Efectivament, els casals representen això: organització i construcció. Són punts de trobada on els joves i no tan joves podem conèixer-nos, parlar i compartir, però també espais on et pots sentir viu, real, alliberat de l'aparador de plàstic en què s'estan convertint els nostres pobles i ciutats. Perquè els casals són, sobretot, focus i motor de les lluites del nostre entorn més immediat. Com a exemple, vos podria dir que no m'imagine la meua ciutat, València, sense el Terra, un espai històric que avui ja és una realitat arrelada al barri de Benimaclet i que enguany ha decidit fer el pas endavant d'obrir a migdia; com tampoc me la imaginaria sense projectes ja existents com Ca Revolta o L'Ateneu Popular o altres que s'esperen obrir ben aviat, com el nou local que s'inaugurarà al centre històric i que rellevarà l'antic Racó de la Corbella en un nou local il·lusionador i completament renovat.
I sí, també vos podria parlar d'altres exemples engrescadors i espectaculars que he tingut la sort de conèixer, com les noves llars del Can Capablanca de Sabadell o del Casal Despertaferro de Reus; tot i així, i per desgràcia, ara em toca parlar-vos dels espais que veuen el seu futur amenaçat. Un d'aquests és el Casal Popular de Gràcia, que després de set anys oxigenant aquest barri de Barcelona, batalla contra la pretensió de l'ajuntament de desallotjar-lo. Els seus joves habitants, però, ja han alçat es destrals de guerra. No estan disposats a abandonar tan fàcilment el local que ja és casa seua. Esperem que tinguen forces. I que entre tots contribuïm a defensar-lo.
