Quan encara és ben viu l'incendi l'Alt Empordà i mig país crema d'impotència vull fer aquesta reflexió, perquè quedi clar que la faig en calent.
La notícia de la desgràcia que està assolant el nostre país ha despertat en les xarxes socials i en els fòrums d'alguns diaris espanyols una expressió d'odi visceral contra els catalans. No és una reacció generalitzada però sí significativa. Perquè aquest tipus d'expressions, quan s'escapen més enllà del reducte de freaks o sonats, per mínima que sigui, ja és significativa.
La notícia de la desgràcia que està assolant el nostre país ha despertat en les xarxes socials i en els fòrums d'alguns diaris espanyols una expressió d'odi visceral contra els catalans. No és una reacció generalitzada però sí significativa. Perquè aquest tipus d'expressions, quan s'escapen més enllà del reducte de freaks o sonats, per mínima que sigui, ja és significativa.
Alguns comptes de twitter, facebook i fins i tot mitjans de comunicació s'han afanyat a fer un recull amb els pitjors exabruptes contra els catalans.
Ho trobo absolutament fora de lloc.
És evident que l'autor del matxembrat d'insults el que pretén és donar força a la creeença que "els espanyols ens odien" i això hauria de esdevenir automàticament una raó irrefutable per convèncer de la necessitat de la independència.
Greu error!
Quan es té la raó és absurd jugar la carta de l'espiral d'odi.
El cas em recorda alguns partits Barça-Madrid (la inevitable metàfora futbolística) en que quan el partit estava clarament controlat pel Barça i la victòria era més que previsible, Mourinho esperonava el joc brut, les faltes, els insults, les trepitjades... Tot això estroncava el bon joc del Barça i posava en perill el domini i la victòria. De cop l'enemic a batre ja no era Casillas, sinó Pepe. L'objectiu ja no era vèncer sinó preservar l'honor.
Mireu, jo vull la independència i m'és absolutament indiferent si un freak (o un respectable advocat) em desitja la mort, diu puta a ma mare, o brinda per les cendres del meu país.
Hem de brandar les raons -que en tenim de sobres- no la torna de l'odi. Els insults d'alguns espanyols mai no seran una raó per la llibertat dels Països Catalans, sinó tant sols un símptoma del nostre avenç.
No ens distraguem en jocs de macarres.
(Com que encara l'incendi és viu i milers d'herois lluiten a primera línia per defensar la terra, tot i conscient que altra feina tenen que llegir blocs, i segur per tant que no llegiran això ara, llenço al vent tot el meu agraïment pel coratge i l'esforç)
Ho trobo absolutament fora de lloc.
És evident que l'autor del matxembrat d'insults el que pretén és donar força a la creeença que "els espanyols ens odien" i això hauria de esdevenir automàticament una raó irrefutable per convèncer de la necessitat de la independència.
Greu error!
Quan es té la raó és absurd jugar la carta de l'espiral d'odi.
El cas em recorda alguns partits Barça-Madrid (la inevitable metàfora futbolística) en que quan el partit estava clarament controlat pel Barça i la victòria era més que previsible, Mourinho esperonava el joc brut, les faltes, els insults, les trepitjades... Tot això estroncava el bon joc del Barça i posava en perill el domini i la victòria. De cop l'enemic a batre ja no era Casillas, sinó Pepe. L'objectiu ja no era vèncer sinó preservar l'honor.
Mireu, jo vull la independència i m'és absolutament indiferent si un freak (o un respectable advocat) em desitja la mort, diu puta a ma mare, o brinda per les cendres del meu país.
Hem de brandar les raons -que en tenim de sobres- no la torna de l'odi. Els insults d'alguns espanyols mai no seran una raó per la llibertat dels Països Catalans, sinó tant sols un símptoma del nostre avenç.
No ens distraguem en jocs de macarres.
(Com que encara l'incendi és viu i milers d'herois lluiten a primera línia per defensar la terra, tot i conscient que altra feina tenen que llegir blocs, i segur per tant que no llegiran això ara, llenço al vent tot el meu agraïment pel coratge i l'esforç)
