Us escrivim conscients del vostre terrible martiri. Conscients de l'heroïcitat dels homes i dones que empunyeu vells AK47 contra els tancs i l'artilleria pesant dels de l'altra banda: l'exèrcit dels qui perverteixen el nom de l'Islam. Desheretats de tot el planeta que, com denuncieu, han crescut a les barbes d'occident. Armats per uns, tolerats per uns altres. Fins que ja no ha convingut. Les aliances dels poderosos canvien cada dia. I els interessos geostratègics metrallen els valors de la humanitat.
Heu quedat acorralades davant la ignomínia. Vosaltres, les Forces de Defensa Popular i les Forces de Defensa Femenines. Vosaltres que vau proclamar l'autodeterminació ara fa dos anys. Vosaltres que vau portar el kurd a l'escola. Vosaltres que vau garantir el dret de les dones i també els drets de més minories nacionals al vostre territori. Sabem que el turcs no toleren les vostres aspiracions. I que per això els seus tancs us miren impassibles mentre barren el pas al corredor que exigiu. La mateixa passivitat que ha demostrat la coalició internacional fins fa pocs dies. No podem fer molt més, diuen. I mentrestant les vostres exhaustes defenses encaren l'enèsima jornada de setge.
Les notícies de Kobanê han estat escasses. Però hem sabut que havíeu oposat una ferotge resistència. I hem plorat amb la desesperació de Ceylan, la valenta miliciana de dinou anys que va utilitzar la seua darrera bala per suïcidar-se abans de caure presa de l'Estat Islàmic. O la d'Arin, la veterana comandant que va donar la vida per evitar el mateix futur per a les filles. Sí, hem plorat amb vosaltres. Amb el dolor dels països ocupats i dividits durant segles. Amb el dolor dels alçaments que queden abandonats a la seua sort. Nosaltres també ho vam viure en èpoques passades. Abandonats pels interessos i la indiferència. I per això el vostre martiri també és el nostre. El dels pobles vençuts per les misèries d'aquest món. El dels pobles que mantenen l'esperança, malgrat tot.
