Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Efectivament, cal parlar de mapes

Per Antoni Rico i Garcia, Historiador i membre de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)

He rebut amb molta alegria el recent article de Sergi Prigau ja que posa sobre la taula un debat que jo mateix he intentat llaçar en diverses ocasions i que, malauradament, ha passat desapercebut entre la militància de l'esquerra independentista en particular i el catalanisme que aposta pels Països Catalans en general. I dic que és d'agrair perquè el debat és necessari i fonamental si volem que la proposta de construcció d'una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó siga presa amb seriositat. Com es pot defensar un projecte quan no som capaços ni de definir el subjecte polític sobre el qual parlem? Com es pot apostar per un marc nacional basat principalment en la llengua i després incloure en el marc territorial comarques i territoris que no tenen, precisament, el català com a llengua pròpia?

25/09/2011 23:20 Toni Rico
Els Països Catalans són una nació basada en diferents realitats territorials i jurídiques que han acabat esdevenint, també, importants diferències identitàries. I això que de vegades sembla ser és una situació gairebé insuportable per part d'alguns, com diria Fuster, "almogàvers precipitats", no deixa de ser una riquesa que ens converteix en una nació diferent, si més no, a les que a dia de hui ens ocupen i envolten: les centralistes Espanya i França. La identitat catalana, entesa com aquella que hem de compartir els habitants dels diferents territoris de llengua i cultura catalana, no pot ser quelcom basat en una sèrie d'elements estereotipats i enllaunats, tal com ha fet el nacionalisme burgès històricament, sinó que ha de ser heterogènia i mòbil, diversa i canviant. Les particularitats de cada comarca i país s'han de poder i saber complementar i, sobretot, reconèixer com a pròpies, com als elements que ens diferencien i alhora ens uneixen.

Pel que fa al cas del País Valencià, deia el de Sueca que "ser valencians és la nostra manera de ser catalans" i, efectivament, em sembla que no hi pot haver discussió sobre aquest aspecte. Tot i així, al segle XXI la llengua no pot convertir-se únicament en l'element essencial que defineix una nació. Està clar que en el nostre cas, segurament, és el més important, però no pot ser l'únic. I més encara si tenim en compte la diversitat lingüística del territori, tal com comenta Sergi, i la seua complexitat. Haig de dir, però, que Prigau s'equivoca quan afirma que

"respecte la resta de comarques castellanoparlants, van pertànyer des del principi al Regne de València i s’hi va parlar català, però l’expulsió dels moriscos l’any 1609 va fer que hi hagués una repoblació de gent castellanoparlant, arraconant la llengua catalana fins la seva desaparició. Altres zones van ser repoblades majoritàriament per aragonesos".

La repoblació del País Valencià en temps medievals, tot i el predomini català, és diversa des de l'inici tal com estan demostrant els historiadors actualment -la gran feina d'Enric Guinot és un bon exemple. De fet, aquestes comarques castellanoparlants ho són des de bon principi, tot i que la llengua oficial era la catalana ja que aquesta era la que feia servir la corona i l'església. Tal com afirma el professor Antoni Furió en la seua Història del País Valencià (2001):

"amb independència de l'origen dels repobladors, el català, la llengua dels mercaders i de l'administració, acabaria imposant-se a tot arreu del país. Però l'aragonés es mantindria viu en l'entorn domèstic d'una part de la noblesa, que continuaria usant-lo en els seus tractes amb el rei i en les seues intervencions en corts, i en algunes poblacions interiors, situades en l'accés del país des d'Aragó, on tant el senyor com la majoria dels vassalls eren d'ascendència aragonesa. En altres casos, la llengua local era el castellà, com a Aiora, que Pere el Gran havia pres a Castella el 1281, de la mateixa manera que el català penetrava en el regne de Múrcia amb els colons instal·lats per Jaume I i Jaume II".

Tot i això, sí que és cert que la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos va acabar de castellanitzar aquests territoris i, sobretot, ho va fer en d'altres que havien estat catalanoparlants -minoritàriament per la gran quantitat de moriscos habitants- com Monfort i Asp a les terres del Vinalopó. I pel que fa a Villena i Saix haig de dir que són Castella profunda ja que aquestes dues localitats que actualment formen part de l'Alt Vinalopó s'incorporen el 1836, després de la reforma liberal de les províncies. Per tant, tot i que el fet de ser territori de frontera les ha portat en diverses ocasions a formar part del territori valencià, aquest fet mai ha comportat una valencianització de tots dos municipis. Finalment dir que el Carxe és un territori catalanoparlant des de fa poc temps ja que van ser diverses ocupacions de terres per part de llauradors del Vinalopó les que van portar la llengua catalana a aquest indret històricament murcià.

Fetes aquestes puntualitzacions, estic plenament d'acord amb en Sergi en què cal posar sobre la taula el debat territorial i començar a deixar clar d'on a on abasta el nostre projecte, la nostra construcció nacional. Sense això, tota proposta que fem serà irreal i fins i tot poc seriosa. Ara bé, de la mateixa manera que hem de reconèixer l'existència d'identitats diferents a la catalana en l'actual territori dels Països Catalans, no hem d'oblidar tampoc que en allò que identifiquem com a catalanitat també existeixen diferents maneres d'entendre-la i que algunes d'aquestes tenen unes arrels i uns fonaments també històrics que no podem passar per alt. "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans", efectivament, i això ho hem de potenciar no amagar com durant molt de temps hem fet. Treballar la particularitat ens pot ajudar a arribar a la totalitat. Amagar-la, rebutjar-la o oblidar-la, però, només ens pot portar al fracàs i, parafrasejant a Otegui, l'esquerra independentista d'aquest nostre país ha vingut a guanyar.
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
  6. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  7. “Sense independència Catalunya no té projecte de futur possible”
  8. Edicions del 1979 anuncia "Diccionari del fet i la qüestió nacionals" de Ferran Lopescu
  9. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  10. El Departament d'Educació ajudarà un any més a extingir la llengua catalana
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid