Sí, jo també espero que Syriza guanyi les eleccions gregues, però ho faig amb una barreja d’il·lusió i recança. Il·lusió pèrquè sembla que per fi serà al govern d’un dels Estats d’Europa una força obertament oposada a les polítiques de reducció de la despesa pública. Recança perquè el marge que tindran serà molt reduït i al cap d’uns mesos les expectatives i esperances en ells dipositades, dins i fora de Grécia, es poden veure frustrades. I és que aquest és un país de tamany i població mitjanets (10 milions d’habitants, com els Països Catalans), excessivament centrat en un sector econòmic molt concret (el turisme, com els Països Catalans), endeutat fins a les celles (sí, sí, com els Països Catalans) i massa depenent de les importacions sobretot en matèria energètica (efectivament, com els Països Catalans). En aquestes condicions, i amb un govern decidit i recolzat des del carrer, potser aconseguiran portar a judici a alguns dels responsables del saqueig patit i potser podran negociar una nova quitança de part del deute i millorar les condicions de pagament de la resta. I podran, potser, aturar una mica la fuga de capitals i el frau fiscal i millorar, així, els ingressos (i la despesa) públics. El què dificilment aconseguiran, ells sols, és modificar significativament les directius econòmiques impulsades des de Frankfurt ni tampoc deixar de pagar el deute conservant una certa estabilitat monetària i comercial. Si es queden a la UE i a l’Euro no podran fer grans transformacions i si en marxen i retornen al Dracma potser augmenten els ingressos pel turisme però les importacions s’encariran i la inflació es dispararà.
No invento res si dic que trencar amb l’austeritat (o amb el capitalisme..) difícilment es pot fer des d’un sol país. Tampoc descobreixo res si afirmo que en un món i un continent interdepenent és més necessari que mai que els treballadors i treballadores -i les organitzacions i pols de poder dels quals disposin- s’uneixin i es coordinin. En aquest sentit, d’una cosa sí que pot servir la victòria de Syriza, per posar sobre la taula aquesta necessitat urgent, no només al continent europeu, però començant per aquest continent que, ens agradi o no, ja ha iniciat un procés d’intergació amb difícil marxa enrera. Per això mateix des de l’Esquerra Independentista seria absurd limitar les nostres aliances als països del Sud europeu. O és que mirarem d’entendre’ns amb l’esquerra portuguesa però no amb la de la Catalunya Nord, Occitània i tota la Repúblca Francesa, amb qui tants lligams culturals i històrics tenim? Buscarem aliances amb el poble grec però no amb l’irlandès? i que no pateixen tant o més que noslatres els treballadors i treballadores de l’europeu eslava? O a la mateixa alemanya, no hi ha una esquerra política, sindical i social que planta cara des del carrer i les insitiucions? Per quin estrany prejudici ideològic hem de limitar als països càlids el nostre radi de colaboració?
I encara més, es pot saber quan i per quins set sous l’esquerra d’aquest país va regalar la idea de la unitat i fraternitat dels pobles i la gent d’Europa?
