L'imperi i els seus monstres assolen el Nord d'Àfrica [1]

Veiem a la premsa la fotografia d’un militant salafista d’ètnia àrab a Mali, amb un peu de foto que ens indica que es tracta d’un terrorista gihadista... Tirem d’hemeroteca i aquesta mateixa persona havia aparegut retratada fa poc més d’un any a Líbia, amb un peu de foto que ens el presentava com a lluitador per la llibertat.

El cinisme de l’imperialisme no té límits i el desconeixement produït per la desinformació (o deformació informativa) sistemàtica respecte a tot el que afecta el Nord d’Àfrica i el món àrabo-musulmà deixa estorades i sense discurs (creïble) les veus que des de l’esquerra europea haurien d’aixecar-se davant els crims de l’imperialisme i el patiment dels pobles germans del sud de la Mediterrània... Parlem-ne una mica.

L’imperialisme francès: una descolonització amb monstres governants que garanteixin el saqueig

Cal recordar que la primera font d’interès i el primer negoci francès reeixit al continent africà fou el tràfic d’esclaus entre les dues ribes de l’atlàntic, principalment des de la seva base a l’illa de Gorée, just al davant de Dakar, l’actual Senegal. Després que aquest lucratiu comerç començà a decaure, a mitjan del segle XIX, els exèrcits francesos (en competència amb els de la resta de potències imperialistes europees) comencen a apropiar-se de més i més terreny amb tres objectius fonamentals, dos dels quals centrats en l’àrea que ens ocupa: l’obtenció de recursos naturals (mineria especialment) i el control de les rutes comercials entre Àfrica i Europa a través del Sàhara. El tercer, l’èban i les lucratives plantacions de cafè i cacau, es realitzaria per raons climàtiques més al sud. L’ivori s’obtenia tant a les zones més equatorials com als oasis i zones humides del Sahel, cosa que explica la pràctica extinció dels elefants en aquest vast territori.

La conquesta de Tombouctou el 1893, principal ciutat caravanera, focus cultural i gresol de cultures i pobladors diversos, suposà la culminació simbòlica del projecte imperial francès, que si bé inicialment pretenia forjar un imperi d’est a oest (de Djibouti a Dakar), la dura competència -especialment dels anglesos, que pretenien forjar el seu de nord a sud (del Caire a Cape Town)- acabà delimitant els límits de l’Àfrica Occidental Francesa a la Conferència de Berlín (1884-85). Pel que fa al nord del Sàhara, França s’assegurà durant les guerres colonials i com a resultat de la I guerra mundial el control en forma de protectorats de bona part de la riba sud del Mediterrani, amb l’excepció de Líbia, a mans italianes, i Egipte, a mans angleses.

Durant els anys de l’imperialisme i el colonialisme, que haurien d’anomenar-se “d’’holocaust africà”, les potències imperials no només van assassinar directament centenars de milers de persones, sinó que van destruir completament els modes de producció locals, les xarxes econòmiques i comercials autòctones i bona part de les seves expressions culturals, substituint-los per una administració pensada per al saqueig sistemàtic del territori i per a la seva pròpia “seguretat”, que es fonamentava en la política del divideix i venceràs respecte a les diferents comunitats africanes.

Acabada la Segona Guerra Mundial, en què molt africans havien combatut el nazisme dins les files de l’exèrcit colonial francès, amb joves africans formats en ideals revolucionaris, i amb l’onada de moviments d’alliberament, les potències europees emprenen el camí de la descolonització, garantint però els seus interessos a l’Àfrica. Per això s’havien anat traçant unes fronteres tan rectilínies com artificials que després donarien lloc a estats multiètnics (bàsicament aparells burocràtics i repressius) que no podien satisfer els anhels d’autorealització de les diferents comunitats africanes.

La República francesa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat es va assegurar a través dels nous governants que els seus interessos a l’Àfrica restarien protegits i no va tenir cap mena d’escrúpol ni mania a l’hora d’aconseguir-ho: la monarquia corrupta del Marroc i la dictadura cleptocràtica de Tunísia en són petits exemples, però qui es va endur la pitjor part va ser el Sahel.

Així, Senegal, l’aparentment més democràtic dels països subsaharians, va ser lliurat quasi en exclusivitat als Wolof, l’ètnia que ocupava bona part dels llocs en l’antiga administració colonial, fortament organitzada en “germandats musulmanes” i que no va trigar gens a mostrar-se tan hostil econòmicament i culturalment amb els diola de la Casamance com ho havien estat els francesos.

Pitjor sort van córrer Níger, Mali i la República Centreafricana, lliurats a dictadors militars ignorants i sense escrúpols que han anat duent les seves poblacions a situacions d’extrema pobresa i on han estat constants les violacions dels drets humans, especialment cruentes pel que fa a les dones, encara avui mutilades, violades i abandonades amb les seves criatures de manera sistemàtica (sobretot a Mali).

L’assassinat de Thomas Sankara o la condemna a mort del Sahel

Precisament d’un dels més remots i marginats territoris del Sahel, l’aleshores conegut com a Haute Volta, sorgí el 1982 un bri d’esperança per a tota la regió quan un jove militar que comptava amb el suport dels sectors progressistes de l’exèrcit i de sectors sindicals de Ouagadougou i Bobo-Dioulasso acabà amb dues dècades de dictadures corruptes que havien dut el país a encapçalar tots els rànquings negatius pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà.

Sankara va reanomenar el país com a Burkina Faso (la terra dels honestos) manllevant, en el que era tota una declaració de principis, una paraula de cada un dels dos principals grups lingüístics, els Mossi i els Dioula. El Consell de Salvació Popular va emprendre campanyes contra la pobresa i la fam, en favor de l’educació i la salut pública amb uns resultats espectaculars que li van valer l’aplaudiment generalitzat de la FAO, UNICEF i l’OMS. Burkina Faso va desaparèixer del rànquing d’estats corruptes i va ser un dels poquíssims països africans que va veure augmentar el seu PIB durant els anys 80.

Tot plegat va ser motiu suficient per guanyar-se l’odi dels senyors de la guerra del desert, dels representants de les transnacionals i, evidentment, dels governs de França i els EUA. Quan el 1987 Thomas Sankara va proposar la creació d’un mercat comú del Nord d’Àfrica (proposta semblant a l’ALBA de Chávez) que garantís la plena sobirania sobre els recursos energètics, François Mitterrand va decidir que ja n’hi havia prou, i a través del segrest i assassinat de Thomas Sank i d’un cop d’estat protagonitzat pel titella Blaise Compaoré (gendre del famós autòcrata ivorià Houphouët-Boigny), la metròpoli va “reconduir” Burkina Faso, i de retruc tot el Sahel, al camí de la submissió, la pobresa i la corrupció, tot i que el llegat sankarista pel que fa a temes com l’educació, paper de la dona, etc. han mantingut durant anys el seu petit país a una distància considerable dels seus veïns.

Però quins són aquests interessos econòmics?

En el cas de França i del Nord d’Àfrica, els interessos postcolonials tenen un nom propi, i és el de la principal companyia energètica dels nostres ocupants del nord: EDF (Électricité de France).

EDF, la primera empresa productora i generadora d’electricitat a l’Estat francès, va néixer paradoxalment el 1946, quan el ministre del govern provisional i membre del PCF, Marcel Paul, ordenà la nacionalització i unificació de les diferents empreses del ram. Ben aviat EDF es convertiria en una “corporació governamental”, fins que entre 2004 i 2005 s’inicià un procés de privatització.

Però el paper d’EDF ha estat estratègic en la política exterior francesa ja que, d’una banda, França va “externalitzar” a través d’EDF bona part dels seus serveis secrets pel que fa a l’espionatge (la xarxa d’”ONG” sostingudes amb subvencions estatals i donacions corporatives ha fet la resta) i, de l’altra, els seus dirigents corporatius han estat a la pràctica els nous administradors colonials (perdó, assessors) als països on aquesta era present o hi tenia interessos.

I quins són, en concret, aquests interessos? Urani i gas!

De tothom és coneguda l’aposta de França per l’energia nuclear, una energia que a banda de les seves conegudes virtuts com la perillositat i la generació de residus mortals quasi perpetus, tan sols és rendible si es disposa d’una font d’urani a baix preu. I d’on prové l’urani de les nuclears franceses? Doncs fins ara, en la seva major part, de Níger, el país més pobre del Sahel i del món!, castigat pràcticament cada any per fams que maten desenes de milers de persones. I en una altra part significativa, de la República Democràtica del Congo.

Però la cosa va anar a més quan fa poc més d’un any es van confirmar les sospites dels geòlegs que sota les terres de l’Azawad, el nord de Mali, s’amagaven importantíssimes reserves d’aquest mineral radioactiu. Ràpidament, Iran va fer una sucosa oferta als governants malians per les noves explotacions, amb la intenció d’abastir el seu programa de diversificació energètica; i al cap de pocs mesos, oh meravella!, un nou coup d’État desestabilitzava el país i començava la guerra a tres bandes pel control de l’Azawad, que comentarem més tard.

Val a dir que a banda de les possibles reserves d’urani, diverses organitzacions internacionals han denunciat que aquestes terres són utilitzades com a cementiris nuclears, en una de les més repugnants pràctiques colonialistes encara en vigor. Cal també afegir-hi que Mali és un important productor d’or, com ja pregonava el jueu mallorquí Abraham Cresques quan el 1375 dibuixà al seu “atles català” un rei negre que sostenia una immensa bola daurada en un lloc anomenat Tombouctou, al sud del Sàhara.

Pel que fa al gas, la seva producció es concentra bàsicament a Líbia i Algèria. Ja vam comentar en un article anterior el paper determinant de França en la invasió i destrucció de Líbia i la instauració d’un govern titella que expulsés les empreses xineses i permetés l’espoli d’aquest preuat recurs per part de francesos i qatarís. I ja vam denunciar aleshores qui havien estat els seus aliats: els salafistes.

Contra la democràcia i la sobirania, el salafisme, un monstre molt útil a l’imperialisme

El wahabbisme salafista, la més obscurantista i retrògada de les ideologies actualment implantades al nostre planeta, ha estat una eina recurrent de l’imperialisme en contra dels moviments d’alliberament nacional o de transformació social. De tothom és conegut el paper dels EUA armant i finançant a l’Afganistan el que després esdevindria Al-Qaeda, i de l’Estat d’Israel promovent Hamàs als anys 80 per afeblir al-Fatah i el FPAP. [2]

Però la nostra amiga França no es va quedar pas enrere. No hem parlat fins ara d’Algèria, que en realitat és un dels plats estrella d’aquest joc d’interessos compartits i alhora contradictoris entre l’imperialisme i el salafisme.

Quan, després de la revolució, el govern del FAN d’Algèria comença a prendre una deriva autoritària, els principals grups organitzats d’oposició eren, sobretot a la Cabília, el moviment amazigh, radicalment democràtic, laic i progressista, i els salafistes. I evidentment, l’antiga metròpoli ho va tenir molt clar: res de democràcia i sobirania!

Els serveis secrets francesos van cooperar tant com van poder amb els salafistes, ajudant-los a armar-se i a teixir una xarxa que esdevindria clau quan als anys 90, per pròpia incompetència, per una corrupció creixent, per la caiguda del bloc de l’Est, i per la pressió de les potències europees, l’estat algerià fa pràcticament fallida i el FIS guanya les eleccions.

Aleshores França (i Espanya) li veuen les orelles al llop, estableixen nous i profitosos acords comercials amb Algèria i donen suport al govern corrupte en una guerra “contra el terrorisme” que la mateixa França havia promogut i que, de retruc, suposarà la persecució a dues bandes del moviment democràtic amazigh.

L’altre capítol ja comentat i que ens demostra un cop més com la història es repeteix i com els interessos del gran capital i dels seus governs titelles a Europa i a l’Àfrica passen sempre per sobre de les necessitats de la majoria del població i de la defensa real dels drets humans, és la col·laboració dels serveis secrets francesos en la instrucció militar, el finançament, l’armament i el suport logístic a les milícies salafistes a Líbia, precisament aquelles que ara corren rere el mateix botí a Mali!

Així, de manera sistemàtica, mentre des de les clavagueres dels estats occidentals es promou el terrorisme islamista per ensorrar governs incòmodes als seus interessos, un cop assolits els objectius, la propaganda oficial s’encarrega de recordar-nos com en són de dolents i perillosos aquests aliats secrets i mai reconeguts, amb què justifiquen noves guerres imperialistes que, de nou, no tenen cap més finalitat que el saqueig de més territoris i la instauració de més i més governs corruptes i titelles.

L’abraçada de l’ós acaba amb el somni del “primer Estat amazigh”... i potser amb alguna cosa més

La destrucció de Líbia com a entitat política sobirana ha suposat, com ja anunciàvem, d’una banda acabar amb un dels pocs règims que realment combatia el salafisme a l’Àfrica, i de l’altra, lliurar el control de bona part del Sàhara a les milícies integristes, les màfies del contraban de drogues [3] i persones i els senyors de la guerra, que en realitat són tres cares de la mateixa moneda. Aquestes milícies, fortament armades i àvides de poder econòmic i polític, s’han anat escampat durant anys pel Sàhara i el Sahel, on han trobat una població desesperada que en molts casos hi col·labora com a única via de subsistència.

Però la derrota del règim de Gaddafi i les polítiques de persecució ètnica i religiosa que l’han succeït, [4] a més del creixement exponencial de l’operativitat militar dels integristes, també va suposar que membres de les forces armades derrotades, molts dels quals són d’ètnia amazigh (tuaregs), fugissin del país amb el poc armament de què disposaven. I cap a on? Doncs cap a Mali, un immens territori on molts tenien les arrels i on podien fer realitat el seu somni d’un Estat amazigh. Es van integrar aleshores en el Moviment d’Alliberament Nacional de l’Azawad (MANA).

La crisi provocada arran del cop d’Estat i de les operacions gihadistes i mafioses perpetrades a Mali o des de Mali, juntament amb el suport de la població tuareg local [5] rebel·lada contra la discriminació que patia per part del govern malià, va dur a l’entusiàstica proclamació de la República de l’Azawad per part del MANA, celebrada per bona part de la progressia europea com “el primer Estat amazigh”. Res més lluny de la realitat, però, com va trigar ben poc a manifestar-se.

En primer lloc, l’Azawad no pot ser considerat un territori exclusivament amazigh. De fet, ni tan sols majoritàriament amazigh, ja que hi conviuen, històricament, tres ètnies majoritàries: els tuaregs (amazighs), els shongai i els fula (Peül). Precisament fou durant l’època de dominació shongaï quan Tombouctou assolí la seva màxima esplendor. També hi ha d’altres minories, com ara pobles bambara i àrabs (que en algun cas cal considerar com a colonitzadors o ocupants) i fins i tot els arma, poble mestís format durant la dominació per part d’andalusís fugits de la península ibèrica.

En resum, l’Azawad ha estat sempre un gresol de cultures i Tombouctou, una de les seves capitals històriques juntament amb Gao, un focus de cultura i civilització.  I si bé és cert que els tuaregs són els més dispersos pel conjunt del territori i això els ha fet guanyar fins i tot una (falsa) aura romàntica de cavallers del desert, també ho és que de cap manera tenen dret a exigir-ne l’exclusivitat, i menys encara si parlem en termes d’història econòmica, aportació cultural o desenvolupament del mode productiu.

I en segon lloc, i cosa que és pitjor, l’abraçada de l’ós: el MANA va haver de pactar el trencament de l’Estat malià amb Ansar Dine, [6] una guerrilla salafista formada bàsicament per membres de la tribu ifora (tuareg) que té com a objectiu no pas la independència de l’Azawad, sinó la implantació de la sharia arreu del territori de Mali. (I per extensió a tota l’Àfrica, amb militants emparentats amb terroristes de Boko Haram a Nigèria i d’Al-Qaeda del Magreb Islàmic.) El mateix dia que el MANA proclamava la República de l’Azawad, Ansar Dine proclamava l’Estat islàmic, implantava la sharia i anunciava les seves intencions gihadistes.

Al cap de pocs dies, els salafistes, més ben armats i havent pactat amb diferents senyors de la guerra, altres grups integristes d’ètnia àrab, fula i shongaï i les màfies del contraban, la creació del Moviment per a la Unitat de la Gihad a l’Àfrica Occidental (MUGAO), es feien amb el control total de la situació, es multiplicaven les atrocitats i el somni d’un Estat democràtic i amazigh s’esvaïa en un tres i no res.

Les conseqüències per a tota la població de l’Azawad  (tuaregs o no) del domini salafista no podien ser pitjors: control de l’economia per part de la màfia, conculcació sistemàtica dels drets humans i un afany desesperat per destruir tota empremta cultural “impura”, des dels històrics mausoleus i santuaris sufís de Tombouctou que havien resistit durant segles entre les dunes, fins a la prohibició total de les riques expressions musicals tuaregs (entre les quals hi ha els famosos Tinariwen, que, ironies de la vida, fa un any inundaven l’Apolo de proclames a favor de la independència de l’Azawad).

En resum, hi ha errors estratègics que es paguen molt cars i, francament, si no és que França decideix muntar un protectorat titella i botifler (com els EUA al Kurdistan iraquià) que els garanteixi l’explotació minera, i els tuaregs s’hi presten com a col·laboradors, les possibilitats de supervivència del tan ingènuament celebrat “Estat amazigh de l’Azawad” són nul·les. I cosa que és pitjor:  d’una banda, i en qualsevol cas, caldran moltes generacions per tancar les ferides i refer-se del mal que el salafisme ha infligit i continua infligint al conjunt de la població. D’altra banda, s’ha servit en safata a l’imperialisme una nova guerra de saqueig que acabarà a una major alienació dels sahelians respecte als seus recursos naturals i el control de la seva terra.

Combatre el monstre que el mateix imperialisme ha creat?

Així doncs, ja tenim l’escenari parat per a una nova “intervenció humanitària en defensa de la democràcia” per part de l’imperialisme, és a dir, per a una nova guerra de saqueig, encapçalada en aquest cas per França que té com a objectiu exactament el contrari del que predica: desposseir els pobles del Sahel de les seves riqueses minerals i, amb aquestes, de qualsevol possibilitat de sobirania econòmica (i, per tant, política).

El més greu, però, és que no hi ha alternatives a curt termini que permetin els pobles del Sahel alliberar-se tant de la dominació postcolonial com de la xacra del salafisme bàrbar i mafiós. Els uns i els altres s’han encarregat durant dècades de l’esclafament de qualsevol iniciativa que pretengués l’empoderament popular, de l’alienació ideològica de la població (ja sigui a través d’imams, d’analfabetisme o d’ONG submises als interessos colonials, és a dir, de qui les finança) i de l’extermini dels sectors políticament més avançats.

Així, mentre que el sud del continent, encapçalat per una Sudàfrica que estreny relacions amb Brasil,  la Xina i el bloc de l’ALBA (i a la qual se li han unit recentment alguns països com el Senegal que a poc a poc van substituint la “influència” francesa pels tractats econòmics amb el gegant asiàtic), sembla encarar un cert camí vers el desenvolupament i la millora substancial de les condicions de vida del conjunt de la població, el Sahel i la resta de països sota control del capital europeu i amb forta presència ja sigui de misioners i ONG, ja sigui d’imams i senyors de la guerra salafistes, semblen haver pres un camí imparable de misèria, injustícies i destrucció.

Aleshores... és possible una solució global, justa i perdurable?

Des de la redacció de La desconnexió per Samir Amin el 1988, les teories del marxista egipci han estat la base del discurs d’esquerres contra la mundialització, el neocolonialisme i per una alternativa econòmica i política al servei de les necessitats dels pobles, no pas del capital transnacional.

La desconnexió exposava la necessitat que els països en via de desenvolupament  emprenguessin una sèrie de mesures per abandonar la lògica del capitalisme transnacional i posar en el centre del programa econòmic (i polític) l’adquisició de nous paràmetres per al desenvolupament, basats en les necessitats reals de la població.

En la línia de les propostes de Sankara i després de l’ALBA, la desconnexió plantejava, doncs, un internacionalisme dels pobles sota el jou de l’imperialisme per abandonar col·lectivament la lògica de saqueig i progressiu empobriment (acumulació de riquesa de les grans transnacionals per despossessió de les poblacions perifèriques) imposada pel capitalisme i desplegar no pas en termes d’autarquia, sinó d’interessos autocentrats el seu propi model econòmic, polític i social.

La desconnexió plantejava, per tant, un món multipolar en què, d’una banda, el centre imperialista s’anés afeblint tant per la pugna entre diferents pols, com per la lluita de classes als països desenvolupats, i, de l’altra, un nombre creixent de pobles en via de desenvolupament (de la perifèria) que anessin sumant-se al pol de la desconnexió a través de revolucions democràtiques i populars.

Al cap de poc temps de ser redactada aquesta teoria queia el bloc soviètic i s’instaurava durant uns anys un imperi capitalista amb un sol pol militar (l’OTAN) i un centre econòmic, els EUA, amb la UE actuant com a complement.

Si bé, com ja hem explicat en altres articles, és cert que aquest imperi s’ha anat esquerdant a nivell polític i econòmic amb l’aparició de nous pols (bàsicament la Xina junt amb Brasil, Sudàfrica i l’ALBA per un cantó, i Rússia per l’altre, ja que tant l’Índia com el sud-est asiàtic continuen políticament dins la lògica pro-atlantista), i que s’ha afeblit internament i ha entrat en fase de fallida econòmica i d’inestabilitat social a Europa com a conseqüència de la darrera reestructuració capitalista (allò que en diuen crisi), pel que fa al nivell militar el paper preponderant de l’OTAN continua essent força inqüestionable.

Havíem dit que “l’imperialisme morirà matant”, és a dir, intentant aferrar-se fins al final al seu poder, basat històricament en la coacció. I si bé és cert que ja no som als anys de la impunitat (anys 90 del segle XX), si atén les seves prioritats, l’OTAN pot encara imposar els interessos dels EUA i la UE a moltes zones del món. I què hi ha més prioritari que el saqueig dels recursos energètics?

Però, ara, avui, i al nord d’Àfrica... és possible la desconnexió?

Doncs potser sí, però en tot cas és difícil, bàsicament pels motius següents:

a) El paper estratègic de la zona pel que fa a l’abastiment energètic d’Europa, una de les zones més senils i alhora econòmicament inestables del centre imperialista. Tant és així que l’actual estratègia del capital europeu passa fins i tot pel colonialisme intern, la coneguda explotació, empobriment i marginació política de la riba mediterrània en pro dels interessos del capital franco-alemany.
Si a la inestabilitat social generada els darrers anys al sud d’Europa s’hi afegís un nou element de recessió o una pujada espectacular de preus per un canvi en el control dels recursos energètics, podríem entrar en una fase de convulsió política i social que podria resultar fatal per al sistema.
Així doncs, la coacció política i militar europea sobre el nord d’Àfrica no farà sinó augmentar, cosa que portarà a la creació de nous estats pària on l’únic que restarà garantit serà l’explotació (estrangera) de l’urani i els hidrocarburs.
b) No hi ha cap potència regional en condicions de liderar (o si més no donar suport polític, econòmic i militar) a un procés d’empoderament popular o sobirania econòmica. En un procés de 21 anys, les dues que objectivament haurien pogut fer-ho, Algèria i Líbia, han estat tècnicament anorreades gràcies a la cooperació entre salafistes i francesos.

L’únic qüestionament del neocolonialisme europeu ha arribat en forma de tractats econòmics més favorables als africans que no pas els que regien la seva relació amb les antigues metròpolis europees... des de milers de quilòmetres a l’est (la Xina): massa lluny, sense voluntat realment transformadora a nivell sociopolític i sense assessorament militar. Per contra, l’imperialisme compta amb la col·laboració ben pròxima de les dictadures wahabbistes de la Península Aràbiga i, de facto, amb els seus irregulars, les organitzacions salafistes.

I aleshores, cap a on tirem?

Com ja apuntàvem abans, una possible solució a mitjà termini [7] passaria pel treball coordinat a les dues bandes de la Mediterrània per la transformació, democratització i racionalització tant del sistema econòmic com de les relacions internacionals que se’n deriven. Apuntem-ne algunes línies:

• La intensificació de la lluita de classes i la lluita ideològica a Europa

Mentre el paradigma per a la “sortida de la crisi” sigui aplicar les mesures liberals que la generen i que reclamen més i més concentració de poder i capital en poques mans a costa de l’empobriment de la majoria, el problema no té solució. O en té una de dramàtica: el col·lapse violent de l’imperialisme en forma d’una nova confrontació militar global o de  la fustigació d’una ultradreta reforçada, prengui la disfressa de nazisme, salafisme o sionisme.

Cal, doncs, continuar vinculant cada vegada amb més força les lluites populars a Europa, laborals o en defensa dels drets socials o de la radicalitat democràtica, a un projecte de transformació econòmica, política i social i a la construcció d’un sistema econòmic al servei dels interessos i necessitats de la majoria.

Això implica també la denúncia constant i sistemàtica, a Europa i arreu, dels populismes de dreta, des del racisme i el nazisme, fins al salafisme i els moralistes religiosos, que erigint-se en combatents per la justícia i la llibertat, no fan sinó actuar en defensa dels grans centres de poder capitalista i combatre i neutralitzar les alternatives alliberadores.

En aquest sentit, el paper de l’esquerra (oficial i alternativa) europea respecte a les involucions en el món àrabo-islàmic, en què s’ha alineat sovint i de facto amb els salafistes (Líbia, Egipte, Síria) constitueixen una autèntica traïció ideològica, una aberració estratègica i una estupidesa fins i tot a nivell tàctic, com veiem dia rere dia.

• Un canvi radical dels paradigmes energètics

El paradigma productivista, unit als interessos de les grans companyies del sector energètic, ha dut la pràctica totalitat del planeta a un sistema econòmic absolutament dependent de l’urani i els hidrocarburs. La producció d’urani està més diversificada [8] i el seu pes relatiu és menor en la producció energètica amb l’excepció de França, però pel que fa als hidrocarburs, una part molt important s’extreu en el món àrabo-islàmic.

L’explotació i comercialització dels hidrocarburs ha estat i és encara el factor determinant de les relacions internacionals pel que fa al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, i s’ha basat i es basa cada vegada més en l’estreta col·laboració entre les potències occidentals i els règims tirànics d’inspiració wahabbista, precisament els que promouen tant la gihad contra infidels com l’extermini dels shia (molt útil a l’imperialime per a la conquesta d’Iran, un dels grans productors encara fora del seu control).

Mentre l’obtenció de recursos energètics a baix cost (si tenim en compte que estem parlant de béns finits, i fins i tot escassos si es manté el paradigma productivista) sigui clau per a la supremacia econòmica del capital occidental, la guerra i l’espoli continuaran castigant tots aquells territoris que, des de l’època de l’imperialisme, s’han vist abocat a un paper subsidiari respecte a les antigues potències colonials.

Per tant, la transformació del model econòmic no passa només per la col·lectivització dels mitjans de producció, sinó pel replantejament de tot el sistema productiu tenint en compte també el paradigma ecològic, la finitud de recursos, la priorització de necessitats, etc.

• Democratització de les relacions econòmiques

El postcolonialisme ha significat la continuació de les relacions econòmiques de subsidiarietat dels pobles africans respecte als interessos del capital europeu (i en menor mesura americà).

Els exemples escandalosos d’aquesta relació van des de aspectes més descarats com el saqueig dels recursos minerals, fins a d’altres que no per més subtils han estat menys perniciosos, com ara la imposició de polítiques lliurecanvistes en productes agroalimentaris (quan Europa i els EUA indirectament subvencionen de manera descarada la seva producció agropecuària) que han dut a la destrucció de les economies locals i a les successives fams [9] que han assolat el continent.

En els darrers anys, i sota la disfressa de la cooperació (òbviament pervertint el sentit del mot), Europa ha seguit aplicant aquest model de subsidiarietat fomentant pràctiques productives no pas al servei de les necessitats de la població, sinó en funció dels interessos de la metròpoli, cosa que ha generat més i més dependència econòmica: Europa paga preus irrissoris pels béns locals i ven els seus saldos (excedents) al mercat africà.

Aquesta política ha estat imposada a través, d’una banda, de l’establiment, el suport i la cooperació amb règims corruptes, i de l’altra, a través de l’actuació sedant o narcotitzant de nombroses ONG, finançades pels governs i corporacions occidentals i encarregades de vetllar perquè la sang no arribi al riu en forma de revolta popular.

Al Sahel i a l’Àfrica Oriental aquestes polítiques han dut una part molt important de la població a situacions d’extrema desesperació i de nul·les perspectives per a la construcció d’un futur amb un mínim de dignitat, i aquest ha estat el camp abonat per a l’extensió del salafisme al continent.
L’entrada en escena de la Xina ha suposat un petit canvi, no pas pel que fa al mode de producció, però sí pel que fa al tipus de relació econòmica, cosa que ha permès a diferents països iniciar tímids intents d’empoderament en forma de tractats més favorables als interessos locals que permetessin determinades millores (ja sigui a través de les infrastructures, els serveis públics o la dinamització comercial). Això ha suposat també una certa estabilitat (etapes més o menys llargues sense conflictes armats), condició indispensable per al desenvolupament econòmic, cultural i, finalment, polític.

El gran canvi en les relacions econòmiques vindria donat, doncs, per tres factors: els canvis provocats pels moviments transformadors a la metròpoli europea, la diversificació dels actors sobre l’escenari, amb un major pes de països situats fora de l’òrbita de l’OTAN, especialment Brasil i el bloc de l’ALBA, i, paral·lelament, l’enfortiment dels teixits productius locals de petita escala i societat civil i organitzacions populars capaces de plantar cara als governs corruptes i titelles.

En resum, cal un projecte de democràcia, sobirania, confederació i justícia social per al Nord d’Àfrica.

I en la construcció d’aquest projecte, més enllà de les declaracions grandiloqüents i tocant de peus a la realitat,  caldria tenir en compte diferents aspectes a combinar:

- El desplegament des de la base de xarxes productives i de distribució desconnectades dels interessos del capital transnacional i que responguin a les necessitats de la població local.

- El replantejament de les estructures estatals, no tant en el sentit de modificar unes fronteres que mai acabaran de respondre a la realitat demogràfica, sinó en: 

a) El paper que han de jugar aquestes estructures, que bàsicament hauria de centrar-se a curt termini a garantir de manera descentralitzada tres elements clau per al desenvolupament: la salut, la formació i les infrastructures. [10]
b) La flexibilitat pel que fa a la coordinació d’aquestes estructures més enllà dels límits estatals per respondre a les necessitats, aspiracions i anhels de la població.

- La creació d’un Mercat Comú Africà de l’energia, regit de manera democràtica i consensuada pels representants dels diferents països, que garantís tant l’aprovisionament propi [11] com una diversificació dels socis comercials que permetés millorar substancialment la balança comercial africana. Una part important dels beneficis obtinguts a través d’aquesta via es podrien canalitzar a través d’una xarxa africana de banca popular i democràtica desconnectada cap al finançament de les abans esmentades xarxes productives locals.