Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La qüestió de l'habitatge
26/05/2014 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

A començament de mes es trobaven a Tortosa, plataformes d'afectats per la hipoteca (PAH) de diferents comarques, pobles, viles i barris. Era una mes de les reunions de coordinació supralocal que, a diferents nivells i diferents àmbits, practica aquest moviment popular. Arreu del món, trobem exemples de lluita contra els desnonaments (Stop Desahucios, Stop Sfratti e Sgomberi, Stop Evictions) i en defensa dels subministraments bàsics per a la llar (llum, aigua), que resisteixen una situació que "no s'entén, gent sense casa i cases sense gent". Uns moviments que, per força, han de tractar amb la qüestió de l'atur forçós, dels diferents nivells d'exclusió socials, dels processos d'especulació urbanística (des de la degradació a la gentrificació).

La PAH mateixa ha sorgit i s'ha organitzat com a conseqüència de la crisi hipotecària que esclata a partir del 2008, indissociable de l'esfondrament que encara continua del nombre de llocs de treball. Era una catàstrofe anunciada per les plataformes V de Vivienda, antecedent directe i nucli impulsor de la PAH. La bombolla de preus del sector immobiliari i de signatura d'hipoteques, indissociable alhora de la nova onada immigratòria i de la creació de llocs de treball, era completament ignorada i menyspreada des dels "organismes reguladors", amb la mateixa passió que ara fan servir per culpar les persones i famílies treballadores que hi van entrar. Aquest discurs de la "culpa" se sol acompanyar de la dicotomia entre "pis de propietat" i "pis de lloguer"... Com si els pisos de lloguer no fossin la propietat d'algú.

S'ha recordat sovint, en aquests anys, la frase atribuïda a José Luís Arrese, ministre espanyol d'habitatge entre el 1957 i el 1960, segons la qual Espanya "havia d'ésser un país de propietaris, i no de proletaris". Aquest criteri informà la política d'habitatge del tardofranquisme i del postfranquisme (pensem en el "desnonament exprès" amb el qual la ministra Chacón precaritzava més la situació dels llogaters). És comprensible la sensació final d'estafa de les persones entrampades. De les actuacions de les entitats financeres en donen fe els desnonats, els avalistes, els qui queden amb un deute de per vida. La gestió dels "actius tòxics" ha estat qualificada sovint d'una forma d'acumulació primària, per fer servir l'expressió marxiana recentment represa per David Harvey. El mes passat, Sandra Ezquerra, professora de la Universitat de Vic, aplicava aquest concepte al context econòmic actual (http://monthlyreview.org/2014/04/01/spain-economic-crisis-new-enclosure-reproductive-commons) des d'una perspectiva feminista. La qüestió de l'habitatge apareix com un dels aspectes d'aquesta acumulació per despossessió, manifestada no tan sols en l'acumulació d'habitatges desnonats (buits a l'espera de noves oportunitats de negoci) sinó en l'adquisició d'habitatges de lloguer social per fons voltors en sucoses operacions.

Des del moviment obrer sovint s'ha considerat la qüestió de l'habitatge com una qüestió perifèrica, que calia resoldre en la lluita central per unes millors condicions laborals, d'entrada, i per a una transformació revolucionària del sistema productiu. El Manifest Comunista, en el 1848, ho resumia en una línia:

"I quan l'explotació de l'obrer pel fabricant ha arribat a la seva fi amb el pagament en metàl·lic del salari, heus aquí que se li tiren al damunt tots els altres elements de la burgesia, el propietari de la casa, el botiguer, el de la casa d'empenyoraments, etc."

En les condicions normals d'acumulació capitalista, el lloguer entra com un component més del capital variable. Entre el 1872 i el 1873, Friedrich Engels publicava a "Der Volkstaat" una resposta (http://www.marxists.org/catala/marx/1872/xx/me18_209.htm) a "una sèrie de sis articles sobre la qüestió de l'habitatge, l'única raó per la qual criden l'atenció és perquè són el primer intent de transplantar l'escola proudhoniana a Alemanya". Engels recorda que:

"La manca d'habitatges l'han patit uniformement totes les classes oprimides de totes les èpoques. Per posar-hi fi, tan sols hi ha un mitjà: bandejar l'explotació i l'opressió de la classe treballadora a mans de la classe dominant en general".

Engels contesta l'analogia neoproudhoniana segons la qual "allò que és el treballador assalariat respecte del capitalista, ho és el llogater respecte del propietari de l'habitatge":

"Això és totalment fals. En la qüestió de l'habitatge tenim dues parts mútuament enfrontades, el llogater i el llogador o propietari de l'habitatge. El primer vol comprar del darrer l'ús temporal d'un habitatge; té diners o crèdit - fins i tot quan aquest crèdit l'ha de comprar al mateix propietari de l'habitatge a preu d'usura com a càrrega de lloguer (...) El llogater - fins i tot quan és un treballador - hi entra com a home de possible, i ja ha d'haver venut la seva mercaderia particular, la força de treball, per poder aparèixer amb liquiditat com a comprador de l'ús d'un habitatge (...) Per molt que el llogador pugui treure al llogater, hi ha únicament una transferència de valor disponible, generat prèviament, i la suma total del valor gaudit conjuntament pel llogater i el llogador resta igual que abans".

En aquest obra Engels carrega durament contra les propostes neoprodhounianes. Desconfia de la proposta que feia Proudhon mateix segons la qual "els llogaters s'havien de transformar en compradors per pagaments, de forma que el lloguer anualment pagat es comptés com a taxa de rescat pel valor de l'habitatge i que el llogater després d'un cert interval de temps esdevingués el propietari d'aquest habitatge". Al capdavall:

"El dia del decret d’alliberament mundial, que proclama el rescat dels habitatges de lloguer, Peter treballa en una fàbrica de maquinària de Berlín. Després del curs d’un any és propietari, si voleu, d’una quinzena part del seu habitatge, consistent en una cambra del cinquè país d’una finca qualsevol d’Hamburg. Perd la seua feina i es troba aviat en un habitatge similar, amb vistes brillants al pati, en el tercer pis de Pothof, a Hannover, on després d’una estada de cinc mesos ha adquirit 1/36 de la propietat, quan una vaga l’envia cap a München i el força, per una estada d’onze mesos a adquirir exactament 11/180 del dret de propietat d’una galdosa planta baixa, darrera de l’Ober-Angergasse. Trasllats posteriors, tal com tan sovintegen entre els treballadors d’avui, el duen encara més lluny: 7/360 d’un habitatge no pas menys desitjable a St. Gallen, 23/180 d’un altre a Leeds i 347/56.223, comptat exactament, per tal que la «justícia eterna» no puga lamentar res, d’una tercera a Seraing. Què fa ara el nostre Peter de totes aquestes porcions d’habitatges? Qui li’n dóna el valor real? On ha de trobar el propietari o els propietaris de les porcions restants dels diferents habitatges que ocupà en una ocasió?"

Quina, doncs, és la solució que proposta Engels?:

"Com resoldria una revolució social aquesta qüestió no depèn tan sols de les circumstàncies del moment, sinó també de qüestions força més àmplies, entre les quals una d’essencial és la superació de l’antagonisme entre la ciutat i el camp. Com que no hem de fer cap sistema utòpic per la disposició de la societat futura, seria més que inútil entrar-hi. Una cosa és, però, segura, que ja són disponibles ara en les grans ciutats prou construccions d’habitatges com per tractar d’immediat amb un ús racional qualsevol «manca d’habitatge» real. Això naturalment tan sols es pot aconseguir amb l’expropiació dels posseïdors actuals, i amb l’allotjament en aquestes cases dels treballadors sense sostre o dels que es troben excessivament amuntegats en els habitatges d’ara, i tan bon punt el proletariat haja conquerit el poder polític aquesta mesura dictada per l’interès públic serà tan fàcil de dur a terme com són les expropiacions i els reallotjaments per l’estat actual".

Naturalment, això no significa que la classe treballadora organitzada abandoni la lluita específica per l'habitatge i per uns barris dignes. Repetidament, hom ha recordat per exemple les vagues de lloguer de la Barcelona dels anys 1920 i 1930. La població de Barcelona es va duplicar entre el 1910 i el 1930, arribant a supera per primera vegada el milió d'habitants. Bona part d'aquest creixement, com és natural, provingué d'una onada migratòria (300.000 persones en la dècada dels anys 1920). La ciutat de Barcelona passà de suposar menys del 40% de la població provincial, a ser-ne pràcticament el 56%. I això sense comptar el creixement demogràfic que experimenten l'Hospitalet de Llobregat i Badalona. Aquesta situació, efectivament, provocà una "manca d'habitatge". A l'augment del preu de lloguer per metre quadrat hi calia sumar la inflació de preus dels queviures, patent durant els anys 1920 i ja disparada a partir del 1930.

Ja en el 1918 s'havia organitzat, amb el suport de la CNT, un sindicat d'inquilins. El 1922, amb el suport del sindicat de la construcció (sector en el qual treballava bona part de la mà d'obra immigrada), el sindicat d'inquilins convocà vagues de lloguers en diversos barris. La demanda principal era la reducció del preu de lloguer, situat llavors entre les 15 i 20 pessetes. En el 1930, aquest preu ja superava normalment les 60 pessetes en els barris centrals de Barcelona. Fins i tot les anomenades Cases Barates de Can Tunis, que figuraven en la raquítica xifra de 2229 habitatges construïts pel Patronat Municipal d'Habitatge durant la Primera Dictadura, es llogaven per 30-35 pessetes. La situació d'atur forçós (12% en el 1930, que pujava al 50% en el sector de la construcció, una vegada passada la febrada de l'Exposició Universal) i l'augment dels preus de productes bàsics provocà que una nova pujada dels lloguers rebés la resposta d'una nova vaga. Iniciada a la Barceloneta, s'estengué a d'altres barris centrals, i fins i tot arribà a Sants i a la Torrassa, d'una banda, i a Santa Coloma, de l'altra. L'organització en assemblees de veïns garantí la continuïtat de la protesta.

El Primer de Maig del 1931, el primer després de la caiguda de la monarquia, es va fer amb lemes com el de la CNT,  "1º de Mayo contra el paro, la inflación y por la rebaja de los alquileres". Els vaguistes de lloguers, en aquell moment, reivindicaven una rebaixa dels lloguers del 40% i millores en les condicions dels habitatges. Impulsada per la CNT, s'havia creat una Comissió de Defensa Econòmica (CDE), que forní dades sobre l'augment de la carestia de vida. Contra els desnonaments dels vaguistes, les assemblees organitzaren piquets veïnals per impedir l'accés dels agents policials i judicials i, quan això no era possible, mesures per reallotjar les famílies desnonades. La resposta governamental fou l'aplicació de la "Llei de Defensa de la República", particularment després de l'aprovació, per part de la Generalitat, d'un "Decret de lloguers", el desembre del 1931.

Com llavors, les accions de desobediència formen part dels moviments per l'habitatge. Als piquets Stop Desnonaments, cal afegir l'ocupació de finques buides (Obra Social de la PAH). I, com llavors i com sempre, les autoritats responen a còpia de canvis legislatius de tall repressor i de decrets decoratius.

Valora
Rànquings
  1. Alhora i la CUP
  2. L'empresari gironí Josep Campmajó s'exilia arran del cas Tsunami
  3. Sant Jordi era guerrer...
  4. Acte antirepressiu de la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines (CACG)
  5. La “proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa”, del PP i VOX, empeny cap a la irlandització del valencià
  6. Ortésia Cabrera serà la cap de llista de les Terres de l'Ebre per la CUP
  7. Agustí Barrera: "...el seu legalisme burocràtic no els va permetre entendre que una declaració d’independència és un acte revolucionari"
  8. La CUP–Defensem la Terra presenta la llista per les eleccions del 12 de maig per la demarcació de Girona, afirmant que surten a guanyar
  9. «Saps què? Que llegint aquest tros de diari...»
  10. Sergi Saladié encapçala la llista electoral de la CUP pel Camp i les Terres de l'Ebre
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid