Ja fa dies expressà públicament la seva opinió sobre la conveniència de l'autodissolució de l'Assemblea de Catalunya. En aquell moment no ho veieren oportú les altres formacions polítiques guanyadores i la cosa s'ajornà.
En la darrera permanent, el PSUC no hi fou. M'arribaren rumors que, consultat algun militant qualificat, aquest respongué: «Ara la lluita passa per altres llocs». És ben cert que s'han obert altres canals i que, en especial, els partits legalitzats tenen camp lliure i esdevenen els protagonistes de la nova situació. Però protagonistes no vol dir monopolitzadors. Ni tan sols poden pretendre de monopolitzar el control del poder públic. En tots els països democràtics s'accepta la presència d'independents en l'exercici dels càrrecs de l'Estat.
I no parlem del nivell popular, immens com un oceà. Ni cap partit, ni el conjunt de tots els partits no pot pretendre de controlar el poder, base de la sobirania. Un poble és molt més que tots els seus partits. I si els partits es poden considerar com les avantguardes del poble, mai una avantguarda no es pot confondre amb el gros de l'exèrcit. A més a més, tots els sociòlegs admeten el principi de subsidiarietat: «En tot allò que es pugui resoldre en la base de la piràmide social no hi ha d'intervenir la cúspide».
L'Assemblea de Catalunya recull una infinitat d'organismes de base que han lluitat per recuperar la sobirania del poble. ¿Quin mal hi ha que continuï existint per tal d'exercir la sobirania, un cop recuperada?
El mateix PSUC, en el seu programa electoral (l'esmento de memòria), reconeixia la vigència postelectoral de l'associacionisme de barri i de municipi per a col·laborar dialècticament amb els ajuntaments. ¿Per què en barri i municipi sí i a nivell de tot el país no?
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
