La polèmica pels comentaris del veí de Calafell Carles Mañé, l’usuari de Facebook que va realitzar el comentari sarcàstic sobre els militars espanyols que es van estavellar en helicòpter, són un símptoma de la coquinesa d’un independentisme que creix i s’implanta socialment, però que -en la meva opinió- no ha sabut donar resposta en aquest cas a un seguit d’amenaces provinents de l’espanyolisme casernari. La reacció als atacs de l’espanyolisme i la solidaritat amb Mañé han estat comptades. I en comptes de petar-nos de riure amb el seu comentari i defensar el que conté de crítica, els independentistes (parlo en general) hem abandonat aquest franctirador de sang calenta perquè el devoressin els Can Cèbers del feixisme.
Que Mañé s’hagi hagut de retractar i demanar disculpes, i empassar-se el linxament i fins amenaces de mort i de tota mena, no són un bon símptoma. Hem mostrat una gran covardia, una manca de decisió, i un minso sentit de l’humor.
Mañé, qui va escriure "Últimes notícies. Un helicòpter menys i quatre salvapàtries pistolers menys per conquerir Catalunya" és, com dirien antes, un bon català, defensor dels interessos del seu poble i bon amant de l’humor, del sarcasme i fins del cinisme, si es vol. I, sobretot, enemic d’un exèrcit que tant mal han fet contra els catalans i que tants crims (crims de lesa humanitat) han comès al llarg de la història contra els pobles i les persones. Però és clar, petar-se’n com a venjança contra una història de crims, violacions, humiliacions, escarni, terror i robatori, i contra l’amenaça que plantegen actualment aquests uniformes, és clar, això és un delicte.
I per perseguir aquest humor alliberador comptem amb la Torquemada de l’Espanya eterna, la “ Defensora” Soledad Becerril, l’encarregada de fer arribar un informe al fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, per tal de perseguir les "manifestacions injurioses que malmeten l'honor dels morts en acte de servei i menyspreen el dolor de les famílies."
Senyors de la Inquisició i de les JONS: els catalans fa segles que injuriem, ens mofem, escarnim i en fem befa dels imbècils que s’allisten a l’exèrcit espanyol i que creuen en la farsa dels seus himnes i marxes triomfals! Si cal plorar, serà pels milions de joves segrestats i obligats a morir en unes guerres que tots sabem que són negocis de l’espanyolisme i de les oligarquies.
Cent anys després: ahahhahahaha, quin riure!
Per al catalans amb dignitat, en Mañé sempre serà un exemple dels nostres costums i sentit de l’humor, un humor com a defensa davant el terror. En Mañé és el nostre Junceda, el nostre !Cu-Cut! i el nostre Polònia.
Fa cent anys un acudit de Joan Garcia Junceda en què, partint del títol d'un àpat de celebració de la Lliga Regionalista, el Banquet de la Victòria, ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols, especialment a la guerra de Cuba en 1898. Aleshores, uns 300 oficials espanyols –els tarats de sempre- de la guarnició de Barcelona destrossaren i calaren foc a la redacció del setmanari ¡Cu-cut!, a la impremta-llibreria Bagunyà del carrer Avinyó on s'editava també el setmanari En Patufet, i a la redacció del diari La Veu de Catalunya. Aquest fet provocà que sota la pressió dels militars, el govern espanyol decretés la suspensió de la seva publicació per cinc mesos, entre desembre de 1905 i el 28 d'abril de 1906, i seguidament s'inicià la tramitació de la Llei de Jurisdiccions, que provocà la unió del catalanisme en el moviment de la Solidaritat Catalana.
Bé hauríem d’aprendre d’aquells catalans de fa 100 anys, amb valor, decisió, humor, unitat... I fer costat al Carles Mañé.
