El tricentenari de la celebració de la caiguda de Barcelona, el 1714, ha donat lloc a un frenesí de commemoracions a Catalunya. Joel Sans Molas @joelsansM en aquest article n’analitza les causes i les conseqüències, prenent distància dels relats catalanistes romàntics, prenyats de mitologia heroica, a la vegada que mostra la discriminació nacional que es va instal·lar en les relacions de l’Estat espanyol cap a Catalunya, amb efectes fins l’actualitat.
[Publicat originalment a La Hiedra #10]
La historiografia nacionalista catalana tendeix sovint a interpretar el passat de Catalunya donant una preeminència al conflicte nacional i a l’oposició Catalunya-Espanya. Així, l’historiador Oriol Junqueras escrivia el 2009 ―abans de l’ascens a la primera línia d’ERC― que el poble de Catalunya moltes vegades en la història havia evitat «acceptar la senzilla realitat que els espanyols no ens volen»1. Aquest tipus de formulacions, que es basen en l’oposició “catalans-espanyols”, tendeixen a crear l’imaginari d’un col·lectiu nacional homogeni, marcat pels mateixos interessos, i a disminuir les contradiccions que hi ha dins del grup de «els catalans» i «els espanyols» mateixos. En aquest article, en canvi, s’intentarà aprofundir en l’explicació del conflicte social i el nacional per resseguir les tensions que es van produir als segles XVII-XVIII, amb un punt culminant en la derrota de Catalunya a la Guerra de Successió el 1714 i la mutació de la qüestió nacional posteriorment.
L’arbitrarietat del sistema de funcionament de les monarquies comporta que un fet menor com la fertilitat d’un individu pugui implicar l’alteració de la vida de milions de persones. L’1 novembre de 1700 moria el rei Carles II sense descendència, l’últim dels Àustries hispànics. Dos pretendents aspiraven al tron: el borbó Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Àustria. El primer va ser coronat nou monarca hispànic com a Felip V, amb el suport de França. Però la defensa de l’arxiduc per part d’Anglaterra, d’Holanda i d’alguns territoris alemanys va donar lloc a una intensa guerra de successió que va recórrer bona part d’Europa i Amèrica.
Les corts de Catalunya van reconèixer inicialment Felip V com a rei en 1702. No obstant això, tres anys més tard aquestes mateixes corts estaven donant suport a l’arxiduc (com a Carles II). Per entendre aquest gir de les institucions catalanes cal mirar les tensions provinents del segle anterior i més enllà, tenint en compte les llargues onades de la història.
Precedents
Catalunya havia emergit en els segles XII-XIII com una potència medieval comercial i marítima, que combinava el poder del rei amb els interessos mercantils de les ciutats. Encara que no es pot arribar a considerar en aquests moments Catalunya com una nació moderna, el seu auge com a potència comercial i el fet de gaudir d’un aparell d’Estat desenvolupat eren factors que li van donar identitat i consciència col·lectiva, almenys a través de les seves elits2.El declivi econòmic i demogràfic de la Corona d’Aragó durant el s. XIV va portar un segle després a la unió dinàstica amb el regne de Castella. Així i tot el model que es va crear no era el d’una unificació de regnes, sinó la formació d’una monarquia composta ―diversos regnes sota el mateix monarca―, on la Corona d’Aragó mantenia les seves institucions autònomes i fins i tot una moneda pròpia. Encara que s’anava creant un cert imaginari al voltant de l’imperi hispànic, no es va produir una unitat espanyola en els segles XVI-XVII. Fins i tot l’ús de la paraula Espanya tenia diversos sentits diferents, no equiparables a l’actual, i de vegades s’usava sense incloure els territoris de la Corona d’Aragó3.
En el xoc produït durant els segles XVII i XVIII entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica, per exemple en la Guerra dels Segadors primer, i en la Guerra de Successió després, hi van convergir tres ingredients de fons. En primer lloc un extens imperi hispànic que tenia dificultats per sustentar-se i que abraçava cada vegada més un model absolutista en el qual les institucions i les lleis pròpies de la Corona d’Aragó eren un destorb per consolidar-ne el poder. En segon lloc, hi havia una Catalunya que, contràriament a Castella, començava al s. XVII un auge econòmic sostingut, basat en una xarxa mercantil i artesanal. I finalment hi havia l’existència d’unes institucions i lleis catalanes (les constitucions i els privilegis), que malgrat tenir uns orígens feudals, tenien un major arrelament i representació social que la monarquia hispànica.
A aquest desajust històric entre models institucionals i a aquestes diferents dinàmiques econòmiques s’hi ha de sumar les guerres per l’hegemonia entre potències que sacsejaven tota Europa i que tenien sovint com camp de batalla el territori català, fronterer entre l’imperi hispànic i el francès. La convergència d’aquests elements va donar lloc al fet que en determinats moments Catalunya s’encengués per la revolta social i política, en directa oposició a la monarquia hispànica.
Un d’aquests moments va ser el 1640, amb l’anomenada «Guerra dels Segadors». La guerra entre la monarquia hispànica i la francesa estava comportant un intens desgast de la població catalana, la qual havia de suportar la càrrega d’allotjar i alimentar 40.000 soldats de les tropes reials. Els greuges que generava aquesta pressió van esclatar en un motí camperol i urbà al maig i al juny de 1640, el qual es va saldar fins i tot amb l’assassinat del virrei.
Aquest conflicte social entre l’exèrcit i la població es va entreteixir amb el conflicte polític, ja que les institucions catalanes s’oposaven tant a la forma amb què es feien els allotjaments, com al projecte absolutista de Felip IV i del comte duc d’Olivares d’una «Unió d’armes» en què Catalunya havia de fer una important aportació de tropes. Quan a l’estiu de 1640 l’exèrcit hispànic es va preparar per reprimir la revolta i aprofitar-la per imposar-se a les institucions catalanes, aquestes van començar a desplegar els òrgans propis de govern en Justícia i Guerra. Amb aquesta acció Catalunya estava exercint, de facto, com a república, governada per la «Junta de Braços». El 16 de gener de 1641, en un acte de ruptura i de sobirania, la Junta de Braços proclamava la república catalana, sota el protectorat de França, encara que una setmana més tard, davant de la pressió militar de les tropes espanyoles, el govern català va jurar fidelitat al rei de França Lluís XIII. Aquest moment de secessió va durar poc. Al 1652, Catalunya va ser derrotada militarment, de nou va ser integrada a la monarquia hispànica i va perdre els territoris de la Catalunya nord en favor de França4.
Però les tensions no van disminuir amb aquesta derrota i hi va haver nous intents per part de la monarquia de retallar el marc constitucional català. Entre 1687 i 1690, davant de la pressió dels allotjaments i de les contribucions de guerra que imposava la monarquia, va esclatar una nova revolta de caràcter popular anomenada «dels Barretines», liderada per pagesos benestants i recolzada per l’artesanat i sectors intermedis del comerç. En canvi, els grups privilegiats, nobles o amb càrrecs institucionals i la principal burgesia comercial catalana se’n van mantenir al marge. La revolta va ser aixafada per la repressió ordenada pel virrei. Si bé les institucions catalanes no van recolzar la revolta, van començar a qüestionar la política de guerra de la monarquia hispànica en el conflicte amb França ―la qual comportava tot l’esforç de guerra esmentat sobre el territori català. Cal tenir en compte que França va ocupar Barcelona al 1697 i que els càrrecs reials van ser els primers a abandonar la ciutat amb una bona part de l’exèrcit. Així doncs van emergir les tensions entre el rei i la classe dirigent catalana per la pressió de la guerra i els intents de retallar el marc constitucional de Catalunya, al mateix temps que s’estenia la francofòbia per la societat catalana.5
Revolta contra Felip V
Com dèiem al principi, en 1705 va esclatar una revolta contra Felip V que va acabar amb el suport de Catalunya al pretendent rival al tron, Carles II. La revolta va tenir els seus focus, com la Revolta dels Barratines, a les zones econòmicament més actives ―inicialment a la Plana de Vic― i va tenir com un dels punts centrals la reivindicació de les institucions, les lleis pròpies catalanes i el pactisme (que el rei no podia imposar sinó que havia d’arribar gràcies a acords amb les corts catalanes). Entre els partidaris austriacistes havia membres del braç militar, de la burgesia, de sectors dinàmics de la noblesa i de les autoritats eclesiàstiques ―aquestes últimes eren especialment importants pel seu paper de propaganda i d’activisme. Els austriacistes tenien bones relacions amb el bàndol aliat a partir dels contactes comercials amb Anglaterra que es produïen des de feia anys. Va ser aquesta revolta, al costat de la presència de les tropes aliades, l’esdeveniment que va forçar a les principals institucions catalanes més conservadores, a alinear-se amb Carles II. A diferència de la Revolta dels Barretines, el fet que la burgesia comercial i les institucions catalanes sí que s’alcessin, va contribuir a donar un caràcter general al moviment. La revolta no només va tenir lloc al Principat de Catalunya, sinó que també es va estendre pels altres territoris de la Corona d’Aragó. A València l’alçament va esdevenir una revolta social, de caràcter antisenyorial. La intensitat que va prendre va espantar les classes dirigents, que van procedir a la seva repressió, i tallant així el suport social que tenien i debilitant de manera decisiva l’esforç de guerra davant Felip V6.
Per entendre el gir consistent a donar d’entrada suport a Felip V i després a Carles II hi ha alguns factors conjunturals que es poden tenir en compte. L’estesa francofòbia feia difícil acceptar un rei Borbó. Al mateix temps, el fet que Felip V no respectés alguns dels acords amb les corts catalanes va anar alimentant certa desafecció. Així mateix, s’han de tenir en compte tres elements de fons entrecreuats que portaven a cercar garanties i aliats internacionals per mantenir les institucions catalanes. El primer element està relacionat amb una qüestió nacional emergent, amb un pes del passat. La llarga trajectòria de Catalunya des de l’esmentat auge medieval li donava un sentiment d’identitat i de cohesió que venia a sumar-se a les característiques culturals i lingüístiques específiques. Encara que no hi hagués un nacionalisme modern ni una nació plenament moderna, sí que hi havia almenys el germen d’aquesta última. Aquest element d’identitat col·lectiva es barreja i reforça els dos altres factors, socioeconòmics i institucionals.
El segon, són les motivacions dels diferents sectors socials. Encara que no trobem una burgesia capitalista com a tal, si existia una burgesia comercial emergent. Una burgesia que comptava amb figures avançades com l’empresari, advocat i activista Narcís Feliu de la Penya, que va introduir noves tècniques productives procedents de França, Flandes o Anglaterra, i que havia escrit en favor del comerç lliure en el sector tèxtil ―la qual cosa contrastava amb les idees de proteccionisme mercantil predominants en la monarquia hispànica―. A més, hi havia tot un teixit d’artesans i de comerciants en ascens, puixant de forma descentralitzada en moltes comarques catalanes. En la pagesia hi havia un sector acomodat, més proper als comerciants. Els sectors burgesos veien en el suport a Carles II la possibilitat de convertir Catalunya en una potència comercial i marítima com Holanda i els interessava pel mateix motiu el bàndol on estigués Anglaterra. D’altra banda hi havia la noblesa i els càrrecs institucionals, que encara que fossin de caràcter conservador, eren la força principal de les institucions catalanes i els interessava que aquestes es conservessin, així com els seus privilegis. Els eclesiàstics també temien perdre el seu status quo privilegiat.7
Finalment, les institucions catalanes no eren democràtiques ―no es poden comparar amb un parlament actual― i beneficiaven les elits del moment, però sí que tenien una certa representativitat social que les feia receptives als canvis socials i econòmics. Per als grups econòmics emergents ―la burgesia comercial, l’artesanat, etc.― significaven, encara que limitadament, una possibilitat d’aconseguir mesures favorables als seus interessos; eren unes institucions més properes a la societat catalana que la monarquia hispànica cada vegada més absolutista i tancada sobre el rei. Segons Josep Fontana, en aquest moment es presentava la disjuntiva entre dos sistemes: el de la monarquia absoluta o el d’un sistema polític representatiu ―com existia a Holanda i Anglaterra. Segons les pròpies paraules: «A un creixement econòmic comercial li feien falta, però, les institucions polítiques corresponents. La preocupació per assegurar un marc legal i institucional que facilités el desenvolupament econòmic estaria present en els polítics del país»8. Podem analitzar així Catalunya com un territori que juntament amb Holanda i Anglaterra és pioner en el procés de trànsit cap al capitalisme, si bé no aconseguiria establir un Estat propi9.
Resistència a ultrança i derrota
L’allargament de la guerra, amb avanços i retrocessos per a cada bàndol, augmentava el desgast social. Al 1711 es va produir un altre fet personal que va alterar de nou l’escenari internacional: la mort de l’emperador austríac convertia a Carles II en hereu d’aquesta monarquia. Això va fer que Anglaterra i Holanda s’oposessin a la possibilitat que l’arxiduc concentrés els dos grans imperis ―l’espanyol i austríac― i pactessin la fi de la implicació en la guerra. Amb aquest canvi, Catalunya perdia la major part del suport aliat i es quedava pràcticament sense forces militars.
Malgrat les nefastes perspectives per a la resistència, les institucions catalanes van decidir plantar cara a l’avanç de les tropes borbòniques. Hi ha dues raons que ho expliquen. En primer lloc, la ferotge repressió que estava duent a terme Felip V sobre els territoris que queien a les seves mans feia descartar la possibilitat de la negociació. En segon lloc, es mantenia una defensa activa amb l’esperança de forçar que els aliats intervinguessin en els acords internacionals en favor de Catalunya, mantenint els compromisos que havien adquirit. Aquesta decisió, però, es va prendre amb divisions que mostraven les contradiccions socials dins del bàndol català. Van ser els sectors populars presents a la Junta de Braços els que van votar per la resistència, segons les seves paraules, a favor de «la manutenció i conservació de les Constitucions, Privilegis, Usos, Costums i immunitats del present Principat”10. Els sectors més moderats de la noblesa i de l’església van apostar per la rendició i van fugir de Barcelona. La seva marxa va ajudar també a una radicalització política, ja que el centre de decisions passava de la Generalitat al govern de Barcelona, el Consell de Cent.11 La defensa de la ciutat, davant d’un llarg setge, no solament es va popularitzar, sinó que es va envoltar d’una aurada de religiositat exacerbada. L’11 de setembre de 1714, les tropes borbòniques entraven a una Barcelona exhausta i derruïda.
La derrota de la Corona d’Aragó va significar l’abolició del seu sistema polític, legislatiu i jurídic. Els diferents decrets de Nova Planta, entre 1707 i 1714, van acabar amb les institucions i constitucions de València, Aragó i Catalunya, al mateix temps que en van uniformitzar les lleis d’acord amb les de Castella. A més, els poders discrecionals de la nova figura dels corregidors reials van ser recolzats per una àmplia ocupació militar, amb un dispositiu d’entre 20.000 i 35.000 soldats, finançada per un impost especial (el cadastre)12.
D’aquesta manera, com diu Núria Sales, l’any 1714 «marca la fi de la teòrica existència d’un Estat català dins d’una monarquia hispànica teòricament plural»13. Ara l’Estat espanyol situava la llengua i la cultura castellana com a comunes per a tots els territoris. A partir de 1715 es va procedir a la castellanització per la via judicial i l’administrativa, encara que de forma gradual, perquè el coneixement del castellà era baix. Al 1768 es va prohibir l’ensenyament en català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica, i el seu ús als jutjats.14
La qüestió nacional després de 1714
1714 va poder truncar parcialment un procés històric: va tallar d’arrel el desenvolupament d’unes institucions polítiques per consolidar i empènyer el dinamisme del comerç i nous sectors productius, embrionàriament industrials. Però en canvi, encara que possiblement el va atenuar, no va poder impedir que el dinamisme econòmic començat el segle XVII continués i es desenvolupés. La contradicció posterior va ser una Catalunya amb una base econòmica vigorosa, pionera respecte a la resta de l’Estat espanyol, però sense unes institucions polítiques en acord, i una Castella en declivi econòmic i sense una base industrial forta que en sustentés el poder polític.
A la fi del s. XVIII la burgesia catalana estava integrada a l’Estat espanyol i es va castellanitzar. Per Pierre Vilar, el segle XVIII és el moment en què Espanya es va acostar més al model d’ «estat-nació-potència», encara que sense aconseguir-ho plenament. El declivi espanyol posterior i el dinamisme econòmic català van fer que aquesta victòria no es traduís en una absorció i integració nacional. La asimetria en la distribució geogràfica del poder polític ―Madrid― i del poder econòmic ―Catalunya― va donar peu a què el conflicte de 1705-1714 ―i anteriorment 1640― fos mutant al costat del desenvolupament del capitalisme. El segle XIX passava a ser disgregador, especialment a partir del segon terç, quan tornaven a ascendir .les contradiccions entre perifèria i centre15.
Aquests factors econòmics ajuden a explicar que la qüestió nacional catalana es mantingui posteriorment al 1714, encara que amb moltes discontinuïtats. A més a més hi ha altres elements més subjectius. Hi ha una pervivència d’una llengua i una cultura pròpies. Tot i que la burgesia catalana es va «castellanitzar» a finals del segle XVIII, l’existència d’un teixit econòmic potent, amb necessitats de formació, va contribuir a mantenir tota una capa de persones que mantenien l’ús escrit de la llengua. Durant la primera meitat del segle XIX era difícil parlar de l’existència d’un nacionalisme català com a tal. No obstant això, les classes populars, en els conflictes socials, s’enfrontaven a un exèrcit ―l’espanyol― i a una monarquia ―la borbònica― contra la qual es podia incardinar la pervivència en la memòria ―encara que no estigués articulada políticament― de la derrota de 1714, de la posterior repressió ―d’un alt abast social― i de l’existència d’institucions catalanes pròpies. En els anys 40 a Barcelona són les insurreccions obreres les que encunyen els crits de «República catalana»16. Fins i tot al 1842, en una oberta revolta social a Barcelona, una Junta Popular, formada per progressistes i republicans, amb un projecte democràtic, popular i federal, proclamava la independència interina de Catalunya respecte al govern espanyol, amb la intenció de reformular un pacte amb els altres territoris de l’Estat, tot i que en dues setmanes cauria per culpa dels bombardejos i de la repressió de l’exèrcit17.
Lluny de la visió que el nacionalisme català és una creació de la burgesia, va ser una força arrelada en les classes populars, en el republicanisme federal, el qual durant la segona meitat del s. XIX va encapçalar gradualment la reivindicació nacional catalana. El republicanisme, que va arribar a ser la principal força a l’esquerra a Catalunya, tenia diversos elements ideològics que permetien aquesta evolució.
A nivell de cultura política, el republicanisme, que s’oposava a la monarquia borbònica, coincideix amb el substrat en la memòria col·lectiva popular de la derrota de 1714. Un altre factor que accentuava l’anticastellanisme era la repressió de les revoltes populars per part de l’exèrcit espanyol. A això se suma la idea, elaborada pel republicanisme, de la descentralització, especialment desenvolupada en el republicanisme federal. Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) van aflorar dins del republicanisme federal les propostes polítiques que plantejaven reivindicar la sobirania de Catalunya, per poder decidir lliurement la confederació amb la resta de regions d’Espanya.18
No obstant això la derrota de l’esquerra republicana produïda pel fracàs del Sexenni va fer bascular l’hegemonia del moviment nacional català cap a les posicions de la dreta catalanista, que desembocaria en la creació de la Lliga Regionalista el 1902. Però en els anys 20 i 30, el republicanisme, que no va perdre mai la xarxa social local, en els ateneus i en els casinos populars, s’agrupava de nou al voltant d’una nova força política: Esquerra Republicana de Catalunya, i el pèndol basculava de nou cap a l’esquerra. Durant la Segona República la reivindicació nacional es va radicalitzar encara més, amb fets com l’alçament obrer d’octubre de 1934 (veieu l’article d’Andy Durgan en aquest mateix número), que va desbordar i va arrossegar el president Lluís Companys a proclamar ―encara que sense defensar-lo― un breu Estat Català dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques.
Conclusions
La qüestió nacional catalana va tenir un moment decisiu entre 1705 i 1714. La Guerra de Successió i el posicionament català en contra de Felip V s’ha de situar en la seva complexitat, en la qual es barreja el conflicte protonacional ―en el camí del desenvolupament dels Estats nació― amb la geopolítica internacional i els interessos de les diferents classes socials, situades en el context de l’ascens del capitalisme.
Idealitzar les institucions caigudes el 1714, pensar que durant la Guerra de Successió es reivindicava la independència o el fet de voler la independència avui com un homenatge general a les i els defensors de la Barcelona de llavors, que van estar plens de contradiccions institucionals i socials, és fer una lectura anacrònica i caure en un posicionament nacionalista que tendeix a situar unes essències i unes reivindicacions pàtries comunes i immutables en el temps. Però també és important entendre que el conflicte català d’avui està ancorat en el tipus d’ «ajust» fallit que va intentar la monarquia hispànica el 1714 i que, amb moltes oscil·lacions i contradiccions, la qüestió catalana d’avui està vinculada amb aquell moment, connexions que ens ajuden a entendre la història i, per tant, a mirar el present de cara.
La qüestió nacional ha pres força posteriorment, en moments de crisi de règim, que són al mateix temps moment de grans mobilitzacions socials: en les revoltes de Barcelona de 1840-1843, entre 1868-1874 (Sexenni democràtic i la I República), el 1931 (proclamació de la II República), el 1934 (fets d’octubre), entre 1976-78 (transició institucional del franquisme a la democràcia parlamentària) i en els últims cinc anys de crisi econòmica. El conflicte nacional ha anat transformant-se en el temps, al costat dels canvis socioeconòmics. En 1714 era entre un model de monarquia absoluta i un model amb unes institucions representatives ―però no democràtiques― vinculades als sectors econòmics puixants i al comerç. El conflicte sobre la base d’interessos econòmics no ha desaparegut avui: hi ha sectors de la burgesia catalana que volen unes «estructures d’estat» més representatives dels seus interessos. Però al mateix temps, gràcies a la gran expansió de les classes populars, majoritàriament d’esquerres, hi ha també un conflicte entre l’unitarisme espanyol ―representat per la constitució― i la democràcia ―o sigui autodeterminació―, i altres conflictes derivats: entre l’elit catalana que vol les seves «estructures d’estat», al costat de l’austeritat, i les classes populars que volen la independència per acabar amb l’austeritat.
L’obertura d’un procés constituent català avui no només trencaria amb les essències de l’unitarisme espanyol, un dels pilars del règim del 78, sinó que també té el potencial de posar a primera línia a Catalunya en el debat sobre quin model social es vol. Una pugna entre burgesia i classe treballadora que pot cobrar força des del moment en què el nacionalisme català conservador, que ha intentat difuminar el conflicte de classe, s’està esquerdant per la seva inconseqüència, pel seu caràcter no rupturista.
Traducció de Joan Caralt i correcció de Jordi Giné.
Notes
1 Cases, A.; Junqueras, O. y Botran, A., 2009: Les proclames de sobirania de Catalunya (1640-1939). Barcelona: Farell. p. 8.
2 Vilar, P., 1982: Estat,nació, socialisme. Barcelona: Curial. 64-67.
3 Vilar, P., 1982: op. cit. p. 45. i Sales, N., 1989: Els segles de la decadència. Segles XVI-XVIII (Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, Volum IV). Barcelona: Edicions 62. pp. 23-24.
4 Cases, A.; Junqueras, O. y Botran, A., 2009: op. cit. pp.15-27.
5 Albareda, J., 2000: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona: Empúries. pp. 11, 19-27.
6 Ibid. pp. 41-51.
7 Ibid. pp. 17-19 y 46-47.
8 Fontana, J., 2001: “La guerra de Successió i les Constitucions de Catalunya: una proposta interpretativa”, a Albareda, J. et al: Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo. pp. 24-25.
9 Davidson, N., 2013: Transformar el mundo. Revoluciones burguesas y revolución social. Barcelona: Pasado & Presente. p. 582.
10 Sales, N., 1989: Els segles de la decadència. Segles XVI-XVIII (Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, Volum IV). Barcelona: Edicions 62. pp. 421.
11 Albareda, J. i Esculies, J., 2008: 1714. La guerra de Successió. Barcelona: Pòrtic. pp.84-86.
12 Sales, N., 1989: op. cit. pp. 425-228.
13 Ibid. pp. 229.
14 Miralles i Monserrat, J.; Massot i Muntaner, J., 2001: Entorn de la història de la llengua. Barcelona: L’Abadia de Montserrat. p. 42-45.
15 Vilar, P., 1982: op. cit. p. 48-50
16 Ibid. p. 53.
17 Ribes, Guerau, 2014: “Las clases populares ante la revolución liberal-burguesa”. La Hiedra, nº 8, enero-abril 2014. http://bit.ly/WxH8KR
18 Termes, Josep, 1976: Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo. Barcelona: Anagrama. p. 72-84
