Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Parlament al Correllengua de Cerdanyola: la defensa de la llengua

Bon dia, em dic Ann, sóc britànica i us vull parlar de la llengua catalana; una llengua preciosa que a mi em sona a música.

Quan vaig venir amb la meva família a viure a Catalunya, el primer que va fer el meu pare va ser reunir a tota la família, per dir-nos:

Hem vingut a viure a un país que té: una cultura, una història, unes tradicions i unes llengües. Vull que us quedi clar, que som nosaltres els que ens hem d'adaptar, respectar i fer un esforç per integrar-nos a aquest país. I si no ho feu, us envio cap a casa amb l'àvia.

Tot i que era conscient que de gran costa molt més d'aprendre una nova llengua, em vaig predisposar a aprendre el català i el castellà. No vaig trobar cap inconvenient per aprendre Castellà, el sentia parlar a tot arreu, però desafortunadament no va passar el mateix amb el català; tot el contrari, començava a preguntar-me si no ens havíem equivocat de país!

És obvi, que exagero, però no us podeu ni imaginar com n'és de difícil, aprendre la vostra llengua. Els primers contactes que vaig tenir amb el català van ser amb la llengua impresa, ja que la presència del català al carrer era, i encara n'és, molt minoritària. I també, a causa dels mals conceptes de l'educació i consideració que us fa renunciar a parlar en català als nouvinguts.

Us demano,,, Si us plau,,, que obriu els ulls, que us adoneu que necessitem sentir parlar la vostra llengua, heu de deixar de posar-vos pals a les rodes. Al llarg de la història ja s'han ocupat altres de reprimir l'ús del català.

Aprofito per llegir-vos un poema de Frederic Rahola i Trémols, que precisament parla de l'opressió de la vostra llengua.


La llengua trossejada

Amb un escamot de tropa
n'és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.
Vells i nois, per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles, no paren de cantar.
La cançó no l'entén gaire,
no l'entén el capità;
però li escou la tonada
que fins el fa transmudar.
- No puc més- diu la curneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una murdaça
al qui canti en català.
Les dones senten la crida
i se'n posen a cantar;
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.
En oir tantes cantúries 
perd el seny el capità;
empaita una pobra dona
que, estrenyada, se'l mirà.
La dona s'atura i canta,
canta ardida en català;
bufetada que li'n dóna
no la fa pas gens callar.
Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa possar;
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.
Allavors li clou els llavis,
possant-hi a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català!
Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n'hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai mès podrà cantar.
El fill que duu en ses entranyes
la qui ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid