Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Memòria independentista
30è aniversari de les detencions del gener de 1985 contra Terra Lliure

Les detencions iniades el gener de 1985 van suposar un punt d'inflexió per a Terra Lliure, però a la vegada van suposar un esperonament de l'independentisme combatiu, que va conèixer els seus anys d'expansió i incidència social

15/01/2015 Memòria històrica

Les detencions del gener de 1985 van seguir unes d’anteriors, i van ser fruit de la col·laboració policíaca franco-espanyola, que va permetre l’espionatge dels refugiats a la Catalunya Nord i un control fins aleshores poc habitual dels passos fronterers.

El 19 de gener, de camí cap a l’estació de tren de Puigcerdà i procedents de la Tor de Carol (Cerdanya), eren detinguts tres membres de Terra Lliure, que es proposaven d’entrar dins la Catalunya sud. Aquest viatge tenia com a objectiu un segrest per a finançar l’organització, per al qual ja es tenia prevista la infraestructura necessària (material, un amagatall per retenir el segrestat, etc.).

Els detinguts eren Carles Sastre, Montserrat Tarragó i el conegut exmilitant d’IPC Jaume Fernàndez, aquest darrer la  pista que seguia la policia des de la batuda de desembre de 1981, de la qual havia aconseguit escapar. Els altres dos membres de l’escamot eren desconeguts per la policia, que va trigar un cert temps a assabentar-se que es tractava dels militants d’EPOCA fugits després que se’ls denegués l’aplicació de l’amnistia de 1977.

L’operació policíaca, portada a terme amb gran violència, va anar seguida de noves detencions a diferents indrets del sud i del nord de l’Albera. Així, l’endemà van ser detinguts Josep Lluís Rovira a Alcanar, Enric Pascual a Barcelona i Maria Teresa Aragonès a Perpinyà. El 22 de gener la policia francesa detenia també a Perpinyà Pere Bascompte, Clara Galobart i Lluís Deixonne.

A excepció d'Enric Pascual, tots els detinguts a l’Estat espanyol van ser empresonats, encara que Josep Lluís Rovira seria alliberat sense fiança el 13 de febrer. Pel fa que fa als represaliats a la Catalunya Nord, Clara Galobart, Teresa Aragonès i Lluís Deixonne van ser alliberats, mentre que Pere Bascompte va ingressar a la presó de Tolosa de Llenguadoc, on romandria fins al 5 de març. A conseqüència d'aquesta mateixa batuda Carles Benítez, que havia estat posat en llibertat feia poc més d’un any, i Albert Ibàñez es van haver de refugiar, ja que, tenint en compte la seva militància activa, era previsible que també els afectés la ràtzia repressiva.

La cobertura dels mitjans de comunicació sobre les detencions es va basar gairebé exclusivament en els informes policíacs, mentre evitaven de referir-se a les denúncies dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i les mobilitzacions impulsades pel moviment independentista. El diari Avui titulava sensacionalísticament "Terra Lliure pretenia segrestar un metge conegut i un gerent” i El País, “La policía afirma haber evitado, con las últimas detenciones, un endurecimiento en las actividades de Terra Lliure”, unes informacions parcials que legitimaven l’operació policíaca. Ben aviat es farien presents les denúncies de tortures infringides als detinguts per la policia espanyola durant els llargs dies d’interrogatoris.

Segons la premsa, la policia espanyola havia descobert a les dues bandes dels Pirineus amagatalls amb armes curtes, subfusells, explosius (goma-2 i productes químics agrícoles), temporitzadors i detonadors, nombrosa documentació, butlletins i medicaments per tenir cura i anestesiar la persona que es preveia segrestar. Per la seva banda, la policia francesa va localitzar una impremta i un taller en un pis a Perpinyà i diverses armes i municions en un parell d’amagatalls a la muntanya.

La mort de l'industrial Bultó, de la qual van ser acusats dos dels detinguts, també va ser també aprofitada de forma sensacionalista pels mitjans. A més, la policia es va apuntar com un mèrit el que havia estat una casualitat, ja que Montserrat Tarragó i Carles Sastre romanien en parador desconegut des que havien fugit el 1977.

Aquesta onada repressiva va generar importants mobilitzacions encapçalades per l’MDT i els CSPC. La resposta va ser molt ràpida i en quatre dies diferents poblacions del país apareixien plenes de pintades i cartells per convocar la manifestació unitària de rebuig a les detencions. Fins i tot es va arribar a intentar organitzar un tall de la Via Laietana amb pneumàtics i cotxes creuats per aturar la sortida dels detinguts, que es trobaven en aquesta comissaria de Barcelona i havien de ser traslladats a Madrid.

Resposta de solidaritat de l'independentisme combatiu

El 25 de gener, la manifestació de protesta convocada per les diferents organitzacions independentistes (CSPC, MDT, IPC, PSAN i MEN) no es va poder realitzar amb normalitat, ja que la policia espanyola va carregar contra els concentrats molt abans que s’iniciés la marxa a la Rambla de Canaletes. Els manifestants, dispersats per diferents llocs de Barcelona, van iniciar aleshores talls de carrers i enfrontaments amb la policia, que van col·lapsar el trànsit del centre de Barcelona. Els aldarulls es van desplaçar fins al barri de Gràcia, on un grup de joves va arribar a arrencar un pirulí de grans dimensions que va ser impulsat carrer Gran avall per aturar les envestides de la policia.

La reacció dels independentistes va desbordar la policia, atès que no es preveia una resposta tan eficaç a la càrrega dels antiavalots. L’endemà la premsa cobria la notícia posant l’accent en el caràcter “violent” dels manifestants. Així, El Periódico titulava en portada “Brotes de guerrilla urbana en Barcelona”, amb una fotografia a primera plana amb joves que, encaputxats i amb rocs, havien aturat i creuat un autobús al centre de Barcelona. Era el primer cop, des de la instauració del règim borbònic, que els joves independentistes incorporats al moviment es mostraven ben organitzats al carrer quan hi havia mobilitzacions i enfrontaments amb la policia.

A Alcanar, on residia Josep Lluís Rovira, l'Ajuntament va donar suport públic al detingut de manera unànime, fins i tot Alianza Popular (el precedent del PP). A Perpinyà va tenir lloc una manifestació sota el lema “Llibertat Catalans Detinguts”, que va aplegar dues-centes persones i que havia estat convocada per Unitat Nacionalista de Catalunya del Nord, fundada recentment.

Per la seva banda, la Crida a la Solidaritat va convocar, el 15 de febrer, una manifestació silenciosa contra la tortura, una qüestió que durant un mes va ser un dels eixos del debat polític un cop els detinguts, alliberats o no, van poder explicar el seu calvari a les dependències de la policia espanyola. L’independentisme va interpretar la convocatòria tardana de la Crida com un gest oportunista, ja que aquesta plataforma cívica no havia participat en les mobilitzacions anteriors de suport als represaliats1.

Tanmateix, l’independentisme va assistir-hi amb la intenció de polititzar-la. Durant la manifestació va aparèixer un grup d'encaputxats amb una banderola amb el logotip de Terra Lliure, un fet que va estroncar la intenció de la Crida de convocar una protesta despolititzada, basada només en elements humanitaris, i que posava sobre la taula el conflicte existent2. Aquesta imatge dels encaputxats amb la banderola amb el logo de l’organització clandestina es va difondre molt aviat a través de enganxines, fanzines i cartells.

Al llarg del 1985, es van organitzar un gran nombre d'actes i mobilitzacions contra la tortura, contra la Llei Antiterrorista, per l'Amnistia del 77 i contra les detencions. Per exemple, al desembre una marxa dels CSPC recorria Barcelona, encapçalada pels familiars dels empresonats de Terra Lliure i presidida pels retrats dels represaliats.

NOTES:

1   De fet, durant les detencions, la Comissió Antirrepressiva de la Crida va actuar al marge dels CSPC i va intentar acaparar protagonisme sobretot mediàticament, cosa que va aconseguir gràcies a diaris com l’Avui o, fins i tot, El País. Aquesta actitud va generar tensions entre la Crida i l’independentisme. Així, en un full volant d’IPC repartit a la manifestació 24 de gener de 1985, es criticava durament la plataforma cívica: «És en aquest context que alguns grups com la Crida a la Solidaritat, jugant de manera ben poc honesta amb les detencions i tortures d'independentistes han volgut fer-se un nom oblidant (volgudament?) de denunciar els responsables polítics (CDC, PSOE, etc.) i oblidant també d'explicar les raons polítiques de la lluita dels patriotes torturats». Posteriorment, al Lluita 115-116 (abril de 1985), IPC es dirigia a la Crida en els termes següents: «Malgrat tot, pensem que actuacions tan incorrectes com la citada podrien ser corregides en un futur si hi hagués voluntat política per part de la Crida (és a dir, si és que pot arribar a tenir voluntat política pròpia, i a no dependre, com fins ara, de la «conveniència» de l'autonomisme). Nosaltres creiem que aquest canvi d'actitud davant Ia repressió sobre l'independentisme s'hauria de reflectir de manera pràctica en els següents punts:

-Que la Crida es coordini amb els CSPC, que són els qui han de portar el pes de la defensa política dels represaliats (sense que això vulgui dir que Ia Crida perdi entitat pròpia o hagi de definir-se com a independentista, però almenys el que ha de fer és no obstaculitzar i rivalitzar amb la lluita antirepressiva que menin els independentistes a través dels CSPC).

-Que Ia Crida assumeixi els independentistes represaliats com el que són i que no intenti de desfigurar-los políticament anomenant-los «nacionalistes» o amb qualsevol altre subterfugi.

-Que la Crida denunciï la repressió en tota la seva globalitat, no es limiti a fer una «solidaritat de llagrimeta», és a dir, que ha de denunciar i oposar-se a la llei antiterrorista (i no només a la tortura que n'és un aspecte fragmentari) desemmascarant als qui l'han feta possible (CDC, PSOE etc.).»

Al número 24 del Clam (març-abril de 1984), els CSPC ja havien criticat els plantejaments de la Plataforma Antirepressiva de la Crida quan es va presentar públicament el 9 de març de 1984: «Nosaltres, que estem lluitant contra la repressió des d'una perspectiva de defensa política de l’independentisme i que estem disposats a denunciar tot tipus de repressió política, pensem que benvinguda sigui tota tasca antirepressiva. Nosaltres assistírem a l'esmentada presentació, i el col·loqui final ens permeté adonar-nos que la perspectiva de la lluita antirepressiva de la Crida és molt lluny de la nostra perspectiva. En poques paraules, la plataforma antirepressiva de la Crida es planteja la lluita antirepressiva en termes de defensa de les llibertats democràtiques i, per a nosaltres, això és un plantejament políticament, erroni, perquè la democràcia espanyola només pot ser aquesta que estem vivint: no n'hi ha d'altra. En una situació política com la que vivim només té sentit una lluita antirepressiva en termes de defensa política o de denúncia política de la repressió que genera la lluita contra l'Estat. El problema no són les llibertats democràtiques, el problema, senyors, és l’Estat espanyol.

Ara bé, comprenem que una lluita antirepressiva d'aquest tipus és molt més compromesa i molt més dura.»

Aquesta informació està extreta del llibre "Terra Lliure, punt de partida (1979-1995)"

 

 

Valora
Vídeos
Manifestació a Barcelona contra les detencions de militants de Terra Lliure (25 de gener de 1985)
Manifestació Perpinyà 26 de gener de 1985
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid