Qui no té faena pentina el gat o li pega voltes al nano. No entenc el ressò de l’article d’Eduard Voltas a l’ARA: En castellà també, sisplau… N’hi ha qui s’hi ha arrapat com un gat a una parell llisa: «En som més dels que volen i diuen!». D’altres han ponderat l’article perquè Voltas té un nom i ja sabem que en aquest país –o països– la importància no rau en allò que es diu sinó en qui ho diu. I ja tenim el burro en l’herba.
Però a la fi Voltas el que ha dit al seu article és ben habitual entre nosaltres, de consciència tan voluble i turmentada: que cal pactar i avindre’s amb l’enemic perquè és més poderós. Com deia Fuster: que no tenim voluntat de resistir.
Però, és clar, cal fer passar la renúncia com un acte d’intel·ligència. Tanmateix, renuncien els intel·ligents i els rucs i els poca-solta: renunciar és renunciar i prou. I això de donar al castellà, a l’espanyol, si un dia Catalunya esdevé independent, categoria de llengua oficial es fa dificil d’entendre, sobretot des de l’independentisme. A quin sant li estaríem fent la festa? Quin seria, en aqueix cas, el futur de la llengua catalana? Pam amunt, pam avall, el mateix futur –incert– que tenim ara, amb els tribunals espanyols esmenant-nos la plana i els drets lingüístics, amb tota l’espanyoleria atiant la catalanofòbia, amb la persecució policial contra els qui els parlem en català…
Jo no tinc formació acadèmica; tanmateix, caòticament, he llegit alguna cosa de sociolingüística, que és la ciència, per dir-ho així, que explica com funciona això de la relació entre les llengües. I segons que tinc llegit, i si estic equivocat m’ho aclariu, això de la bondat de les llengües en contacte, o ben avingudes, se li diga bilingüisme o trilingüisme o plurilingüisme, és una fal·làcia. Fet i fet, que jo sàpia, l’única relació de què podem parlar –«científicament»– en el cas castellà-català és el de llengües en conflicte. I en aquesta circumstància –de conflicte i de competència: d'imposició i de supervivència– les conseqüències de la «convivència» són provades i sense excepcions: la bèstia grossa es menja l’animal xicotet. I ja sabeu qui, en aquesta faula caníbal, fa de bèstia grossa i qui representa l’animal xicotet.
No obstant això, els intel·lectuals nostrats de renom poden continuar pegant-li voltes al nano de la renúncia: tard o d’hora se’n «notará el efecto».
Però a la fi Voltas el que ha dit al seu article és ben habitual entre nosaltres, de consciència tan voluble i turmentada: que cal pactar i avindre’s amb l’enemic perquè és més poderós. Com deia Fuster: que no tenim voluntat de resistir.
Però, és clar, cal fer passar la renúncia com un acte d’intel·ligència. Tanmateix, renuncien els intel·ligents i els rucs i els poca-solta: renunciar és renunciar i prou. I això de donar al castellà, a l’espanyol, si un dia Catalunya esdevé independent, categoria de llengua oficial es fa dificil d’entendre, sobretot des de l’independentisme. A quin sant li estaríem fent la festa? Quin seria, en aqueix cas, el futur de la llengua catalana? Pam amunt, pam avall, el mateix futur –incert– que tenim ara, amb els tribunals espanyols esmenant-nos la plana i els drets lingüístics, amb tota l’espanyoleria atiant la catalanofòbia, amb la persecució policial contra els qui els parlem en català…
Jo no tinc formació acadèmica; tanmateix, caòticament, he llegit alguna cosa de sociolingüística, que és la ciència, per dir-ho així, que explica com funciona això de la relació entre les llengües. I segons que tinc llegit, i si estic equivocat m’ho aclariu, això de la bondat de les llengües en contacte, o ben avingudes, se li diga bilingüisme o trilingüisme o plurilingüisme, és una fal·làcia. Fet i fet, que jo sàpia, l’única relació de què podem parlar –«científicament»– en el cas castellà-català és el de llengües en conflicte. I en aquesta circumstància –de conflicte i de competència: d'imposició i de supervivència– les conseqüències de la «convivència» són provades i sense excepcions: la bèstia grossa es menja l’animal xicotet. I ja sabeu qui, en aquesta faula caníbal, fa de bèstia grossa i qui representa l’animal xicotet.
No obstant això, els intel·lectuals nostrats de renom poden continuar pegant-li voltes al nano de la renúncia: tard o d’hora se’n «notará el efecto».
