El títol d’aquest text presenta dos fenòmens que, en el context polític actual, demanen una clarificació perquè dominen el camp de la política, tant de la institucional com de la rupturista. D’una banda, convé remarcar l’existència de la dualitat esquerra-dreta que és un fenomen antic i que ha passat per una evolució considerable a causa de la influència dominant de la ideologia del sistema polític capitalista i imperialista que ha trastocat conceptes com la igualtat social i ha portat a reforçar jerarquies polítiques en molts llocs del món.
I, d’altra banda, la perspectiva independentista, en el seu aspecte determinant que és la ruptura, que és cada dia més la perspectiva de milions de persones arreu del món, encara que sigui percebuda, en força casos, en forma de por o de confusió, a causa de la repressió dels poders estatals constituïts que s’hi oposen d’una manera obsessiva.
Abordarem, tot seguit, en primer lloc, aquests dos grans àmbits separadament: la dualitat Esquerra-Dreta i, al voltant d’aquest fet, els subjectes polítics que estan prenent cos actualment. I finalment tractarem de l’independentisme d’esquerra relacionant-lo amb els factors de ruptura que acompanyen aquesta perspectiva política.
La falsa dualitat Esquerra/Dreta
Les denominacions esquerra-dreta estan mitificades en el nostre entorn cultural perquè s’han confós, durant molt de temps, amb una mena de símbol essencial de la democràcia.
Però no sempre han volgut dir la mateixa cosa, com hem assenyalat. És sabut que en un principi servia per distingir entre els partidaris de l’Antic Règim (monàrquic) i els demòcrates que el volien enderrocar. Els dretans se situaven dins l’Assemblea de representants a la dreta de la presidència; i els esquerrans a l’esquerra. Aquesta distinció va continuar després de la caiguda de la monarquia, distingint entre els membres de l’Assemblea que es mantenien com a conservadors del poder i de les maneres de fer antigues; i els qui eren partidaris de canviar la societat tot perseguint els objectius revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat.
Però, el que cal prendre en consideració, per a entendre la situació del moment present, és que aquesta distinció primigènia ha estat objecte de fenòmens distorsionadors que han desdibuixat aquell esquema inicial. Aquest canvi ha estat causat per factors de dos tipus (socioeconòmics i polítics) que han anat més enllà del parlamentarisme que va donar lloc a la dualitat inicial: En el pla socioeconòmic és important la consideració del paper de les tendències del sistema capitalista: la continuació i la intensificació de l’imperialisme i l’evolució de fons de l’economia global. Després de les crisis del segle XX, i de la gran onada de deslocalitzacions industrials que va emprendre l’economia del món occidental, es va estendre la desindustrialització i la precarització social dels assalariats i dels productors autònoms dels serveis, de la petita indústria, de l’agricultura, la pesca etc.
En aquesta situació general dels assalariats, una part, petita però influent, dels treballadors sotmesos al vincle salarial han anat essent absorbits dins els càrrecs de l’administració i la política, tot creant una massa social, que ha anat esdevenint poderosa, integrada de ple dins el sistema de dominació. Aquesta funció absorbent de la pràctica política i les dinàmiques poc participatives que són inherents a la ideologia individualista del sistema capitalista, han acabat de convertir el món de la política i l’administració en una mena de búnquer on només tenen accés els ‘escollits’ que són justament els qui s’han manifestat submisos a les propostes i ideologies autoritàries dels amos d’aquest món.
Aquestes transformacions han anat creant una mena de Dreta (relacionada amb els àmbits decisius del poder, especialment els més determinants de l’anomenat ‘Estat profund’: les forces repressives armades i judicials; i els quadres administratius. Es tracta d’un sector social i polític molt autoritari i poc favorable al diàleg social, que s’ha limitat a anar dictant normes cada dia més abusives per tal de mantenir ben aferrades les regnes del poder.
I, d’altra banda, aquests canvis profunds també han donat forma a una evolució ràpida de l’Esquerra tradicional a mesura que els seus dirigents han anat accedint als àmbits parlamentaris i administratius (administració, partits i sindicats oficialistes etc.), una autoanomenada Esquerra que s’ha anat subordinant als designis de l’Estat convertint-se en un auxiliar indispensable per a la dominació del capitalisme i que ha acabat essent un complement de la Dreta que hem descrit, a grans trets, més amunt: per això, aquesta Esquerra ‘oficial’ que avui tenim en els diferents Estats dominants ha adoptat tics autoritaris propis de la Dreta: manca de diàleg social, abús en el tracte amb els subordinats, espionatge dels moviments socials, silenci de tipus mafiós en els casos de mal govern o de corrupció; i, fins i tot, en casos d’atemptats mortals encoberts per l’Estat, tolerància amb la catalanofòbia, insensibilitat davant els desastres de la població i davant les mobilitzacions populars etc. (en el cas de l’Estat espanyol, col·laborant a mantenir el marc repressiu com es pot observar amb la negativa a retirar instruments escandalosos en el camp de la repressió de l’Estat, com la famosa Llei Mordassa que conculca drets fonamentals: d’expressió, de manifestació etc.).
Per a mantenir l’Ordre (que és l’aspiració principal de l’Estat transfranquista) l’Esquerra políticament espanyola (si analitzem ara aquest marc estatal) s’ha identificat, en els aspectes principals, amb els interessos profunds de la Dreta i del sistema de dominació capitalista. Davant aquest panorama les crides del PSOE i entorn (Comuns, ERC etc.) per a aturar la Dreta són simples llàgrimes de cocodril. La influència dominant del sistema polític i ideològic estès mundialment, identificat amb el capitalisme i l’imperialisme, ens situa en dues grans posicions enfrontades: D’una banda, tenim el sistema de dominació com un tot (en el qual s’inclouen els partits i organitzacions defensores d’aquest poder, tant si es diuen de dreta com d’esquerra); i , d’altra banda, el conjunt de les classes populars que, avui, a causa de l’evolució del capitalisme mundial pren la forma de lluites d’alliberament nacional-popular, en les quals el caràcter antiimperialista i anticapitalista és determinant.
En un panorama de dominacions d’aquestes característiques, arreu del món, el nou ordre mundial de les classes populars serà el resultat de la victòria de la igualtat social damunt els intents d’imposar la jerarquia social de caràcter despòtic i absolutista que vol consolidar el capitalisme-imperialisme avui dominant.
Així, doncs, és aquesta falsa dualitat Esquerra-Dreta el que porta a considerar les propostes adreçades a un suposat enfortiment de l’esquerra espanyola (com l’anomenat Front d’Esquerres a escala estatal espanyola, dinamitzat per personatges oportunistes com Gabriel Rufián) com un simple engany perquè no va més enllà d’un trist estratagema parlamentari que no modificarà substancialment les formes de dominació: podem dir que el seu resultat, en termes sociopolítics, mantindria les condicions socials de dominació, d’espoliació i saqueig de les classes populars; i, pel que fa a la lluita d’alliberament nacional afegeix a les formes d’explotació econòmica tot un bagatge de propaganda i pressió ideològica que té com a objectiu l’empobriment accelerat de la població i la destrucció de la nació catalana (d’una manera més eficaç encara que la que portaria a terme un domini de la Dreta que, per les seves formes d’actuació més directament vinculades amb el franquisme històric, podrien desvetllar reaccions més enèrgiques i conscients de part del poble català).
La tasca dels partits que avui ocupen el camp del ‘sobiranisme’ (al País Valencià i les Illes, per exemple, com Compromís o Més …, enfrontats dins àrees autonòmiques governades per la Dreta espanyolista), no hauria de ser tampoc de donar un xec en blanc a l’Esquerra espanyola, sinó d’aprofitar la conjuntura per a aconseguir introduir en la consciència de la població (i en les representacions polítiques on sigui possible) elements importants d’un programa nacional-popular favorable a les classes populars en termes econòmics, socials, culturals i lingüístics.
L’independentisme d’esquerra i la construcció d’espais de caràcter unitari i combatiu
L’independentisme d’esquerra s’enfronta a un repte molt diferent del simple parlamentarisme pro-PSOE que propugnen alguns perquè s’ha forjat en una llarga lluita contra el franquisme; contra la transició monàrquica i continuista; i contra el règim monàrquic imperialista espanyol actual. És per això que és conegut, des dels seus orígens, com a independentisme combatiu.
L’independentisme combatiu nascut dins i contra el franquisme, s’organitza ja des de l’any 1969 al 1979 i es desenvolupa sobretot als anys 80 i 90 al voltant de l’experiència d’IPC, TL i els CSPC, en una nova pràctica política que va portar al desplegament del moviment de base arrelat arreu de les comarques dels Països Catalans, entorn de l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra) creat l’any 1984 i tota una xarxa de Casals i Ateneus populars independentistes que van desenvolupar una activitat continuada de mobilització i sensibilització. Un dels resultats d’aquesta experiència fou la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) que s’inicià en unes primeres experiències d’acció municipal ja l’any 1987 i que s’estengué com a una expressió àmplia de l’independentisme d’esquerra arrelada al territori i amb un inici de presència institucional supramunicipal, al llarg dels anys 90.
Terra Lliure, i semblantment el conjunt de l’independentisme combatiu, fou objecte d’una repressió molt important durant tota la seva existència (del 1979 al 1995) i també fou objecte d’intrigues per part d’una ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) dirigida per Àngel Colom que va conspirar ja d’ençà del 1989 per a portar l’independentisme combatiu cap a posicions parlamentàries integrades en el sistema de dominació. L’ofensiva repressiva del 1992, acompanyada de nombrosos casos de tortures, va ser el contrapunt de les ‘negociacions’ d’Àngel Colom en les quals, seguint les condicions de l’estat espanyol, els presos havien de renunciar a la seva lluita i delatar companys militants. ERC es va definir com a independentista l’any 1989 però es va mantenir en una posició integrada col·laborant amb el bloc dominant, com hem exposat. L’independentisme combatiu va continuar al voltant de Poble Lliure i la CUP. I es va mantenir difús en experiències massives com la PDD (Plataforma pel Dret a Decidir) al voltant de l’augment de la consciència independentista que s’havia expandit a causa dels escàndols de la repressió contra l’independentisme de l’any1992 i que havia esclatat com a moviment de masses, com a conseqüència de les pressions per a limitar les decisions del Parlament de Catalunya en el debat entorn de les reformes de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2005.
ERC, per la seva banda, havia mantingut una línia erràtica però, sota la direcció de Carod-Rovira va promoure, amb el Tripartit, un nou Estatut d’Autonomia que fou retallat dràsticament pel Parlament espanyol i finalment pel Tribunal Constitucional, l’any 2010. Per la seva banda, Oriol Junqueras arriba a la presidència d’ERC l’any 2011 i, tot i proclamar-se independentista, s’endinsa en una maniobra confusionària sota el lema ambigu «d’ampliar la base» traduït en una dilució dels continguts tot promovent aliances amb l’esquerra espanyolista, que després del Referèndum del Primer d’Octubre de l’any 2017 i la repressió que el va acompanyar i que va continuar, haurien de portar aquest partit a donar suport al govern del PSC-PSOE l’any 2024 i a una autonomia empobridora, caòtica i espanyolitzadora.
La veritable acceleració del procés independentista va tenir lloc, doncs, més enllà dels partits polítics i en iniciatives i estructures populars unitàries, des de les primeres mobilitzacions massives de la PDD (dels anys 2006 i 2007) diferents onades de Consultes sobre la Independència (del 2009 al 2011, incloent-hi la consulta general del 9 de novembre del 2014) etc. tot remarcant la fundació l’any 2012 de l’Assemblea Nacional Catalana, encarada ja cap a l’objectiu del Referèndum. Sobre el Referèndum del Primer d’Octubre del 2017, cal dir que aquest important procés participatiu va fallar en la seva resolució principalment perquè l’equip que n’havia assumit la coordinació política es va moure, des del primer moment, en una ambigüitat incomprensible si l’objectiu explicitat era la proclamació de la Independència. Hi va mancar voluntat de confrontació: s’ha anat mostrant que bona part dels organitzadors no volien arribar al final, esperaven una negociació amb l’Estat espanyol o un suport internacional que mai no va arribar… Vist amb perspectiva, la manca d’organització i les ambigüitats dels posicionaments ja mostraven que no es partia d’una consciència política que situés la confrontació al centre de l’acció en aquell moment singular. Això és el que ha de canviar en una proposta seriosa de ruptura independentista.
La lliçó que se’n pot treure fàcilment de tot plegat és que només seguint la petja que va marcar la posició permanent de l’independentisme combatiu serà possible construir els espais organitzatius que ens puguin portar a la independència i a la molt probable revolució social que acompanyarà aquesta ruptura fonamental. L’estratègia de confrontació és la que ho ha de fer possible. Els criteris per a la construcció de l’espai unitari i combatiu són, doncs, importants, tot i que no poden ser una simple imitació de la història passada ni tampoc exactament iguals arreu dels Països Catalans, però s’han de concebre com a instruments ben estructurats, paral·lels i confluents.
* * *
La tesi que cal defensar té, doncs, dos aspectes fonamentals: Una estratègia eficaç de confrontació. I la construcció estructures populars unitàries de base que desenvolupin el grau de mobilització i de consciència que faci possible l’alliberament col·lectiu.
Proposem, com a possibles configuracions, la creació d’estructures lligades a l’objectiu Republicà concebut de manera confederal, a l’estil del que podrien ser, per exemple, per al País Valencià la creació d’uns «Consells Populars per la República Valenciana» amb la perspectiva de desenvolupar una Xarxa Agermanada de Països Catalans . No entrarem en detalls: la idea central és que les organitzacions de base es desenvolupin damunt la consciència política existent. Per exemple, a Catalunya-Principat es podrien dinamitzar uns Comitès de Defensa de la República Catalana o uns Consells de la República Catalana Lliure, tot afegint, clarament la perspectiva unitària de la coordinació d’una Xarxa Agermanada arreu dels Països Catalans etc. No cal dir que les estrutures participatives existents (com l’Assemblea Nacional Catalana, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, Decidim!-al País Valencià etc. i també el Consell de la República) haurien de contribuir a desenvolupar (i estan en condicions de fer-ho) aquestes estructures de base imprescindibles.
La qüestió principal és reforçar estructures dinàmiques (amb mobilització, propaganda, lluita, crítica etc.) arreu del territori tot creant àmbits locals i/o comarcals que permetin el desenvolupament i el reforçament de les estructures més extenses i sòlides que caldrà anar desenvolupant per mitjà de la lluita i la consciència per l’objectiu de la Independència en forma de República igualitària i defensora de la Nació Catalana (que hem de concebre com un objectiu per mitjà d’una construcció des de la base. Hem de ser conscients que sense aquesta forta organització arreu del territori no serà possible abordar la ruptura necessària.
La perspectiva independentista cap a la ruptura
La situació actual de la nostra nació (els Països Catalans) reclama, com a objectiu general, conjunt i inapel·lable, la ruptura total amb el règim de dominació, que tot i ser multiestatal, és semblantment espoliador i destructor de la nostra societat; és per això que les formes d’acció i d’organització per a la ruptura independentista han de ser ben definides per a aconseguir la màxima eficàcia.
En aquest sentit, com hem anat remarcant, només és possible un sol principi estratègic: la confrontació: el desplegament d’una línia d’acció que porti a l’afebliment del poder despòtic (que en l’Estat espanyol és una Monarquia heretada del franquisme). Tot allò que afecti una disminució del poder de l’Estat ens acosta a la llibertat. Però ha de ser una forma d’acció que no pot ser de caràcter passiu: En la situació actual les simples crides a una ‘desobediència’ abstracta i feta a la llum del dia, per exemple, (que, en les condicions presents, poden facilitar encara l’aplicació d’una repressió en cadena, al gust de les forces i les lleis que dirigeixen l’acció del règim de terror actual) no tenen un efecte decisiu en la confrontació necessària. La tensió de confrontació podria començar, per exemple, per l’erosió de les bases econòmiques del règim fonamentades en monopolis abusius, que tothom coneix prou bé. L’ANC ho va intentar amb una campanya de Consum Estratègic, molt ben ideada, però la maquinària judicial franquista va reaccionar amb amenaces de prohibició i amb la il·legalització de l’entitat.
Això vol dir que es tracta d’una forma de confrontació que no es pot portar a terme sense autoprotegir-se per mesures de seguretat serioses i estrictes. El Moviment per la Independència ha de disposar, doncs, de mesures de seguretat davant la repressió que acompanya tota forma de confrontació efectiva. I, de manera paral·lela, ha de posar en funció de la lluita, tot l’aparellatge legal que convingui. Aquest recurs a la seguretat és fonamental en una estratègia de ruptura que pot anar variant els objectius en la mesura que l’Estat vagi accentuant les seves contradiccions. I, des d’un punt de vista general, és fonamental tenir clara sobretot, com ja ho hem remarcat, la importància de desenvolupar estructures populars actives i obertes a la participació. I no abandonar mai la lluita social i política practicada obertament, tot oferint-ne una informació regular i àmplia perquè és un mitjà imprescindible en una tasca de ruptura que ha d’arrelar en el cor del poble.
L’estratègia ha de ser, per tant, de confrontació; i sense parar; i, com hem apuntat, amb tots els instruments al nostre abast i amb l’objectiu d’erosionar el poder del règim monàrquic despòtic i parasitari que ha d’arribar a la conclusió que li és més convenient la nostra independència que mantenir la seva dominació ancestral.
I la tàctica concreta ha de ser complementària a l’acció més directa d’erosió. L’element fonamental de caràcter tàctic s’ha de basar, com hem esbossat més amunt, en l’extensió del moviment nacional-popular arreu del territori amb activitats i mobilitzacions sense parar, adquirint, a més, espais de llibertat republicana d’una manera creixent arreu. La creació i impulsió de col·lectius que promoguin contínuament els objectius i les pràctiques igualitàries de la República Lliure dels Països Catalans, estructurada internament de manera confederal, (perquè és des de la igualtat de les parts com podrem avançar en la construcció de la Nació d’una manera harmoniosa i sòlida. La nostra pràctica ha de ser, doncs, acció política permanent. El franquisme es va anar afeblint així. I es va haver de transformar, perdent la capacitat operativa que li donava la criminalitat més directa. El neofranquisme també haurà de canviar i acabarà caient. I el moviment independentista és l’instrument que abatrà el seu poder, si més no, en el territori de la Nació Catalana.
Les formes d’organització ideals són les que permetin aquesta doble tasca d’atac i arrelament. És important que l’independentisme d’esquerra les assumeixi i que es proposi com a tasca la seva promoció per tal de garantir que el procés no es veurà interromput per manca de suport popular o per manca de voluntat de confrontació, com ha passat en l’experiència passada. Correspon, doncs, a l’independentisme d’esquerra (o independentisme combatiu i rupturista pel que fa als objectius) assumir aquestes tasques d’orientació i organització perquè l’anomenat independentisme que es limita a l’activitat parlamentària o burocràtica no està preparat, ni s’ha volgut preparar, per a la confrontació i la ruptura.
