En el meu llibre «Los hombres de la dictadura», vaig consagrar el darrer capítol a provar que els republicans eren històricament un dels més ferms sosteniments del règim, i que ells eren, realment, els pitjors enemics de la república. El llibre acabava dient que la república seria conquerida, no per la petita burgesia xerraire, sinó per la classe treballadora.
Els esdeveniments del proppassat mes de desembre han tornat a plantejar, i aquest cop d’una manera aguda, la qüestió. Els republicans han demostrat de nou, que no solament ells són incapaços per imposar la república, sinó que una tal perspectiva els aterroritza. Aquesta és la veritat.
Ells voldrien trobar-se en un moment amb una república acabada de fabricar, sense surts, sense grans convulsions. La classe obrera deuria seguir treballant sense formular exigències, els pagesos continuar suportant la dolça explotació dels nous senyors. Espanya fóra un pais de Xauxa. Hi hauria moixigangues republicanes, himnes a la llibertat, discursos eloqüentissims. Els nous directors se sentirien entusiasmats. Els treballadors un xic menys.
Però aquesta república no és més que un somni d’una nit d’estiu. No cau del cel.
No obstant, al moment en què la classe obrera es disposa a llançar-se a l'acció, llavors els petits capitostos republicans, esparverats, es donen mansament com a bens o fugen de pressa espantats més pel moviment obrer que per les forces del govern.
Aquest aventurisme, aquest intent de canviar les revolucions en pronunciaments, aquest afany d’assaltar la direcció del moviment, si contra els seus desigs aribés a triomfar, tot això cal que s’acabi. Prou ja de petits advocats, de petits metges, de revisteros de toros, forjant conspiracions! Prou ja d’enganyar la classe treballadora! S’ha perdut ja massa temps.
