista, tot i dient que nombrosos seguidors seus havien estat a les barricades, quan en realitat alguns d’aquests lerrouxistes s’hi havien afegit espontàniament ajuntant-se amb els de Solidaritat Obrera i el CNR, els principals impulsors de la vaga, quan el lerrouxista PRR no havia volgut participar ni en el comitè de vaga ni en la seva convocatòria. Mentre deia això, tenia converses amigables amb Segismundo Moret, tot un símbol del cinisme i la farsa del lerrouxisme.


En un homenatge a la tomba de Ferrer i Guàrdia, uns anarquistes de Solidaritat Obrera van fer fora a trets a uns lerrouxistes.


El cinisme, la demagògia, el populisme de Lerroux, arribava a la seva fi en influenciar al proletariat català, malgrat que el PRR va seguir actuant a Catalunya, però cada cop amb menys influència i amb militants cada cop més descaradament espanyolistes i militaristes sense dissimular. Lerroux per altra banda va entrar en una deriva cada cop més dretana des del parlament de Madrid i rarament s’apropava a Barcelona, malgrat mantenir el seu to populista i alguns advocats defensors de sindicalistes a Barcelona, encara que no li serví per recuperar la seva influència entre els obrers catalans.


Per altra banda, els republicans catalanistes d’esquerres encapçalats pel Centre Nacionalista Republicà (CNR) i que ja formaven part de l’Esquerra Catalana, no van saber o no van poder aprofitar els moments baixos de Lerroux i la seva bona sintonia amb els anarcosindicalistes durant “La Setmana Tràgica” per atraure els obrers cap la seva idea política i el 1911 es va fundar la Confederació Nacional de Treball (CNT), amb la fusió del sindicat català Solidaritat Obrera i uns pocs sindicats anarcosindicalistes de la resta de l’estat. En aquells moments però, la CNT era pràcticament un sindicat català, dirigit des de Barcelona i amb el 90% d’afiliats allí, que feia de guia als pocs anarcosindicalistes de la resta de l’estat.


Donat el caràcter anarcosindicalista i independent de la CNT, els republicans catalanistes d’esquerres en general no van poder tenir gaire influència en aquell obrerisme català combatiu en aquells anys, malgrat que s’hi solidaritzaven des de la seva premsa.


Els anys següents, entre 1911 i 1939, com tothom sap, les coses es complicarien molt, però ja serien un altre tema i una altra època.


Una de les mostres de l’autèntica cara de Lerroux, va ser que el 1934 va arribar a ser president del govern espanyol amb el seu PRR amb la col·laboració de la força ultradretana “Confederación Española de Derechas Autónomas” (CEDA), que li va donar els vots dels seus diputats perquè fos president. L’octubre d’aquell 1934 Lerroux, com a president del govern, va dirigir brutal repressió en contra de la vaga general de les esquerres a tot l’estat espanyol que va provocar dotzenes de milers d’empresonaments d’obreristes arreu de l’Estat Espanyol, en que va destacar la revolta de Catalunya dirigida per Companys i que va acabar amb uns 80 morts en enfrontaments i la d’Astúries amb al voltant de 1.000 morts de revoltats obreristes.

APUNT FINAL


Durant els primers 10 anys del segle XX, és la època en que va néixer el fenomen del lerrouxisme, que si bé sempre s’ha associat més mediàticament que va xocar amb el catalanisme, cosa evident i certa, va ser l’anarcosindicalisme català qui el va rebutjar més categòricament, qui va foragitar definitivament a Lerroux de Catalunya i qui van acabar amb la seva influència entre els obrers catalans.


Actualment i en diverses formes, encara dura l’escola lerrouxista, amb la demagògia d’alguns d’intentar confrontar obrerisme i sobiranisme català, cosa contradictòria amb l’internacionalisme que és la fraternitat entre pobles lliures i no l’imperialisme forçat d’unes nacionalitats sobre altres.

 

 

 

Valora
Rànquings
  1. Una carta-manifest d'històrics represaliats independentistes mostra la solidaritat amb els presos polítics en vaga de fam
  2. Ha mort "L'avi" Josep Bou, l'independentista palamosí empresonat en l'Operació Garzón el 1992
  3. Ens ha deixat un (i ja són molts) de l’escamot dels que mai no reculen, "L'avi"
  4. Organitzacions de l'Esquerra Independentistes criden “aturar-ho tot” des del primer dia de judici
  5. La Forja convoca una mobilització per aturar el Consell de ministres del 21-D inspirada en el moviment de les armilles grogues
  6. 45 anys de la vaga de fam de Xirinacs mentre era empresonat a la Model
  7. El temps de Catalunya s'ha acabat
  8. 14-D: una gran vaga
  9. On és la Unitat Popular?
  10. Tancar portes a la ultradreta és també parlar de model de seguretat
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid