27-S: victòria de CiU, derrota del sobiranisme

Superada la primera batzegada electoral de 2015, els diferents partits catalans prenen posicions de cara a les eleccions previstes per al 27 de setembre. Unes eleccions que, en teoria, haurien de tenir caràcter de plebiscit sobre la independència. Tot i això, darrerament sembla que aquesta formulació ha perdut certa força en el debat polític. No se’n parla als mitjans. Tampoc en fan bandera els generadors d’opinió de l’entorn sobiranista. El concepte “eleccions plebiscitàries” no ha desaparegut del mapa, però s’ha diluït. De fet, quan alguns líders de CiU parlen del 27-S, de vegades sembla que ho facin per sembrar dubtes sobre la seva celebració més que no pas per concretar-ne els detalls.

Veient algunes reaccions i pronunciaments, hom podria pensar que l’objectiu del partit de govern és precisament aquest: concretar poc. El full de ruta signat entre CiU i ERC segueix sent a hores d’ara un preacord al que no s’hi ha sumat cap grup més. La CUP s’ho mira de lluny. Unió debat aquesta mateixa setmana el seu grau d’adhesió al procés, i guanyi el "sí" o el "no", la indefinició seguirà. De fet, en realitat, el nivell de clarificació d’Unió i de CDC en la matèria no són tan diferents. Ara com ara, la concreció sobre els aspectes tècnics del 27-S són mínims. Què haurem de comptar el el dia 28 per determinar si ha guanyat la independència? Vots o escons? Què passa si les forces sobiranistes no sumen majoria? Encara no ho sabem. I la data assenyalada per Mas és com qui diu a la cantonada.

Aquesta manca de concreció pot tenir raons de fons preocupants. Podria indicar que l’escenari desitjat per alguns sectors de CiU de cara al 27S és el d’una victòria del partit d’Artur Mas... però el d’una derrota del sobiranisme. Un escenari que no seria estrany si prenem com a punt de partida els resultats de les municipals. Si ens fixem en el retrat del país que va sortir del 24-M, el proper 27 de setembre la cosa podria anar per aquí: CiU guanya les eleccions tot i perdre suports, però es manté al capdavant com a força més votada. ERC creix però no tant com feien presagiar les enquestes de fa uns mesos. La majoria absoluta CiU-ERC flaqueja. El PSC perd vots, però potser no tants. Ciutadans es menja el PP i a l’esquerra emergeix amb força una "Catalunya en Comú" que no va en detriment d’una eclosió definitiva de la CUP.  

Un escenari d’aquest tipus és dolent per CiU? Depèn. Que CiU i ERC no sumin majoria absoluta no implica necessàriament que Artur Mas no pugui ser president de la Generalitat. Davant de la impossibilitat de bastir una majoria absoluta amb ERC per tirar endavant el full de ruta sobiranista, CiU podria plantejar amb arguments sòlids alentir els tempos del procés. La raó aritmètica donaria la raó a la federació: el 27-S hauria servit per constatar que Catalunya encara no està preparada per una aposta independentista en ferm.

I llavors, què? Com que probablement vindria de pocs diputats, una opció seria que Artur Mas fos investit per majoria simple amb el suport de CiU i ERC i l’abstenció del PSC (o el que quedés d’ell). El procés no moriria, però entraria definitivament en una fase de certa letargia: el “processisme”. Del “tenim pressa” al “cal tenir paciència”. Un nou cicle llarg en què la política catalana giraria entorn de com es concreta (o no) l’exercici del dret a decidir, i en què de mica en mica convergents i republicans haurien de visualitzar que fan però, a l’hora, no podrien fer gaire. Un escenari nefast per ERC al que els republicans podrien veure’s abocats per manca d’alternativa (o per evitar una alternativa pitjor).

Hi ha un element que podria alterar aquest guió: que CiU i ERC, en minoria, arribessin a algun tipus d’acord amb la CUP que propiciés l’abstenció de l’esquerra independentista a la investidura d’Artur Mas. Aquest escenari, aritmèticament probable però políticament complex, implicaria que CiU i ERC requeririen el suport constant de la CUP per governar. Les contrapartides en clau nacional haurien de ser molt explícites i probablement implicarien escenaris de desobediència institucional que CiU no estaria disposada a abordar. Per no parlar del que podria implicar en altres àmbits. Seria possible obtenir el suport de la CUP a uns pressupostos de la Generalitat dissenyats per Andreu Mas-Colell? Un acord d’aquest tipus implicaria que tots els actors se situessin dins d’un jardí embardissat de difícil sortida.

Hi ha, però, un tercer escenari plausible que podria alterar tot aquest esquema: que el 27-S facilités l’existència d’una majoria alternativa per investir un altre president de la Generalitat que no fos Artur Mas. És una opció a hores d’ara difícil, però ni de bon tros remota. A la banda de l’espanyolisme els números no surten, ni que Ciutadans experimenti un ascens excepcional. Tanmateix, les enquestes prèvies al 24-M assenyalaven que la suma de l’esquerra (ERC, ICV-EUiA i la CUP) podria apropar-s’hi. Caldria veure quin impacte pot tenir una hipotètica Catalunya en Comú en el taulell electoral. En aquest sentit, una de les principals qüestions que caldrà clarificar d’aquí al 27-S és si ERC i Oriol Junqueras estarien disposats o no a liderar o prendre part d’un projecte d’aquest tipus. Del procés sobiranista al procés constituent. Tot està obert.