Les darreres setmanes s’estan produint una sèrie de canvis en la política i societat del Principat que superen qualsevol expectativa prèvia. Cap de les anàlisis prèvies a l’estiu ens feien suposar que l’escenari post onze de setembre d’enguany seria el que és. Qui diga el contrari menteix. Ni l’analista polític més optimista ho podia imaginar. I és clar, aquest nou escenari demana, de fet exigeix, nous moviments tàctics, canvis en l’habitual praxi política dels partits del país. Estaran a l’alçada? En breu ho sabrem perquè els tempos en la política catalana es redueixen al mateix ritme que s’acceleren els esdeveniments. I és que la resposta popular ha sobrepassat a la capacitat de resposta dels partits. Des dels representants del nacionalisme “putaramonès” als que ens creiem els únics independentistes, tots hem quedat a la nostra manera en un cert fora de joc, si es vol posicional, però clarament outside.
I qui ha de guiar tot aquest procés? La tendència històrica en la majoria de processos semblants al nostre ha estat sempre la de buscar un líder carismàtic, un personatge capaç d’aglutinar diferents sectors socials sota una bandera, rere una mateixa pancarta, amb una igual finalitat. El tenim? És evident que no. Alguns pretenen els darrers dies, però, convertir el que era un aprenent de Cambó en una mena de nou Macià. Qui li anava a dir a Artur Mas, hereu del pujolisme pactista amb Madrid, que aquesta vegada el govern espanyol seria tan poc hàbil com per no donar-li les quatre molletes que demanava. Personalment crec que tota l’estratègia de pressió cap al govern de Madrid se’ls ha escapat de la mà als amants de l’eufemisme etern. “Estructures d’estat” en diuen ara per no dir la paraula maligna: independència. Tota la campanya que des de mitjans fidels a l’estutus quo convergent s’ha estat fent al voltant de la idea “Espanya ens roba”, ha acabat provocant en els catalans la demanda d’independència i no la de pacte fiscal, tal com ells volien. Bé, els ciutadans del Principat sembla que són molt més madurs que aquells que els governen.
En definitiva ens trobem davant d’un moment històric i cal que tothom estiga a l’alçada. Crec que la situació actual no és la conseqüència d’un procés polític sinó social, i aquesta és en gran part la seua grandesa i èxit. Els partits i opcions polítiques han de tenir un paper important en tot plegat, però no deixem en mans d’aquells que ens han portat a l’abisme la responsabilitat de salvar-nos. Sota el paraigües del “tots hem d’anar units” no podem caure en l’errada de creure coses que no són. I no, Mas no és Macià. Segurament tampoc és Cambó, però no perquè ell haja renunciat a una política semblant a la del històric regionalista català sinó perquè el poble l’ha avançat i superat.
