Les enquestes són contundents en aquest sentit. En tots els països europeus que van tenir experiències socialistes la majoria de la població, que va conèixer el socialisme, s'expressa amb claredat ... enyora el socialisme.
Després de 20 anys de democràcia burgesa (i això que ja és hora de dir les coses pel seu nom, una cosa és democràcia i una altra ben diferent democràcia burgesa) el capitalisme no ha sabut donar respostes als problemes de les societats i nacions. Ans el contrari, els ha empitjorat i d'aquesta manera la realitat quotidiana en països com Albània i Romania és gairebé tercermundista, amb uns índexs de pobresa i fam impressionants; i aquest escenari és idèntic al de Bulgària, les repúbliques exsoviètiques i un llarg etcètera .
En altres països com la exRDA o el que va ser Txecoslovàquia o Hongria que eren els països socialistes on les condicions de vida eren una mica superiors a la resta de l'est europeu, les condicions de vida han donat una baixada espectacular i el nivell de vida és infinitament pitjor que en l'època socialista.
Paral·lelament a aquestes dades que són objectives s'observa un ressorgiment del nazi-feixisme molt preocupant a la zona. Els joves que no han conegut el socialisme i que viuen a la desesperança que ofereix el capitalisme, opten per sumar-se a bandes feixistes, algunes d'elles ocultes després penyes futbolístiques. Racisme, xenofòbia i altres mals que vénen de la mà de la democràcia burgesa estan malauradament a l'ordre del dia en aquestes realitats.
Els governs de molts d'aquests països estan molt a prop del feixisme, no cal oblidar l’ultra-reaccionari i nacionalcatòlic règim de Polònia o el de Croàcia, per no parlar de les repúbliques bàltiques, on es prohibeix la falç i el martell, al mateix temps que es recorda i s’homenaten les SS nazis.
Si per tot això va caure el mur, millor restava dret, certament. La hipocresia del món occidental, en aquells anys on ens venien la idea d'enderrocar murs per obrir la "casa comuna europea" no té límits. I és que mai han dit ni aquesta boca és meva sobre l’odiós mur que aixeca Israel o del mur que dividia Belfast. Tot va formar part d'una propaganda anticomunista per soscavar les democràcies populars de l'est europeu.
Sense deixar de criticar els errors i desviacions d'aquells governs, que això seria capítol a part, és clar que el socialisme és i era superior al capitalisme. Molt poca gent va sortir al carrer a defensar el socialisme, precisament per aquests errors, perquè molta gent no tenia vies de participació en la vida política i social, perquè se sabia de peixos grossos del partit obertament corruptes, perquè la vida cultural en molts casos es centrava en factors ideologizadors i desatenia la creativitat del poble, mil causes més que unides a una fortíssima batalla ideològica que els arribava des del imperialisme i que els seduïa amb els béns de consum i amb els luxes d'unes falses democràcies que ells pensaven que aquí tots teníem, van fer que la gent amb prou feines aixequés un dit davant la caiguda del socialisme.
Però amb tot, insisteixo que aquell socialisme imperfecte, terriblement imperfecte, era superior, sobretot èticament al millor capitalisme.
Però els morts, morts resten i als morts cal deixar-los descansar. És bo recordar i saber oblidar i perdonar els errors que van tenir en vida, i alhora, saber apreciar i recuperar els bo que van oferir-hi en la seva existència. No és ètic parlar de morts només per vilipendiar-los.
El socialisme del segle XX va morir i cal recordar-ho per recuperar els seus valors positius, que eren molts, molts més del que ens creiem.
Tot això ve a col·lació perquè en els últims anys s'ha posat de moda el terme "socialisme del segle XXI", que en el seu nom sembla voler renegar de l'altre socialisme, del socialisme del segle XX, i que sembla voler marcar distàncies. No m'agrada el nom, perquè el socialisme és una idea que injustament es pot encotillar en un segle de la història de la humanitat concret. M'agrada molt més el terme "socialisme al segle XXI". I és que el socialisme, si de veritat és tal, no es pot veure amputat de les línies més importants que el van crear.
Sense entrar en dogmatismes, un socialisme que no reculli les idees de Lenin, no és socialisme. Serà "socialisme democràtic", com deia Felipe González; però després es va demostrar que el seu socialisme ni era tal, ni era democràtic. Si el socialisme no té les anàlisis sobre el capitalisme realitzades per Marx i Engels i no els porta a la pràctica, senzillament no estem davant el socialisme sinó davant la socialdemocràcia.
El socialisme ha de nodrir l'internacionalisme proletari, l'anàlisi de lluita de classes, de la mobilització constant de la societat en defensa de la revolució, l'exèrcit popular com a expressió del poble en armes en defensa de les seves conquestes .... això és l'ABC del socialisme .
Per això seria bo que repassem tan sols una mica el que va ser aquella experiència que va travessar el segle XX i que com diu Manuel Navarrete, en un brillant article, ha estat l'única alternativa que va ser una alternativa real al capitalisme.
I seria millor encara que els moviments sobiranistes europeus la repassin i l’estudiïn, perquè si com afirmen, volen construir nacions sobiranes socialistes d'aquest estudi, obtindran lliçons molt pràctiques per al seu futur esdevenir com a nacions autènticament lliures.
I és que després de 20 anys d'experiència, el que està molt clar és que ni Letònia, ni Croàcia, ni Lituània, ni altres pobles que han accedit a la independència en l'est europeu, se’n pot dir que són pobles autènticament lliures. Més aviat semblen titelles d'una Unió Europea cada vegada més opressora i feixistoide.
La sobirania dels pobles l’haurem de fabricar entre totes i tots, sense menysprear res i menys una experiència, la socialista europea, que va marcar agendes, i sobretot va elevar pobles sencers des de gairebé l'edat mitjana a l'avantguarda mundial d'aquells anys.
