Quan vaig arribar a Catalunya a viure als matins a la ràdio parlava un senyor que es deia Antoni Basses que, cada dia, m’explicava la temperatura que feia a Perpinyà, Fraga i alguna ciutat important de les Illes i el País Valencià. No és molt, ho sé, però és evident que el simple esment d’aquestes coordenades geogràfiques, dia rere dia, ajudava a mantenir una certa territorialitat més enllà de projectes polítics o culturals. La seua marxa i l’arribada de Manel Fuentes –amb tots els fracassos radiofònics que hi va haver entremig-, però, va canviar els límits geogràfics: “el sol ha sortit per Cadaqués a les tal i es pondrà per la Sénia a les tal”. El missatge que pretenia mantenir viu un cert mapa, si més no lingüístic, es va diluir entre les notícies del matí i els elogis cap a Bruce Springsteen. Ara el senyor Fuentes plega. Haig de dir que me n’alegre perquè tinc l’esperança que qui arribe recupere aquell costum del senyor Basses. També voldria que qui agafe el micro cobre molt menys, però això potser és més il·lús.
Els Països Catalans molesten. I des de fa molts anys. I no precisament als nacionalistes valencians –a no tots si més no- o mallorquins, sinó al catalanisme històric. Un catalanisme que els va fer seus amb molts matisos durant els anys seixanta i sobretot setanta. Ara bé, els matisos van pesar més que les il·lusions en uns temps en què el que calia era guanyar unes eleccions i l’hegemonia política del país més que imaginar nacions que mai havien estat una realitat en el passat. I va arribar Pujol i la idea dels “Països Catalans/projecte cultural”va passar a ser consigna al nord i subvenció al sud. I poc a poc els Països Catalans/cultura es van convertir en els Països Catalans/problema. Rahola parla de “mites” en un recent article a La Vanguàrdia, però ella sap perfectament que no és en el mite un rau la qüestió sinó en el problema. Rahola fa afirmacions del tipus “Catalunya no pot ser la salvadora de ningú, i menys de gent que no vol ser salvada”. Bé, la dreta catalanista comença a entendre que la solució no és fer de missioner Sénia avall. Ara, però, caldria que entengueren que del que es tracta és de construir quelcom junts, d’igual a igual i parlant de tu a tu. I llavors Rahola, que jo pensava que era una persona més preparada intel·lectualment, llaça el mantra del panxacontentisme català: “Què hi hem de fer amb uns territoris que voten massivament i reiterada les Barberá, els Fabra i els Bauzà?” Tu no n’has de fer res Rahola, però res de res. En tot cas seran els valencians i mallorquins els qui han solucionar les seues coses. Això no vol dir, però, que el catalanisme es rente les mans a l’estil Ponç Pilat com si els atacs a la llengua catalana, per exemple, no vagen amb ells. Això no vol dir que paral·lelament al que voten els valencians i els mallorquins –de manera majoritària que no hegemònica-, el catalanisme no puga establir punts de diàleg amb el nacionalisme valencià i mallorquí i construir, imaginar si es vol, un nació futura conjunta. Una cosa no trau l’altra a no ser que busques una excusa perfecta per deslliurar-te del llast dels Països Catalans. Si és així, cap problema, tots els projectes són legítims, però per favor, no fem trampes al solitari.
En una carta datada el 24 de novembre de 1990, Max Cahner deia el següent al seu amic Joan Fuster: “Si és que et va bé, tal com vàrem parlar, podries aprofitar el viatge per conèixer la nostra filla i tornar a veure el petit Max. I de passada, fer un discret sopar amb els joves d’Acta (Rahola, Culla, Cardús, Villatoro)”. Us sonen els noms? En realitat no es va fer un sopar sinó un dinar. Sembla ser, però, que a tots els noms que van assistir els va servir de ben poca cosa, començant per la senyora Rahola.
