Aquest 11 de setembre altre cop ens sumarem, ens sumaran, i cadascú en traurà les conclusions que més li interessin en funció del seu relat. Més, menys, cansament, massa pressa… Estem innovant estem obrint camins nous i això en política no és fàcil. I a més a més les comparacions són molt relatives, cada cas es cada cas i els contextos marquen les regles de joc.
L’estat Espanyol està responent amb la lògica d’un funcionari de “manguito” i visera, de moment no és possible ni tan sols parlar-ne i ha optat per la intervenció, legislació ad-hoc i aplicació del rodet administratiu i judicial sense cap mena de voluntat ni visió política, tractament administratiu i judicialitzat, amb la fiscalia, la brigada Aranzadi i el TC. Pel que fa a la resta, vigilància mútua expectant amb alguna sortida de to. Aquest immobilisme ens aboca a la unilateralitat i afegeix complexitat i incerteses.
Cert és cansat i complex, però aquest cansament està a l’alçada del camí recorregut en molt poc temps. I la complexitat és la que es mereix un procés com el que s’ha encetat. Tranquils però, la feina la fan els cansats. No oblidem tampoc el paper dels grups de pressió econòmica i mediàtica, també juguen a la contra. La independència no és l’opció de l’oligarquia, no ho oblidem, i hi ha part de la partida que segur es juga per sota de la taula.
Els reptes són importants i el canvi accelerat de mentalitat de bona part de la classe política, instal·lada fins fa poc en la zona de confort de l’autonomisme, entre pidolaire i reivindicatiu, origina dubtes i incerteses. La manca de confiança en un mateix i en els altres ens aboca sovint a una fase declarativa de poc abast pràctic, costa de veure la feina concreta, titular d’un dia i després carn d’hemeroteca. Fase que en cas d’allargar-se massa afebleix la credibilitat de portes endins i de portes enfora, i en política la credibilitat ho és tot.
Estem en un moment cruïlla on cal decidir quin camí s’emprèn i un cop decidit caminar amb fermesa. I no és qüestió de tenir més o menys pressa, és qüestió d’oportunitat, de saber aprofitar el moment sabent que hi ha moltes variables, no per més esperar obtindrem millor resultat.
Els drets, i sobretot els col·lectius, són per exercir-los. Defensar el dret de decidir o a la autodeterminació com un plantejament formal i mirar s’ho des de la vorera quan aquest dret es vulnera o se n’impedeix el seu exercici no és admissible i més si hi ha un requeriment social de gran abast. No val atrinxerar-se en un estem a favor del dret a decidir però si no hi ha acord no es pot fer; per ajuntar-se en calen dos, per separar-se amb un n’hi ha prou. No val mirar-s’ho des de la vorera i un cop acabada la batussa dir “jo ja ho deia”. No és moment d’ambigüitats ni de fugir d’estudi esperant el teu torn.
No estem davant d’un problema jurídic o tècnic estem davant d’un problema polític.
Sense menystenir els aspectes de detall, el més important és la voluntat política, funcionar de fet com si fóssim un estat, com iguals. Hem de poder garantir el funcionament de les institucions, dels serveis públics, de les comunicacions, de la producció i el comerç, la normalitat del dia a dia.
Hem de reforçar les aliances i el reconeixement internacional. I al mateix temps hem de saber mobilitzar-nos quan toqui, serem tots benvinguts
Proclamem la República dels treballadors i les treballadores!
Independència i justícia social!
Visca la terra!
Barcelona, Països Catalans, 11 de setembre de 2016
