Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Com us deia, Fontanelles, Don Juan Carlos està fotut

 Per Joan Rocamora, membre del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i de la CUP de Cerdanyola-Ripollet

Em vénen al cap els versos de l’obra prohibida de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. Per una situació actual, també prohibida, i de la qual no es parla als mitjans. El rumor i algunes dades ens indiquen que el borbó Juan Carlos està morint-se. En paraules de Pitarra, -Si em guardéssiu el secret... /us diré que està podrit. Cal prendre-s’ho amb humor. I riure’s del mort i de qui el vetlla. Més que una hipòtesi, una certesa, una inevitable llei de vida que, més enllà de l’alegria com a catalans, ens hauria de preparar per a un futur incert. Perquè el projecte d’Espanya, també moribund, intentarà regenerar-se amb el recanvi.

 

27/07/2010 11:35 Joan Rocamora

Muntaner:     -Com us deia, Fontanelles,
                     el Rei Jaume està fotut.
                     El qui guia ens ha sigut
                     és ja un manso sense esquelles.
Fontanelles:  -I vos que ho haveu sentit,
                     sabeu quin mal és aquest ?
Muntaner:     -Si em guardéssiu el secret...
                     us diré que està podrit.

-----------------------------------------

Fontanelles: -I voleu dir que d’això
                    el rei podrit va quedar ?
Muntaner:    -Tot seguit va començar
                    a inflamar-se-li un colló
                    i trobant-se els pantalons
                    un xic molls de per aquí sota
                    van veure que era la gota
                    que feien les purgacions.
                    I després s’ha sapigut
                    que aquell lladre punyetero
                    ja es feia dar pel trasero
                    pel seus esclaus, el molt brut !
                              Cony quin brut, cony quin brut,
                              Cony quin brut, cony quin brut.

 

 El cas és que fa poques setmanes vaig anar a veure una versió al teatre del Don Jaume el Conqueridor, “peça  bruta” de Serafí Pitarra (Frederic Soler). Una obra que no té pèrdua, que no ha perdut el seu interès malgrat la distància del temps (fou escrita i representada en petit comitè, als tallers de l’època, vers el 1860). I que conserva la seva capacitat transgressora i una forta intenció paròdica. Al cap i a la fi Pitarra fa humor amb el rei més sagrat de la dinastia catalana. Altres autors de la Renaixença també van satiritzar i parodiar la monarquia. La nacional i l’espanyola.


La coincidència i les similituds amb la decadència personal i política del borbó són evidents, i que cadascú ho entengui com vulgui. I és clar, si som capaços de riure dels “nostres reis”, de barrejar l’escatologia amb la noblesa catalana, no estalviarem doncsel sarcasme i la riallada amb la monarquia espanyola, ocupant, suplantadora, corrupta i decadent. Una tradició humorística que enllaça Pitarra amb el Polònia, i que sempre ha anat carregada de sentit polític.


 Que el borbó tingui els dies comptats és un fet. Després del qual ens haurem d’empassar dies de condol i de reportatges hagiogràfics. Molt pitjor que la victòria de la Roja i que la visita del Papa. Un fet que per a nosaltres serà, fet i fet, una celebració efímera. I més si tenim en compte que aquí no s’hi val allò de morta la cuca mort el verí o mort el gos morta la ràbia. L’enemic ja compta amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si hi ha mort física com si no. Per aquest motiu caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.  

 

 

Dit això, exposo unes breus reflexions relacionades amb la imminent defunció del borbó:

-    Justament ahir el monarca espanyol demanava els impossibles al seu Patró, a la Catedral de Santiago. I apel.lava com tantes vegades a la unitat d’Espanya, per algun motiu insegura, inestable, impossible. A l’acte l’acompanyava un altre condemnat: Manuel Fraga, en cadira de rodes. El borbó no es mantenia dempeus i va haver de ser subjectat per mantenir l’equilibri. Aquest cop per motius de salut. També a Compostel•la, dos dies abans, la policia espanyola aplanava el camí a cops de porra contra els joves independentistes gallecs de Briga. Les proves gràfiques de com es manté i com es construeix el projecte espanyol són més que evidents.


-    Els mitjans de comunicació a hores d’ara han parlat molt poc de la salut del borbó, i si ho han fet ha estat per l’escandalosa evidència i per les seves absències a actes oficials. Però cap dels mitjans ha insinuat la inevitable defunció del rei. Els opinadors habituals, malgrat que a l’estiu van mancats de notícies, no comenten ni la decadència ni la mort pròxima i segura de l’intocable. El tabú i la censura regnen als mitjans. Santa llibertat d’expressió.


-    En canvi, -quina casualitat la coincidència de les dates- televisió, diaris, ràdio i la claca de tots els opinadors han especulat l’impossible sobre la salut de Fidel Castro, que es troba a milers de quilòmetres de Barcelona, de València o de Mallorca. Amb motiu de l’aniversari i diada patriòtica de Cuba del 26-J els comentaristes polítics han buidat les seves glàndules salivals parlant de la salut de Castro, de la presidència del seu germà Raul, del futur de la Cuba socialista. Ni una línia sobre el “mort en vida” de sang blava.


-    Una altra cosa que em ballava pel cap és que cal que ens afanyem a recuperar la tradició d’anomenar “Can Felip” a les latrines, als vàters, i que preparem la benvinguda al recanvi. El terme ve de lluny. Joan Coromines va deixar escrit al Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana (1) què representa aquest nom per als catalans.


-    Estiguem atents a les vel•leïtats monàrquiques que han insinuat alguns prohoms del sobiranisme i alguns partits amb vocació botiflera. El recanvi també es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que aquest estat podrit pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Alerta amb les propostes confederals coronades, forals i de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament. Alguns pretenen donar-nos gat per llebre. Catalunya serà republicana o no serà!

 

- Quan es mori el borbó, després de desfilades militars i misses de bisbes, de dols mediàtics dignes de generalíssims, els frares agustins de l’Escorial vetllaran pel borbó al panteó reial durant dècades, al pudridero on descansen els reis espanyols. Un lloc envoltat de misteri per a un fet que no té cap secret: -Si em guardéssiu el secret...  us diré que està podrit.

 


NOTA: (1)  Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel•lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral•lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116).

 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid